El passat 22 de desembre, vaig tenir el privilegi de participar en el ple constitutiu del Consell de la Catalunya Exterior, que malauradament, com ja comença a ser habitual, vam haver de celebrar telemàticament per culpa de la pandèmia. M’he animat a escriure aquestes quatre ratlles una mica com a complement de l’article Un Consell ple de bones intencions, de Quim Miró, publicat el 24 de desembre passat. D’entrada, per confirmar el que Miró apuntava: que ara per ara es tracta d’un Consell ple de bones intencions. Esperem i desitgem que no es quedi només en això, en bones paraules.
Tal com ja apuntava l’article esmentat, des del meu punt de vista, una de les prioritats o, millor dit, la prioritat que s’ha de marcar el Consell és la de mirar com podem potenciar el registre de catalans a l’exterior. Hem d’aconseguir que tots els catalans de l’exterior s’hi inscriguin, ja que sense cap mena de dubte a hores d’ara és l’única eina que tenim que ens podria dir amb una certa precisió on som pel que fa a la diàspora catalana, i amb aquestes dades, fer polítiques adients per cobrir les necessitats d’aquests catalans.
Actualment, quan diem que els catalans que vivim a l’estranger som prop de mig milió, hauríem de ser conscients que parlem d’una dada estadística (PERE) i que ben segur s’hauria de ponderar, perquè aquesta xifra inclou moltes persones que probablement ni tan sols saben què és ni on és Catalunya. Es tracta de persones de segones i terceres generacions que han obtingut la nacionalitat espanyola gràcies a un avi o besavi que va emigrar des de Catalunya i que avui potser no tenen cap interès a ser comptats com a catalans. Per tant, necessitem una eina capaç de dir-nos quants som, qui som i on som.
El Consell hauria de tenir com a prioritat establir un nou model de subvenció per als casals catalans a l’exterior, ja que la realitat i la necessitat de cadascun és diversa i hauria de ser capaç d’adaptar-se a aquestes diferències
Lligant aquesta necessitat la qüestió de la digitalització -ja apuntat a l’article de Miró- crec que hauríem de mirar de facilitar l’accés a l’IdCat (certificat digital) a tots els catalans de l’exterior que ho desitgin. Actualment, només es pot aconseguir aquest certificat a Catalunya, cosa que fa que, per a molts catalans que no hi poden viatjar sovint -o potser mai-, resulti impossible tramitar-lo. Una possibilitat seria aprofitar les instal·lacions de les delegacions a les ciutats on n’hi ha, i on no, les dels casals, per organitzar jornades d’inscripció al registre i obtenció de l’IdCat.
El Consell hauria de tenir com a prioritat establir un nou model de subvenció per als casals catalans a l’exterior. Actualment, hi ha una sola convocatòria anual de subvenció que inclou diverses línies subvencionables (despeses de funcionament, activitats culturals, ensenyament del català, etc.). El problema, des del meu punt de vista, és que la realitat i necessitat dels casals, ja sigui per ubicació (no és el mateix ser a Europa que a Amèrica, o a Londres que a Luxemburg), per tamany o, fins i tot, per instal·lacions (casals amb seu i casals sense seu física o virtuals) és molt diferent. Per tant, el model de subvencions hauria de ser capaç d’adaptar-se a aquestes diferències. Un problema que cal sobretot resoldre és l’actual retard a l’hora de rebre les subvencions, que fa que avui dia els casals encara no hagin acabat de cobrar el 20% de la subvenció de l’any 2019-2020. I evidentment tampoc han rebut res de la 2020-2021.
Esperem, doncs, que tal com dèiem al principi, ben aviat passem de les paraules als fets, ja que les paraules se les emporta el vent.
Jordi Gairin és el president del Centre Català de Luxemburg i membre del Consell de la Catalunya Exterior
