Des del nacionalisme espanyol existeix de fa anys un esforç per donar la volta a la colonització del continent americà, per presentar-lo com un fet indubtablement positiu. Des de la fundació FAES, juntament amb organitzacions similars de la dreta dura americanes, han plantejat una mena de «guerra cultural» contra el procés de reivindicació i conquesta de drets per part dels pobles indígenes d’aquell continent. Una confrontació dialèctica que es fonamenta en els mateixos plantejaments amb els quals combaten les reivindicacions sobiranistes catalanes, i no se n’amaguen.
Darrerament, ho ha expressat obertament la presidenta de la Comunitat de Madrid en un viatge d’autopromoció als Estats Units, on pensant ja en el 12 d’octubre, va començar contraposant «indigenisme» i llibertat, per acabar criticant el Papa Francesc per haver demanat perdó pels «errors de la colonització». A Ayuso se li va sumar després Aznar, amb un clar i contundent «jo no vaig a demanar perdó» que continuà amb la seva particular desqualificació de la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. I després vingué el pintoresc exlíder de Ciudadanos, Toni Cantó, parlant de «salvatges» i «caníbals».
No va ser gens estrany, sinó totalment previsible, que el president del «caucús hispà» de diputats i congressistes nordamericans, Raúl Ruiz, li parés els peus durant la reunió mantinguda amb Ayuso. Segurament el seu equip de campanya… perdó, volia dir el seu gabinet de presidència, no havia tingut en compte com estan anant les coses allà. Coses que expliquen per què el govern Biden té entre els seus membres a Deb Haaland, secretària del Departament d’Interior, que és originària del poble Kawaik i defensora dels drets de les «nacions tribals» (així es denominen oficialment a Nordamèrica). I si s’haguessin quedat allí uns dies més els haguera pogut agafar un cobriment de cor amb la recent declaració institucional del president Biden. En la que s’afirma que «El govern federal té l’obligació solemne d’impulsar i invertir en el futur dels pobles indígenes, i donar poder a les nacions tribals per governar les seves pròpies comunitats i prendre les seves pròpies decisions» (1).
Ben lògic doncs, que amb aital desconeixement d’on era, la turbo líder del PP acabés confessant la seva estranyesa pel poc que es parlava de Madrid als Estats Units… La ignorància és molt atrevida.
Una bona resposta: la cultura compromesa
Coincidint amb el dia de la resistència indígena, la 14a edició de l’Indifest, el Festival de Cinema Indígena de Barcelona inaugura el mateix 12 d’octubre el seu programa de projeccions de documentals i altres creacions audiovisuals que, durant dues setmanes, es realitzaran a Barcelona -amb els cinemes Girona com a seu principal- Cerdanyola del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat i Cardona; i que després es podran veure en línia. Un total de disset pobles indígenes seran els protagonistes d’aquestes produccions, que tractaran qüestions tan rellevants com el paper de les dones defensores, la preservació del territori i la biodiversitat, o l’expressió de la identitat col·lectiva d’aquests pobles.
Aquest Indifest 2021, organitzat per Alternativa Intercanvi amb Pobles Indígenes i la CLACPI (Coordinadora Llatinoamericana de Cinema i Comunicació dels Pobles Indígenes) tindrà un destacat protagonisme femení, amb la presència de l’activista quítxua Tarcila Rivera Zea i de la líder maia Q’eqchi‘ Ana Rutilia Ical Cho; juntament amb el documentalista wayúu, David Hernández Palomar, membre de la CLACPI.
Un festival cinematogràfic que ha sabut relligar una programació exigent, pel que fa a les produccions seleccionades, amb un clar missatge de compromís amb aquests pobles situats a l’altra banda de l’Atlàntic.
Sens dubte, aquest Indifest és una de les millors respostes que podem donar des de Catalunya a aquesta «guerra cultural» reaccionària que planteja la dreta espanyola. És molt més que un gest de solidaritat, i que fóra bo que estigués acompanyat d’altres l’any vinent. El dia 9 d’agost el calendari internacional ens l’assenyala com el dia dels pobles indígenes i seria una oportunitat magnífica per dotar de contingut la declaració que va aprovar el 2020 el Parlament de Catalunya amb motiu d’aquesta diada.
Com va manifestar fa pocs dies la cantant maputxe Carina Carriqueo al diari argentí Página12, «ser indígena ha passat de ser una vergonya a un orgull». Doncs això.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
