Fa pocs dies el president colombià, Iván Duque, feu una visita oficial a l’Estat espanyol de diversos dies, reunint-se tant amb el monarca espanyol com amb el president Pedro Sánchez. Tot i tenir previst una visita a la fira del llibre madrilenya, la por a trobar-se una protesta al carrer ha fet que tot el programa s’hagi desenvolupat entre despatxos i palaus. Tot un símptoma. Pel que ha transcendit de les reunions, de la duríssima repressió de les protestes ciutadanes de la passada primavera, amb desenes de morts i més de mil ferits pel mig, no se n’ha parlat. No fos cas! Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica, i cap a casa.
La violència no ha acabat pas amb les accions contra les grans manifestacions de fa uns mesos. Coincidint amb el viatge a Madrid de Duque, es produïa un nou assassinat d’un dirigent indígena, l’emberà Efrén Antonio Bailarín, que se suma a la més de trentena de morts violentes de líders i activistes dels diversos pobles indígenes existents en territori colombià des de principi d’any. Uns assassinats on es barregen obscenament foscos interessos de sotmetiment d’extensos territoris i els seus habitants, allunyats de les grans ciutats del país, amb el sucós negoci de la cocaïna. Un negoci que necessita molta terra, reclutament de mà d’obra i de vies d’entrada i sortida assegurada amb el silenci dels qui hi visquin al voltant.
Una violència sistèmica que, segons fonts d’ONG del mateix país, va sumar l’any passat més de 300 assassinats d’activistes mediambientals, defensors dels drets humans, líders indígenes -com l’abans citat Efrén Antonio Bailarín– o antics combatents de les FARC, signants dels acords de pau. Una xifra esfereïdora.
“És ben lamentable el silenci de les institucions espanyoles amb tot plegat. És la mateixa «real politik» que mira cap a una altra banda quan armes «Made in Spain» s’utilitzen contra població civil en altres parts del món”
Una macabra llista que testimonia amb tota cruesa la incapacitat o directament la manca de voluntat del govern Duque per impulsar, a fons, els compromisos socials, institucionals i polítics dels acords de pau. Un impuls que hauria de desterrar de ciutats i zones rurals protagonistes funestos de la història recent colombiana, com han estat i encara són els grups paramilitars, estretament relacionats amb el negoci de la droga i amb connexions polítiques diverses, però poc o gens reconegudes. I juntament amb els paramilitars, aconseguir la desmobilització completa dels grups i grupuscles armats que no van acompanyar la cúpula de les FARC en la signatura d’aquests acords.
L’escenari actual té diverses explicacions, que van molt més enllà de la dificultat inherent de fer avançar uns acords de pau en una societat durament castigada per dècades de violència. I una d’elles i molt important, decisiva, és que el mateix Duque i el seu «tutor» polític, l’expresident Álvaro Uribe, van combatre sense cap mirament ni escrúpol el procés de negociació impulsat i culminat pel seu predecessor al càrrec, Juan Manuel Santos.
Per això, alguns avenços, limitats, assolits en aquests anys, s’han fet per la determinació de molts agents implicats i persones concretes, que han sabut vèncer resistències de tota mena i no pas per l’impuls convençut d’Iván Duque i els seus ministres. Per això és ben lamentable el silenci de les institucions espanyoles amb tot plegat. És la mateixa «real politik» que mira cap a una altra banda quan armes «Made in Spain» s’utilitzen contra població civil en altres parts del món. El negoci és el negoci -especialment si hi ha comissionistes coronats pel mig.
Mediació catalana
Un procés de pau colombià que, val la pena tornar-ho a recordar aquí, va tenir una intensa participació catalana, que va treballar amb molta discreció per acostar les FARC i el govern colombià, primer al diàleg, després a la negociació i finalment a la signatura d’un acord històric. Una feina de mediació que el mateix president Santos va reconèixer i agrair públicament i que, sincerament, crec que el nostre país i les seves institucions no li han donat encara l’enorme valor que significa.
Que persones del nostre país hagin estat determinants per assolir uns acords de pau com aquests -que encara tenen possibilitats reals de materialitzar-se malgrat que Duque i els seus- no hauria de ser matèria coneguda només per estudiosos i persones vinculades a les ONG que treballen el subcontinent sud-americà, no. Hauria de ser-ho del conjunt de la ciutadania, de tota Catalunya (i ho dic tenint present els llibres publicats o els espais dedicats fins ara per TV3 i Catalunya Ràdio al tema). Hauria de ser una excel·lent carta de presentació de què és i que vol ser el nostre país en l’àmbit internacional. D’un país compromès a fons amb la pau i la defensa dels drets humans, individuals i col·lectius. Aquí i arreu del món.
Sí, pot sonar naïf, però no seríem pas els primers a emprar-lo com una eina de «soft power». I als països que ho han fet -al nord en tenim alguns exemples- no els hi ha anat gens malament quan s’han mogut per l’exterior. Per Colòmbia, per exemple.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
