Veneçuela viu una crisi pels quatre costats enmig d’una dictadura encoberta. La comunitat catalana majoritàriament viu a Caracas i a l’entorn de la capital del país. Fa deu anys Joan Carles Fernández (Terrassa, 1975) va agafar les maletes i va canviar el Vallès per Veneçuela. Així comparteix la seva vida amb la seva parella, a San Carlos, a l’estat de Cojedes, al centre del país.
“Sóc de família andalusa, els meus pares viuen a Terrassa i no parlen català. Però des de petit sempre ho he fet i el meu desig és seguir-ho fent encara que sigui a Veneçuela”, diu l’egarenc a Exterior.cat. Un cop instal·lat a San Carlos, Fernández va començar a pica portes a la recerca de catalans exiliats durant la Guerra Civil espanyola.
“Vaig coincidir amb un matrimoni de Manresa que feia molts anys que vivia a Veneçuela i va ser la primera oportunitat per mantenir la llengua”, assegura. Fernández, que exerceix com a ornitòleg i és el cap de recerca del Parc Nacional de Tirgua, va viatjar fins a Caracas per feina: “aprofitant l’avinentesa vaig anar a descobrir la seu del Centre Català de Caracas. Allà vaig poder conèixer una representant de la junta amb qui ara hi tinc contacte”.
El desllorigador per eixamplar la xarxa catalana a Veneçuela va ser a través del web Catalansalmon.com. “Fruit d’aquesta xarxa vaig poder contactar amb un parell de persones més i una família més nombrosa del centre de Veneçuela i, després de parlar-ne, vam decidir trobar-nos tots plegats”, explica.
Per assistir a la trobada, Fernández va haver de creuar el centre del país. De San Carlos a Barquisimeto. 96 kilòmetres de curves i en mal estat i en quatre autobusos diferents. “Va ser tota una aventura, però em compensava fer-ho”, admet l’egarenc. La trobada va ser molt reduïda pel que fa a la participació però, segons Fernández, “va ser molt intensa on tothom va poder explicar la seva experiència vital”.
És el cas de la Mercè Heras, una senyora de Barcelona que durant el franquisme va decidir emigrar a Veneçuela i que va assistir-hi acompanyada del seu fill Sergio. “Va ser emocionant escoltar-la perquè ens va confessar que feia quaranta anys que no parlava en català!”, admet. Són els anys que Mercè Heras -que va perdre la visibilitat fa pocs anys- no trepitja Catalunya: “després d’escoltar els bombardejos a Barcelona durant la Guerra Civil té pànic a viatjar en avió. Ella va arribar a Veneçuela en vaixell…”.
La majoria dels catalans residents a Veneçuela van emigrar de Catalunya a la recerca del benestar. Actualment, però, Veneçuela està atrapada en una crisi sense precedents. “La majoria de catalans els agradaria fer el camí invers, però la família i els lligams fets a Veneçuela fa que tothom acabi decidint quedar-s’hi”, explica Fernández.
En la trobada no hi va faltar accent gastronòmic català i els assistents van poder degustar crema catalana. Arran d’aquesta trobada, el Casal Català de Caracas té previst reunir tots els catalans del país a la capital durant el primer trimestre de 2020. Fernández ho té clar: “per poc que pugui, no me la perdré”, confessa.
