Foto: El conseller Bernat Solé, al seu despatx en l’entrevista d’Exterior.cat

Aquesta és la darrera entrega de l’entrevista que Exterior.cat fa al conseller d’Acció Exterior del Govern català, Bernat Solé. En les dues anteriors, el titular del departament havia avançat l’impuls del Consell de la Catalunya Exterior i, a més, ha posat en relleu la singularitat del Diplocat com a organisme que contempla la diversitat d’un país. És una entrevista del periodista Daniel Condeminas al despatx del conseller.

Aquestes setmanes es commemora el 25è aniversari de la Declaració de Barcelona, amb diversos actes en els quals hi heu participat. Entre d’altres qüestions heu fet referència al paper que pot jugar Catalunya a la Mediterrània. Un paper que es defineix al document estratègic MedCat 2030 que el Govern va aprovar l’any passat.

El que és evident i ha quedat palès als Diàlegs Mediterrània + 25 és que durant molts anys les dues riberes de la Mediterrània no s’han mirat entre elles i, per tant, el que cal en aquests moment és que aquesta mar que ens uneix a tots i que compartim, sigui un espai d’intercanvi, de multiculturalitat i de potencialitat a nivell social i a nivell cultural. Per tant, el lideratge que assumim en aquesta estratègia mediterrània des de Catalunya, passa per això.

Quins són els objectius a curt termini que s’estan marcant en aquest àmbit?

En aquest lideratge són els objectius de desenvolupament sostenible, els ODS, aquells objectius inclosos a l’agenda 203o,uns objectius que ens parlen d’oportunitats, que ens parlen d’igualtat de gènere, d’eliminar la pobresa, d’una economia circular, d’una educació inclusiva on tothom tingui oportunitats. Són reptes molt importants que des de Catalunya intentarem liderar en els propers anys.

Una de les properes jornades d’aquests diàlegs tractarà sobre la cooperació entre ciutats, i comptarà amb la participació d’una entitat, MedCities/MedCités, el secretariat del qual és a Barcelona i amb un català al capdavant (Josep Canals). En la dialèctica a Catalunya entre la capital i el país, quin paper ha de jugar Barcelona en aquesta estratègia mediterrània?

Tenim la sort de tenir ciutats obertes al mar i al món, i Barcelona és un exemple molt clar; una ciutat cosmopolita i capaç d’acollir les persones nouvingudes. Barcelona té aquesta gran potencialitat de poder exercir aquest lideratge en aquesta estratègia mediterrània, vertebrada en aquests ODS. És evident que hi ha altres ciutats, altres territoris que exerciran també els seus lideratges. De fet, és el conjunt d’aquestes potencialitats que hem de posar en valor, ja que no són excloents. Probablement, s’havia vinculat el lideratge de Barcelona en un àmbit més econòmic. És cert, l’arc mediterrani, amb Barcelona al mig, al centre, és un gran corredor econòmic. Però no ens volem quedar aquí. Volem que Barcelona, volem que la costa catalana, que el conjunt del país sigui un referent a nivell de diàleg, a nivell d’igualtat, a nivell d’interculturalitat i precisament per aquest motiu assumim aquest lideratge orientat en els objectius de desenvolupament sostenible.

Al vostre parlament en aquestes jornades, heu tornat a posar sobre la taula la repressió i la necessitat de resoldre el conflicte polític que viu Catalunya. En el cas de les institucions mediterrànies ¿com creieu que es pot vehicular aquest missatge en un espai com la Mediterrània que compta amb diversos territoris on es vulneren els drets democràtics?

Precisament el que ens demostra la Mediterrània és que la resolució de conflictes sempre passa pel diàleg i la negociació. I no només el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol, sinó altres zones del Mediterrani. El Mediterrani, un espai relativament petit a nivell mundial, però s’hi concentren grans realitats culturals, hi ha de ser un espai pioner en la resolució de conflictes.

Anant més enllà de Mediterrani. Un dels espais d’actuació exterior és la participació de la Generalitat en organismes transfronterers, com l’Euroregió Pirineus-Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus, de la qual ara Catalunya en té ara la seva presidència. Quins beneficis directes pot obtenir el nostre país d’aquestes entitats?

El que és clar és que les línies administratives que separen els estats, no responen ni a les realitats geogràfiques, ni a les realitats socials. I en aquest cas el Pirineu, malgrat sigui integrat per diversos estats i territoris és un element que uneix tots aquests territoris, que poden compartir projectes. Per això, la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) és aquest espai on es poden impulsar projectes compartits. Us posaré un exemple molt clar: una de les preocupacions que tenen els territoris que conflueixen als Pirineus és la gestió del canvi climàtic i la gestió dels riscos vinculats a aquest canvi. Hi ha un projecte, amb fons europeus, que està impulsat per la CTP i que respon a aquesta nova realitat. I això pot fer possible que a Vall d’Aran acabi sent un centre de referència a nivell de gestió de riscos davant del canvi climàtic.

Bona part dels projectes de cooperació al desenvolupament que hem impulsat des del Departament passen per donar suport a les entitats feministes existents en aquells països

Un altre organisme, en aquest cas no transfronterer, és els Quatre motors d’Europa (Catalunya, Llombardia, Alvèrnia-Roine-Alps i Baden-Württemberg ) creat el 1988 i del qual tot just ara estrenem la seva presidència rotatòria. Davant una situació de greu impacte social i econòmic per la pandèmia, quines col·laboracions es plantegen que puguin donar-hi resposta?

Aquest organisme té la voluntat de ser un òrgan important a tenir en compte en les grans decisions que s’han de prendre a nivell europeu. Són quatre territoris de referència, som capdavanters en molts àmbits dins dels estats dels quals en formem part i això ens permet compartir iniciatives, com els plans de reactivació econòmica que cadascú d’aquests territoris hem implementat. En el cas del Govern aquest pla de trenta-un mil milions d’euros en els propers anys, i hem recollit els plans d’aquests altres tres membres, per mirar que pot ser implementat al nostre país.

Més enllà d’organismes internacionals com aquests, en els quals Catalunya parla de tu a tu amb altres institucions subestatals, tenim les relacions amb aquells altres que integrats pels estats. Un d’ells és la UNESCO, d’especial interès per a Catalunya pel que fa el seu àmbit d’actuació en el món de la cutura. Es planteja un reforçament en aquest àmbit, de renovació dels convenis de col·laboració ja signats?
La voluntat del Govern és no només mantenir, sinó enfortir aquestes relacions amb entitats multilaterals com la UNESCO. Malgrat que la seva composició siguin els estats, Catalunya té molts projectes amb la UNESCO, com la declaració de la Seu Vella de Lleida com a patrimoni mundial . Els estats no sempre representen els interessos dels territoris que tenen inclosos (somriure de complicitat)

Barcelona comparteix seu amb Madrid de dues institucions amb una llarga trajectòria: Casa Àsia i Casa Amèrica, que compten amb participació de la Generalitat, l’ajuntament de la ciutat, i també del govern espanyol qui, en els darrers anys, sembla que ha tingut la intenció de guanyar pes dins aquestes entitats, tot situant diplomàtics de carrera en llocs clau de les seves estructures de direcció i de reforçar les seves seus madrilenyes. Com es plantegen les relacions institucionals entre els dos governs al si d’aquestes institucions?

De res serveix reforçar aquestes institucions si això ha de significar una centralització en la gestió d’aquestes. Nosaltres com a Catalunya ens sentim partícips de Casa Amèrica i Casa Àsia, seguim apostant-hi per contribuir-hi i per aportar els nostres recursos, perquè entenem que això no va de relacions entre Catalunya i Espanya, això va de totes les oportunitats que ens poden oferir. Barcelona és una ciutat amb una gran presència de ciutadans asiàtics i per tant, el que no té sentit que una institució com Casa Àsia no miri cap a Catalunya o no tingui una presència important en quant a les seves activitats. Nosaltres hi serem perquè hi hem de ser, per damunt de les relacions que puguem tenir, de les dificultats que hi hagin entre Catalunya i l’Estat espanyol. El món és global i alhora divers, i hem d’estar connectats i oberts al món i els conflictes que puguem tenir no ens han de privar de tenir aquestes relacions amb el món.

Una de les vessants més rellevants d’aquest Departament és la política de cooperació al desenvolupament, de l’activitat solidària amb el món. Ara que som quasi a tocar de l’equador del pla director 2019-2022 i amb un pla anual aprovat aquest estiu, per on va l’estratègia del Govern, i com compta amb les entitats catalanes que hi actuen arreu del món?

Primer de tot, cal posar en valor totes les organitzacions que, amb una gran expertesa, estan treballant-hi. Per on passa la cooperació? En primer lloc per la realitat d’haver incrementat el finançament de la cooperació d’una forma molt important. Els pressupostos de la Generalitat aprovats el mes d’abril demostren aquesta aposta clara (de 32,1 milions d’euros a 52,8 milions) per la cooperació internacional. Era una reivindicació que ens feia tot el sector de la cooperació a nivell de país. I aquí vull destacar el compromís dels meus predecessors, en primer lloc del conseller Raül Romeva, que sé que és un dels temes on havia posat més èmfasi.

Però la cooperació va més enllà.

En aquests moments passa per replantejar els projectes en el marc de la COVID-19, i això és el que hem fet com a Departament i que moltes de les entitats estan fent també. I finalment l’aposta per la cooperació des del Departament passa en primer lloc per l’acompliment d’aquests ODS i, sobretot, per totes aquelles iniciatives i projectes que serveixin per reduir les desigualtats de gènere que encara avui hi ha a molts llocs del món. En un dels diàlegs de la Mediterrània vaig destacar el fet de donar suport a aquelles entitats feministes dels territoris, perquè són aquestes organitzacions grans catalitzadores de la cooperació als llocs on estan implantades.

Una de les línies de treball històriques de la cooperació catalana ha estat participar activament en processos de pau. Recentment, dos responsables d’aquest Departament –Manel Vila i Carme Gual- han anat a Colòmbia, país on Catalunya va tenir un paper molt important en la negociació de l’acord de pau entre el seu govern i les FARC; un paper reconegut públicament per l’expresident Juan Manuel Santos. Què podeu explicar de la participació catalana en uns moments especialment problemàtics pel que fa a l’acompliment dels compromisos d’aquest acord?

Catalunya sempre ha estat un agent facilitador dels processos de pau, s’hi ha implicat i per tant n part de la nostra política de cooperació. Però també és cert que hem d’anar fent “fotografies” de cada moment de la situació. Els conflictes que s’estan produint no només al con sud, sinó en altres territoris del món, estan emergint -i emergeixen amb molta virulència… Síria, Líban. Hem de ser-hi, amb aquest nivell de responsabilitat que sempre hem aportat com a país.

Foto: El periodista Daniel Condeminas conversant amb el conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé [Exterior.cat]

Una qüestió important, pensant especialment en els catalans a l’exterior, que sumen més de 300.000 persones. Cada cop que arriben unes eleccions -aviat en tindrem unes- torna a aparèixer el problema de les greus dificultats que planteja el ‘vot pregat’, així sobre els dubtes sobre la transparència de les votacions a les seus consulars. Són fets denunciats en un informe de la xarxa Catalansalmon.com publicat el 2018, i també d’altres de posteriors, dels que Exterior.cat se n’ha fet ressò. Precisament fa uns mesos vàreu enviar una carta al ministre Grande-Marlaska en la que demanàveu donar-hi solució. Han tingut resposta?

De fet a la carta no només demanava l’eliminació del vot pregat, sinó que incorporava una sèrie de propostes per facilitar el vot de l’exterior. No només no hem rebut resposta d’aquesta carta , si no que al debat de política general, celebrat al Parlament fa poques setmanes, va aprovar-se una resolució -impulsada pels grups parlamentaris que donen suport al Govern- en la que es demanava d’una forma explícita l’eliminació del ‘vot pregat’ i, sorprenentment, el grup socialista hi va votar en contra. El que vaig expressar aquell mateix dia és que demanem als Comuns, a través de Podemos, que exerceixin la pressió necessària al govern de l’Estat per tal que s’anul·li la condició del vot pregat. Perquè, de fet, les dues formacions que integren aquell govern ho portaven incorporat al seu programa electoral. I hem consta que hi ha diverses iniciatives al Congrés de Diputats.

Passen els anys i els catalans a l’exterior continuen sense poder exercir el seu vot en condicions.

El que no té sentit en ple segle XXI amb aquests milers i milers de catalans amb dret a vot, només vàrem tenir una participació del 12% a les darreres eleccions al Parlament. Això és una disfunció democràtica, i com a país, hem d’exigir que els nostres ciutadans a l’exterior puguin exercir el seu dret a vot. Seguirem treballant, seguirem exigint-ho, perquè els catalans amb dret a vot arreu del món ho puguin fer amb les màximes facilitats possibles.

I on és l’obstacle per resoldre un tema teòricament tècnic com aquest?

Això ho hauríeu de preguntar al govern espanyol i en tot cas això es veurà quan es posicioni un cop arribi al Congrés de Diputats. En tot cas, un estat que es vol mostrar democràticament madur, no pot tenir ciutadans de primera que els hi arriba tota la documentació electoral per defecte, i ciutadans de segona que hagin de demanar rebre aquesta documentació i poder votar.

Cal entendre que hi ha una voluntat política per impedir el vot d’uns col·lectius que poden tenir unes opcions majoritàriament diferents de les que puguin interessar al govern espanyol?

A mi no em correspon analitzar quines són les motivacions per no prendre aquesta decisió. En tot cas, és cert, és una voluntat o una manca de voluntat política; perquè la política és això, prendre decisions i donar respostes a allò que els ciutadans demanen.

Per finalitzar i tornant al Mediterrani. En una darrera iniciativa, impulsada conjuntament amb el conseller El Homrani , heu traslladat a la Comissió Europea la voluntat del Govern de poder acollir un contingent de les persones refugiades que es troben en una situació dramàtica en territori grec. N’espereu alguna resposta positiva per part de les autoritats europees?

El que no pot fer Europa és mirar de nou cap a una altra banda mentre a la Mediterrània s’estan morint persones; ciutadans de ple dret que fugen dels seus territoris perquè no hi poden viure. Una Europa que no és capaç de donar respostes a una situació hi tant negativa, no és una Europa del segle XXI. En el seu moment, els estats membres d’Europa van signar un acord que han incomplert reiteradament. I ara, amb la crisis a Lesbos i l’incendi a Moria, ha quedat demostrat que tot el que es va signar ha quedat només en paraules.

Seguiran picant pedra?

Sí, reivindicant aquest paper de coresponsabilitat dels estats, i així li he traslladat a la ministra González Laya. Entenem que si l’Estat espanyol, que és un dels principals receptors per motius geogràfics, no contribueix, no es mostra compromès, quan aquesta situació es vegi agreujada, doncs els altres estats no hi respondran. Això és una problemàtica col·lectiva, global, i en aquest cas la singularitat geogràfica dels estats no ha de ser motiu per rebre o no rebre més refugiats.

Què més pot fer el Govern davant del drama humà dels refugiats?

Nosaltres des de Catalunya hem posat totes les eines a disposició i hem pres el compromís d’acollir ciutadans; però en aquests moment hem consta que la resposta serà negativa, ja que des de l’Estat espanyol no es contempla aquesta opció.