Foto: L’historiador Jordi Bohigas és l’autor del llibre ‘El Casal Català de Brussel·les (1930-2020)’

Coincidint amb el norantè aniversari del Casal Català de Brussel·les (1930-2020), l’historiador Jordi Bohigas (Girona, 1978) s’ha encarregat d’elaborar un llibre que mostra el dinamisme singular de la capitalitat europea de la ciutat i, sobretot, una terra d’acollida per a l’exili.

Llicenciat en Història a la Universitat de Girona i doctor en història contemporània, Bohigas és actualment professor de Secundària de l’Institut Laia L’Arquera, de Mataró. Després d’acceptar l’encàrrec de l’aleshores presidenta Roser Maresma, Bohigas ha elaborat el relat amb un seguit de converses in situ, tant a Brussel·les com a Catalunya.

Bohigas explica a Exterior.cat que “Brussel·les és una ciutat que s’associa a l’exili català. Hi ha molts noms il·lustres, des dels presidents Macià i Puigdemont, passant pel coronel Escofet o el poeta Josep Carner. Tots ells converteixen Brussel·les com a lloc de refugi en moments determinats de la història de Catalunya. Des dels fets de la Setmana Tràgica a l’1 d’Octubre de 2017”.

Fruit de la investigació, l’historiador d’Aiguaviva revela que “tot i que sempre s’ha dit que el president Macià va ser un dels fundadors del Casal Català de Brussel·les, no és del tot cert. Els fundadors van ser cinc personatges de procedència diversa dins el catalanisme”.

CAPACITAT DE SUPERVIVÈNCIA

Fins abans de 1970, la majoria de catalans associats al Casal de Brussel·les tenen una vinculació directa amb l’exili. Un dels qui va tenir més pes en l’associació va ser el coronel Frederic Escofet, qui va ser ministre de la Segona República espanyola a l’exili.

Amb la capitalitat europea, Brussel·les agafa un nou dinamisme. “Un grup de catalans, entre els quals hi havia Escofet, van saber mantenir la flama encesa fins a fer el relleu amb un seguit d’eurofuncionaris catalans, que van liderar, posteriorment, l’associació. Aquella confluència de persones va ser determinant”, explica l’historiador gironí.

Al mateix temps hi ha un altre factor rellevant que engreixa la comunitat catalana a Bèlgica: la Universitat de Lovaina i Lliure de Brussel·les. Bohigas assegura que “molts religiosos i joves estudiants van cursar els seus estudis i van implicar-se en el casal. És el cas de Maria Josep Alemany Iglesias, qui va ser la primera dona en assumir la presidència de l’entitat i va jugar un paper rellevant”.

El casal estava en punt mort però coincidint amb l’enterrament de Josep Carner la flama torna a revifar. “S’organitzen uns Jocs Florals per recordar el llegat de Carner i el casal torna a reflotar amb força”, assegura. Al casal, s’hi sumen Josep Sans i Enric Adroher, dos catalans que van treballar a l’entorn de les institucions del Mercat Comú que van jugar un pes clau en la capacitat de resistència de l’associació durant la dècada dels anys setanta.

Del Casal Català de Brussel·les, Bohigas subratlla que “ha tingut la virtualitat de sobreviure durant els moments més dolents i, així, garantir-ne la continuïtat fins avui”. Hi ha dos moments molt crítics: la pèrdua de la seu (anys vuitanta) i l’escissió provocada per l’aleshores presidenta Mercè Roca (1983): “la van fer plegar i Roca va decidir crear el Centre Català Josep Carner, amb seu a Anvers. Però el casal va resistir en un dels seus moments més dolorosos de la seva història”, apunta Bohigas.

MANTENIR LES CONSTANTS VITALS

En el darrer tram del segle passat, els presidents Josep Maria Puig, Elvira Serra i Elena San José -que actualment encara és membre de l’actual consell directiu de l’entitat- fins a Paco Gambús “mantenen les constants vitals del casal i exploren la possibilitat de mostrar el catalanisme de portes enfora donant-lo a conèixer a la ciutat”, diu Bohigas, coincidint amb el 75è aniversari de l’associació.

Durant aquest segle, Elvira Ballesta -com a presidenta- fomenta l’esplai per a infants. L’historiador d’Aiguaviva assenyala que “el casal es rejoveneix amb l’arribada de famílies residents a la ciutat amb canalla que els atrau la possibilitat que els seus fills convisquin durant unes hores amb infants en un ambient català”. En els darrers anys, el Casal Català de Brussel·les ha sabut mantenir la llavor dels seus fundadors. Noranta anys que situen Brussel·les com una de les comunitats catalanes de referència a Europa.

El llibre ‘Catalunya a Bèlgica. Història del Casal Català de Brussel·les (1930-2020) forma part d’una col·lecció de volums sota la marca de Terra d’Ateneus. El projecte ha estat possible gràcies al suport de l’Institut Ramon Muntaner, la Federació d’Ateneus de Catalunya i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), així com del mateix casal català.