Casimir de Dalmau: “El compromís europeu de Catalunya no s’ha valorat prou”

Casimir de Dalmau (Barcelona, 1960) és advocat en Dret i un dels grans coneixedors de la presència de Catalunya a les institucions europees. Format a la Universitat de Barcelona i amb un màster al Col·legi d’Europa de Bruges, va treballar al Parlament Europeu abans d’incorporar-se al Patronat Català pro Europa, primer com a delegat a Brussel·les i després com a director de l’ens amb seu a Barcelona durant 16 anys. Des de l’àmbit privat, a partir de l’any 2004 s’ha dedicat a la consultoria sobre qüestions europees i internacionals. Coincidint que fa quaranta anys de la presència catalana en l’entorn de les institucions europees, de Dalmau és el comissari de la mostra ‘Catalunya amb Europa: 1982–2022’, que promouen la delegació del Govern català davant la Unió Europea i el Palau Robert. El projecte, que compta amb el dissenyador museogràfic Julià Guillamon i el dissenyador gràfic Albert Casas, es visibilitzarà a Brussel·les durant aquesta tardor i l’any que ve aterrarà a Barcelona i serà itinerant. A Exterior.cat, de Dalmau reivindica el paper de Catalunya a Europa tot i les conseqüències que s’han derivat del procés.

Vostè va ser el primer delegat del Govern català a Brussel·les l’any 1986.
Així és. En aquell moment tenia l’oportunitat de treballar indefinidament a la Comissió Europea després de guanyar un concurs públic on es van presentar més de 30.000 candidats. Però mai em vaig incorporar com a funcionari europeu, perquè la Generalitat de Catalunya em va fer la proposta de ser delegat a Brussel·les.

Per què el va engrescar molt més ser delegat?
Aleshores Catalunya aterrava a Europa i hi havia un projecte molt determinat per tenir veu a Brussel·les que serviria per enfortir els lligams entre Catalunya i Europa. Tot i ser l’opció més arriscada, em va engrescar més liderar el Patronat Català pro Europa a Brussel·les, un consorci impulsat pel president Pujol. La missió principal va ser preparar a la societat catalana davant la imminent entrada a la Comunitat Econòmica Europea. Pujol tenia clar que l’adhesió de Catalunya a Europa era un projecte de país, no només de govern.

Refermava així la seva ferma vocació europea.
Sí, és indiscutible. Del president Pujol es poden dir moltes coses, però bàsicament ha estat un estadista amb una gran vocació europea, era conegut arreu. Per això, Pujol va entendre des del primer moment que l’adhesió de Catalunya a Europa era un objectiu irrenunciable.

Quin paper va tenir l’expresident?
Pujol va donar suport al govern espanyol durant tot el procés negociador de la integració de l’Estat espanyol a l’actual Unió Europea. Fins i tot va buscar aliats externs que l’ajudessin a preparar la societat catalana, ja que no tothom tenia clar l’accés a Europa. És el cas de Gaston Thorn, qui va ser primer ministre de Luxemburg i l’aleshores president de la Comissió Europea, i amb qui hi havia molt bona entesa.

“El procés català ha reforçat la solidaritat entre els estats de la Unió”

El recorregut de Catalunya i Europa en l’exposició té l’any 1982 com a punt de partida. Anteriorment, no hi havia cap escenificació que Catalunya volgués tenir presència a Europa?
Sí, va ser a càrrec dels sectors econòmics catalans, qui ja havien fet els primers passos per apropar-se a Brussel·les. L’any 1972 (en el tram final del franquisme a Catalunya), tretze associacions econòmiques catalanes van signar el Manifest dels 13 on reivindicaven la necessitat d’adherir-se a les Comunitats Europees. De retruc, simbolitzava una crítica al règim franquista. Aquest és el primer document de l’exposició, que va recollir La Vanguardia.

Durant tots aquests anys hi ha hagut una munió de reivindicacions catalanes en projecció europea. Quines recorda?
Es va reivindicar una circumscripció catalana al Parlament Europeu, que no s’ha aconseguit mai perquè als partits d’àmbit estatal no els interessava. També ens van mancar suports per acollir la seu de l’Agència Europea del Medicament (els anys 1992 i 2017) i l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (2000). Durant aquest temps, s’han reivindicat sovint que Catalunya aculli seus d’organismes comunitaris, alguns s’han assolit. Actualment, Barcelona compta amb oficines del Parlament i de la Comissió Europea, a més de ser la seu per la Unió per la Mediterrània.

Hi ha una gran assignatura pendent a Europa: l’oficialització de la llengua catalana en les seves institucions.
Així és. Si els ciutadans de Catalunya veiessin que els polítics catalans utilitzessin el català com a llengua pròpia en les institucions europees possiblement se sentirien Europa més seva. Si avui el català no és una llengua oficial a Europa és perquè el govern espanyol no s’ho ha plantejat mai seriosament. I el primer que et diuen a Brussel·les és com vol que es parli català a les institucions europees si és prohibit en les institucions espanyoles, en particular en el parlament. No té ni cap ni peus.

Quins han estat els moments més rellevants des de l’adhesió de Catalunya a Europa?
Un dels moments més rellevants es va produir poc abans de la signatura del tractat. El president Pujol va voler simbolitzar encara més la importància de l’adhesió del país viatjant a la ciutat alemanya d’Aquisgrà. Des d’allà va reivindicar l’europeisme català assegurant que “Catalunya torna avui a casa” i que “la integració d’Espanya a les comunitats europees és una gran rectificació històrica”. Aquest és un moment simbòlic i que també recull l’exposició.

“El president Pujol va entendre des del primer moment que l’adhesió de Catalunya a Europa era un objectiu irrenunciable”

L’altre moment històric va ser la tardor de 2017?
L’1-O va ser un acte coratjós on el govern català va forçar la màquina i va pecar d’una certa ingenuïtat. Catalunya sempre ha tingut una gran ambició europea, però en l’Europa dels estats actual el procés català ha reforçat la solidaritat entre els estats. Els estats de manera explícita o silenciosa varen donar suport al govern espanyol. Tot i que molts ho van fer amb una certa incomoditat, però cap d’ells va voler assumir cap risc per donar una resposta a les reivindicacions catalanes. El procés ha tingut indiscutiblement un impacte rellevant en les relacions entre Catalunya i Europa. S’ha instal·lat una certa desconfiança recíproca.

Creu que Europa hauria pogut fer més en la resolució del conflicte polític?
Dos dies després del referèndum de l’1-O va haver-hi un intent de mediació de la Unió Europea, però va ser frustrat pel govern espanyol, que s’hi va oposar. Aquest hauria estat el millor escenari, però no es va produir perquè cap dels estats membres són partidaris de modificar l’statu quo. No hi va haver una resposta política per part d’Europa, sinó que va ser tècnica, guiada pel que marquen els tractats. No és comparable, però amb la unificació d’Alemanya, en què sí que va haver-hi una resposta política més enllà dels tractats.

“Catalunya ha estat un motor actiu i positiu per Europa”

Arran del procés la relació entre Catalunya i Europa sigui més freda que mai. Aquell esperit europeista que reivindicava el president Pujol passa pel seu pitjor moment?
És lògic que hi hagi un cert desencís, la relació és freda per tots dos costats. Ara bé, Europa no s’ha mogut de lloc, qui ho ha fet és Catalunya. El moviment plantejat el 2017 no va sortir bé, si una majoria de la societat catalana ho desitja, hi haurà temps per replantejar-ho i fer-ho amb més eficàcia. S’ha de preparar bé el terreny i anticipar les conseqüències. Això sí, sempre en el marc de la Unió Europea. Seria un error ara que Catalunya abandonés la bandera europea.

Quin paper ha tingut Catalunya a Europa en aquests quaranta anys?
Catalunya ha estat un motor actiu i positiu per Europa, i sempre ha estat un gran aliat en la posada en marxa dels grans projectes europeus. Des de la posada en marxa de la moneda única, en la reforma constitucional o l’ampliació dels països de l’est. Catalunya sempre ha estat el primer de la classe i possiblement no s’ha valorat prou aquest compromís europeu.

I a partir d’ara, què?
El compromís de Catalunya amb Europa s’ha de mantenir perquè Europa és el nostre espai vital. Ara bé, s’ha de reformular. Avui a Europa hi ha una manca de lideratge, i això afecta l’ànima del projecte d’integració europea. Europa necessita reformes i Catalunya no pot estar-ne al marge, cal ser a primera línia. No hi ha una altra alternativa. Hem de trobar noves fórmules.