El diputat de la CUP, Carles Riera, durant la conversa a Barcelona [Foto: Joanna Chichelnitzky]
Carles Riera i Albert (Barcelona, 1960) ha estat diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) en tres legislatures durant 8 anys. Sociòleg de formació, ha desenvolupat la seva activitat professional en l’àmbit de la consultoria sobre polítiques públiques i cooperació. Va exercir de professor a l’Escola de Treball Social de Barcelona (1998-2008) i d’estudis de postgrau a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut Nacional d’Administració Pública. Ha format part d’una munió d’entitats cíviques i culturals del país, des de portaveu la Crida a la Solidaritat (1986-1991), membre del Consell de la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa (1986-1991) i del Consell Internacional del Fòrum Social Mundial (2002-2012). En les eleccions catalanes del 12-M tanca la llista de la CUP per la circumscripció de Barcelona. A Exterior, Riera reivindica la CUP com a partit determinant en l’avenç de l’independentisme català.
Vostè tanca la seva etapa com a parlamentari. A què es deu?
Hi ha una raó fonamental: posar en valor i respecte al codi ètic de la CUP, que marca un màxim de 8 anys i dues legislatures. En el meu cas han estat 8 anys i 3 legislatures. Aquest és un tret de riquesa de l’ADN de la CUP, i respon a un acte de prevenció per tal d’evitar l’excessiva professionalització de la política institucional. És un relleu que porta saba nova al Parlament, no només per la CUP sinó també per la política catalana.
I a partir d’ara, què farà?
Continuaré participant del projecte polític de la CUP des d’una altra òptica. En aquest sentit, i des d’una mirada més subjectiva, em va bé aquest final d’etapa parlamentària.
Vostè ha estat víctima de l’espionatge per part de l’Estat espanyol i el seu nom ha aparegut en la llista de Pegasus. La repressió ha estat el fil conductor del postprocés?
La repressió sempre ha estat present. Aquells qui som independentistes des dels anys seixanta i setanta ja vam patir la repressió i la persecució d’aquells partits que ara es fan dir independentistes i que tenien la responsabilitat de govern. La repressió és un element estructural en la lluita independentista fins que assolim l’objectiu final: la independència. I això passa perquè estem davant d’un estat que no està disposat a resoldre el conflicte polític. Per això, hem de rebutjar la repressió, però alhora, hem d’assumir-la si volem arribar a l’autodeterminació.
Les eleccions anticipades del 12-M han arribat en un moment en què la CUP havia iniciat un procés de reflexió per repensar el projecte polític. Quina és la direcció que ha d’agafar la CUP?
Aquest procés tindrà continuïtat després de les eleccions, i tot i que inicialment estava previst que finalitzés al juny, serà a la tardor. La virtut principal d’aquest procés és la reactivació d’una part molt important militància, i també eixamplem el camp de reflexió més enllà de la nostra militància. Els valors, els principis i els objectius no estan a debat, però sí que cal actualitzar el nostre discurs, el format d’acció política i la tàctica. Òbviament, haurem de tenir en compte què haurà passat en aquestes eleccions i, per tant, haurem d’actualitzar la nostra estratègia davant del nou escenari polític que se’n derivi.
“La pertinença acrítica del govern a la Unió Europea ens treu perspectiva internacional”
En les darreres eleccions catalanes, l’independentisme va sumar el 52% dels vots. Per què s’ha malbaratat aquesta força en aquesta legislatura?
Si som sincers hem de reconèixer que el 52% de la força independentista al Parlament no ha servit per gairebé res. Ara bé, val a dir que la unitat de l’independentisme també és un mite.
Què vol dir?
Que moments d’unitat independentista n’hi ha hagut ben pocs, i s’han concentrat al voltant de la decisió i execució de l’1-O. Fins aleshores i després, aquesta unitat pràcticament no ha existit o ha estat molt afeblida. I en aquest sentit, cal dir que l’independentisme només avança quan la CUP aporta controvèrsia, disrupció i debat. I això passa quan la CUP és forta al Parlament.
Vostès van enviar Artur Mas a la paperera de la història.
Així és. La CUP fa caure Mas i dona suport a la investidura de Puigdemont. Ara bé, a Puigdemont li tombem els primers pressupostos, el sotmetem a una moció de confiança condicionant aquesta confiança a l’execució de l’1-O. Aleshores, Puigdemont es compromet amb l’1-O, i des de la CUP li aprovem la moció de confiança i li aprovem els pressupostos. Paradoxalment, a la CUP se l’acusa de posar pals a les rodes a la unitat de l’independentisme quan és, precisament, tot el contrari.
En la darrera legislatura, els tres partits independentistes amb representació parlamentària -Esquerra, Junts i la CUP- han estat incapaços de tirar endavant una estratègia conjunta. Com s’explica?
Fruit de la majoria independentista i d’esquerres que va sorgir de les eleccions de 2021, establim un acord d’investidura, que no de governabilitat, amb Esquerra Republicana. Les tensions i confrontacions entre Junts i Esquerra fan ingovernable el país, i Esquerra, del gir independentista i d’esquerres inicial acaba fent un gir a la dreta i cap a posicions que abracen el PSC. Així és com ha acabat Esquerra, fent realitat els desitjos del president de Foment, Josep Sánchez Llibre.
Quins eren aquests desitjos?
Trencar amb la CUP, desactivar el moviment independentista, mantenir la lleialtat institucional i impulsar macroprojectes, com el Hard Rock. Però, Junts, també ho va aplicar mentre va ser al govern i en el darrer tram de legislatura, sent a l’oposició pactant moltes lleis amb el PSC. Per tant, compte a l’hora d’assenyalar-nos amb qui trenca la unitat de l’independentisme. És una evidència, Junts i Esquerra han inhabilitat i bloquejat la utilitat de la unitat de l’independentisme.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quin paper ha jugat l’exili quant al posicionament internacional del conflicte amb l’Estat?
He de dir que l’exili, tant el de Ginebra com el de Brussel·les, ha estat més agosarat que no pas el propi govern d’Esquerra. Vol dir que les institucions el que fan és allunyar-nos d’uns objectius que, en canvi, el moviment independentista sí que estaríem en condicions de fer avançar.
Quin balanç fa de la gestió de Pere Aragonès al capdavant del govern de la Generalitat?
La gestió d’Aragonès ha estat molt mediocre, poc valenta, i mancada d’ambició estratègica, fent una funció molt administrativa de la Generalitat. No només no ha complert cap dels compromisos que va assumir amb la CUP, sinó que tampoc ha complert amb el gir ecologista, feminista, social i independentista que va prometre en la seva investidura. Prova d’això són l’aposta per uns Jocs Olímpics d’hivern o el Hard Rock. És un oxímoron. I, a més, posar en mans els nostres drets socials i nacionals als límits que imposa el PSOE l’han deixat encotillat. Aragonès ha convertit el Parlament en gairebé una Diputació provincial. Ha estat decebedor. Per fer gran s’ha de pensar gran, i, en canvi, el d’Esquerra ha estat un govern que ha fet poc i ha pensat en petit.
Per què s’ha de votar la CUP aquest pròxim diumenge?
En primer lloc, hi ha una evidència: com més forta sigui la CUP al Parlament, més independentista i d’esquerres serà aquest Parlament. Independentista per raons òbvies, per poder exercir l’autodeterminació; i d’esquerres, per a fer front les grans crisis: la climàtica, d’empobriment, de precarització, d’accés a l’habitatge, que travessa aquest país i que afecten la majoria de ciutadans. D’altra banda, la CUP és garantia que el Parlament actuï en sobirania i amb determinació, i que la Constitució i l’Estat espanyol no sigui un límit, sinó confrontant-nos-hi.
De quina manera?
Des de la CUP defensem que en el camí cap a l’autodeterminació hem d’enfortir, novament, el moviment social. Aquest moviment ens dona múscul i força, i fer-ho des de l’esquerra, ens permet eixamplar-ho fent que l’independentisme sigui concebut com una eina útil per a guanyar més drets per a tothom. Si no és així, tornarem a una etapa llarga d’autonomisme, de pactes amb l’estat i de gestió administrativa, tan lluny del que és l’esperit i la voluntat de l’1-O.
“En la mesura que el govern Aragonès ha assumit la lleialtat institucional amb l’Estat, ha autoretallat les ales en l’àmbit de l’acció exterior”
Quant a l’acció exterior, quin és el full de ruta de la CUP?
La política exterior ha de ser una de les prioritats del govern, perquè tot i que l’actuació és local o nacional, els objectius i les aspiracions són d’àmbit global. Quant a l’autodeterminació, sabem que haurà de tenir un moment de resolució que necessitarà l’aval internacional, cosa que hem de guanyar posicions en aquest àmbit i caldrà una diplomàcia pública i potent. Així mateix, creiem que la cooperació i la solidaritat internacional són de les millors diplomàcies públiques que podem tenir com a país. I, finalment, des de la CUP defensem els drets col·lectius dels pobles d’arreu del món, i fer front comú a les injustícies socials: als conflictes bèl·lics i a la crisi climàtica.
Vostè ha format part de la comissió d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació del Parlament. Quin balanç fa de la gestió feta per part de la consellera Meritxell Serret al capdavant de la conselleria?
La gestió de Serret ha estat marcada per una manca d’ambició, de visió estratègica, de valentia i de determinació. És a dir, ha practicat una política d’acció exterior de manteniment. En la mesura que el govern Aragonès ha assumit la lleialtat institucional amb l’Estat, ha autoretallat les ales en l’àmbit de l’acció exterior. La voluntat d’Aragonès de no fer soroll i d’optimitzar els pactes amb l’Estat i amb el PSOE, l’han limitat quant a l’acció exterior. El compromís de Cooperació al Desenvolupament ha estat menor del que voldríem, i també, considero que el govern d’Esquerra ha tingut una visió acrítica de la Unió Europea, una mirada molt idealitzada. Aquesta pertinença acrítica cap a la Unió Europea ens treu perspectiva internacional i que ens deixa sense una posició pròpia en el context internacional. Per això, considero que falta una mica de gosadia.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Des de la CUP són molt crítics amb el model de la Unió Europea.
Ho som perquè la Unió Europea està molt condicionada a l’status quo, cada cop més sotmesa a l’atlantisme i enmig d’un capitalisme més violent i militaritzat, i amb molt poca alçada política. En aquest context de multipolaritat i de disputa pels territoris estratègics, la Unió Europea demostra que la seva política exterior és un desastre, de mirada curta.
En aquesta darrera legislatura hi ha hagut molts intents fallits en l’obtenció de l’oficialitat del català. Aquest és, també, un objectiu per la CUP?
Sí, és un objectiu positiu i necessari. Compte que ens podríem trobar en la paradoxa d’avançar en l’oficialitat del català a Europa, i, en canvi, a Catalunya la llengua continuï retrocedint. La batalla per la llengua és al territori, cal que sigui una llengua d’ús comuna i compartida per tothom, d’ús normal en les relacions socials. Actualment, estem molt lluny d’aquest escenari, cal una política d’estat en suport a la llengua catalana. Ara bé, el reconeixement del català a Europa podria ser una empenta a les polítiques que cal fer al territori i tenir efecte multiplicador.
És optimista quan a l’aprovació de l’oficialitat del català a Europa?
Soc prudent. Aquesta reivindicació la vam iniciar a La Crida fa més de 40 anys! Com que no és impossible, ja que té molta legitimitat, lògica i sentit comú, és un objectiu assumible. Quan? Aquí és quan soc prudent.
“L’independentisme només avança quan la CUP aporta controvèrsia, disrupció i debat”
En el pressupost que va presentar Esquerra i que finalment va ser tombat perquè no va tenir els suports necessaris, la gran aposta era la Cooperació al Desenvolupament que s’apropava al 0,7% exigit. No n’hi ha prou per a la CUP?
Quant a la Cooperació, hem estat molt lleials als moviments socials i a la societat organitzada. En aquest sentit, el posicionament de les entitats socials en matèria de Cooperació ha estat crític amb el govern i amb els pressupostos. La vocació de la CUP és ser al Parlament per ser l’expressió dels moviments socials. I ens fem ressò de les crítiques que ha fet la societat civil organitzada al govern quant a la Cooperació.
Vostès són molt crítics en el posicionament del govern davant el conflicte a Gaza.
Així és. El govern s’ha negat a trencar les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel en el pitjor moment del genocidi. I aquest posicionament se situa fora del que és majoritari a escala global. En aquest cas, no es pot titubejar ni endur-se per la por, cal més valentia. I el seu posicionament és mediocre.
Catalunya té més delegacions que mai i Esquerra ha anunciat que si continuen al capdavant d’Acció Exterior volen arribar a les 30 delegacions la pròxima legislatura. Des de la CUP són partidaris a continuar ampliant la xarxa de delegacions al món?
Sempre som partidaris de potenciar i reforçar tots els instruments de la nostra política exterior i la diplomàcia pública catalana. Ho defensarem sempre davant dels atacs que venen de l’unionisme i de la repressió. Donem suport al desplegament de la xarxa de delegacions i, al mateix temps, a la creació d’un cos d’acció exterior. Aquesta és una eina positiva, un recurs que ha de reforçar la diplomàcia pública catalana. Hi donem tot el suport.
“Quant al vot exterior s’està castigant als catalans a l’estranger, és una pèrdua de capacitat democràtica”
Fa uns dies, en una entrevista a Exterior.cat, la secretària de política europea i internacional del PSC, Laura Ballarín, i ens deia que “l’acció exterior catalana tindrà més impacte si les delegacions van de bracet amb les ambaixades espanyoles”. És el què vindrà si governa el PSC?
Catalunya ha de tenir una acció exterior pròpia, encara que hagi d’entrar en conflicte amb l’Estat. És el debat de sempre: una autonomia d’un estat descentralitzat o desplegar una cultura de país, una visió d’estat i una política internacional pròpia? Això és el que hem de fer, tot i que això ens generi tensions amb l’Estat.
Aquesta setmana ja estan votant els catalans i catalanes a l’exterior en les diferents ambaixades espanyoles arreu del món. Tot i la supressió del vot pregat, el vot exterior continua sent una assignatura pendent?
El procés ha millorat, però encara estem lluny de resoldre-ho amb eficàcia. I això que he de dir que la CUP Exteriors i altres entitats de la societat civil catalana a l’estranger continuen treballant per garantir els drets dels catalans i catalanes a l’estranger. Hem de reconèixer que s’està castigant la Catalunya exterior en aquest àmbit, i és una pèrdua de capacitat democràtica.
Creu que des de Catalunya i des del govern es té en compte la diàspora catalana?
Molt poc. Hi ha una cultura molt provinciana i poc de país. S’hauria de tenir molt més en compte per tenir cura dels seus drets, per escoltar-la, potenciar-la, incentivar-la i convertir-la en un interlocutor del govern. Cal que siguin ambaixadors reals, a més, tenint en compte que tenim una ciutadania molt qualificada per exercir aquesta funció. Una nació sense estat s’ha de dotar de tots els instruments possibles per actuar nacionalment i internacional. Hauríem de convertir la societat civil organitzada a l’exterior en organitzacions a través de les quals desplegar una política pública basada en la projecció exterior, de solidaritat, de sensibilització i d’incidència internacional.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Susanna Segovia: “Les comunitats catalanes a l’estranger haurien de tenir més participació en les polítiques d’acció exterior del govern”
