Maria Segura: “A Alemanya m’he sentit valorada i m’he pogut guanyar la vida com a jugadora de voleibol”

Maria Segura Pallerès (Barcelona, 1992) s’ha convertit en la tercera jugadora estrangera que suma més partits (150) amb l’MTV Stuttgart, l’equip de la Bundeslliga alemanya de voleibol, només superada per Roosa Koello i Evelyn Delogú. Després de sis anys consecutius canviant d’equip i sent internacional absoluta amb la selecció, ha trobat a Stuttgart l’estabilitat necessària per a consagrar-se com una de les jugadores catalanes referents de voleibol. En tres temporades a Stuttgart ha guanyat dues Bundeslligues, una Copa d’Alemanya, una Supercopa d’Alemanya i un subcampionat de la Copa CEV (la segona competició europea). En les pròximes setmanes i en el tram decisiu de la temporada, la catalana ha de liderar els reptes majúsculs que té el conjunt alemany que s’ha situat entre els vuit millors equips d’Europa. A Exterior, Segura passa balanç d’una dècada jugant a voleibol lluny de casa.

La passió pel voleibol et ve de lluny?
Soc al voleibol de casualitat, de forma improvisada. Jo apuntava maneres en el món de la música, vaig tocar durant deu anys el clarinet. Així i tot, també m’agradava fer esport. A la meva escola (Escola Sadako, a tocar de Collserola) sempre jugava a futbol al pati, però aleshores no tenia un lloc en l’equip federat de nois. Així que a onze anys vaig decidir provar sort en el voleibol, vaig començar tard, sí.

Des que t’hi vas posar, no has parat de créixer.
[Somriu] Sí, tot ha anat rodat. Vaig començar amb l’equip de l’escola, i l’any següent vaig acceptar la proposta de jugar al CV Mundet en un equip amb noies dos anys més grans que jo. Als 15 anys, vaig incorporar-me a l’Institut Joaquim Blume, formant part d’un programa d’alt rendiment esportiu. En les categories cadet i juvenil vaig jugar tres temporades al CV Vall d’Hebron fins a fitxar pel Barça CVB, l’última abans de la categoria sènior.

Què va suposar el pas pel Barça CVB?
Aleshores, un pas endavant, tot i que el CV Vall d’Hebron jugava en la mateixa categoria que les blaugranes. Recordo que entrenàvem a l’INEFC, a Montjuïc. Vaig jugar-hi tres temporades, obtenint un ascens a la Superlliga 1 i classificant-nos per la Copa de la Reina. Així i tot, el projecte del Barça CVB no era totalment professional, jo combinava els estudis i els entrenaments. Però, jo volia més. Ara bé, si vols dedicar-te professionalment al voleibol has de marxar a l’estranger.

Com t’arriba l’oportunitat de marxar de casa?
Al Barça CVB vaig coincidir amb Marta Gens, la que es considera una de les millors jugadores de voleibol català i espanyol de la història. Després de diverses converses amb ella, em va convèncer per fer el pas. Tenia ganes d’aventura, de provar-ho, i m’hi vaig llançar de cap. D’això ja en fa deu anys! [riu].

“Si vols dedicar-te professionalment al voleibol has de marxar a l’estranger”

Primer, quatre anys a Itàlia… i en quatre equips diferents!
[Somriu] Així és. Itàlia compta amb una de les millors lligues del món de voleibol femení. Primer vaig jugar a Olbia, a Sardenya, en un equip de Segona Divisió. L’any següent vaig fer el salt a Trento, on vam fer una temporada per emmarcar, i que em va permetre complir el somni d’incorporar-me a un equip de la Superlliga italiana, el Monza. I l’última temporada a Itàlia vaig fer-la a Cuneo, a Segona Divisió.

Amb l’operació trasllat activat, passes tres anys entre Alemanya i Itàlia.
Després de Cuneo m’arriba una oferta del Dresden SC 1898 alemany, de la Bundeslliga. Però, el fred em fa tornar a Itàlia per incorporar-me al Brescia, que també va durar un sol any fins que rebo l’oferta de l’MTV Stuttgart, un equip que em garantia guanyar títols i jugar al màxim nivell europeu. I ves per on, a Stuttgart ja sumo quatre temporades consecutives!

Què hi trobes a Stuttgart, l’estabilitat desitjada?
[Somriu] Sí, és un club fet a mida per a mi. M’identifico molt amb els valors del club, des del principi em vaig sentir com a casa, tot i que el primer any va ser difícil, ja que va coincidir la pandèmia i el temps, que fa més fred i menys sol, però t’hi adaptes perquè la ciutat i el club t’atrapen.

I en el vessant esportiu, quin balanç fas d’aquestes tres temporades i mitja?
Venia a Stuttgart a sentir-me important i a guanyar títols, i ho he aconseguit. Aquí m’he sentit valorada i m’he pogut guanyar la vida amb l’esport que més m’agrada. Aquest club ho té tot: sents la passió pel voleibol, i és recíproc. I a més, tenim l’al·licient de jugar cada partit en un pavelló on s’apleguen 2.000 aficionats!

Aquest mes de febrer, amb l’MTV Stuttgart disputareu l’eliminatòria dels quarts de final de la CEV Champions League davant d’un dels candidats al títol, el Fenerbahçe turc.
El Fenerbahçe és favorit, ja que triplica el nostre pressupost. Així i tot, estem molt convençudes de les nostres possibilitats i l’eliminatòria està oberta. Estem preparant molt a consciència l’enfrontament davant les turques sabent quina és la realitat de cada equip. No hem d’oblidar que Turquia és, juntament amb Itàlia, França i Alemanya, on hi juguen els millors equips i les millors jugadores.

Res a veure amb la Superlliga estatal.
Per desgràcia, sí. La competició espanyola està integrada per equips professionals i d’altres que no ho són del tot. I, respecte a les millors lligues europees, el nivell quant a joc a la Superlliga estatal és més baix. El moment més dolç del voleibol a Espanya va ser durant l’època de la bombolla immobiliària, prova d’això és que el CV Tenerife va ser campió d’Europa. Amb la crisi econòmica, la competició estatal de voleibol va decaure, i des d’aleshores, no s’ha refet.

“És perillós fer veure que es reivindica l’esport femení quan només s’està inflant el futbol femení”

L’empoderament femení també s’està visualitzant en l’esport. Quina mirada hi poses?
És una mica enganyós, ja que en els mitjans de comunicació majoritàriament es parla de futbol femení i no d’esport femení. Accepto que el futbol és l’esport majoritari, però trobo a faltar que es parlin de la resta d’esports. És perillós fer veure que es reivindica l’esport femení quan només s’està inflant el futbol femení.

I com el voleibol pot fer-se un lloc en els mitjans de comunicació?
És difícil, perquè tot i no ser un esport minoritari, ja que a l’Estat espanyol és el tercer esport en nombre de llicències federatives, el voleibol no és mediàtic a casa nostra. Hi té a veure que en l’àmbit de selecció estatal no sigui capdavantera internacionalment. En canvi, el voleibol a altres països europeus sí que és un esport que té molta audiència. Sense anar més lluny, la Copa d’Alemanya que disputarem el mes que ve hi haurà més de 10.000 aficionats.

Fa dos anys que vas fer un pas al costat amb la selecció espanyola. Tens intenció de tornar-hi o ja no hi tornaràs?
Vaig deixar la selecció perquè el ritme era molt intens entre el club i la selecció, i vaig prioritzar l’MTV Stuttgart. Al mes de maig tornaré a jugar amb la selecció per intentar que Espanya obtingui el bitllet de classificació per al Mundial de 2025.

A finals d’aquesta temporada finalitza el teu contracte amb l’MTV Stuttgart. T’has plantejat tornar a casa?
Per jugar en un equip espanyol? Això segur que no. Fa deu anys que visc lluny de Barcelona, i he d’acabar de posar-ho tot en una balança. Veurem què passa.

I després del voleibol, què?
La carrera d’un esportista és curta, així que sempre he cregut imprescindible formar-se. I és el que he fet aquests anys. Actualment, estic fent unes pràctiques de màrqueting esportiu en una agència, i per aquí vull encaminar el meu futur professional.

Laia Alexandri, des de Manchester: “Pep Guardiola és el català més universal”