A tot arreu, la traducció de l’assaig planteja una dificultat que en redueix el ressò fora de l’àmbit en què s’escriu: la voluntat de participar en els debats del dia en un lloc concret, amb la data de caducitat que això comporta. El lector d’unes altres latituds i uns altres anys pot no sentir-se concernit per textos que no l’apel·len directament a ell. Aquesta dificultat s’agreuja en el cas català, que dialoga amb una tradició escassament coneguda fora de les nostres fronteres lingüístiques. Per brillant que siga, una anàlisi sobre l’obra de Xènius, Pla, Riba o Espriu pot caure en el buit si el lector n’ignora els referents. D’altra banda, Joan Fuster, que era un excel·lent poeta, té una prosa endiastradament hàbil, plena de jocs i insinuacions, i, a més, és un irònic tenaç, i és sabut que les filigranes verbals, la ironia i el joc són els trets que pitjor es transvasen d’una llengua a una altra. Això representa un repte addicional.
Amb tot, Fuster té una qualitat que el pot fer atractiu al lector de tot arreu: el seu marc intel·lectual és universal. Beu de l’humanisme d’Erasme i sobretot de Montaigne, dels moralistes i il·lustrats francesos (La Rochefoucauld, el Sade diguem-ne filosòfic, Voltaire, Diderot, etc.) i d’escriptors com Nietzsche, Thomas Mann, Sartre i Camus. Són referències que qualsevol lector culte pot conèixer. També els seus temes de fons són universals: la construcció de la individualitat i el sentit, la llibertat humana, la crítica del dogmatisme i els grands récits, o debats més concrets, com les virtuts i els perills de la ciència, la vigència o no de l’existencialisme i el marxisme o els canvis en la cultura i la política. Algunes de les seues intuïcions, o recels, han ressonat després en autors de gran voga. Els seus llibres no solament són un document ben vivaç del debat intel·lectual del seu temps –i només això ja els fa interessants-, sinó que moltes de les qüestions que planteja no han caducat.
“Fuster té una qualitat que el pot fer atractiu al lector de tot arreu: el seu marc intel·lectual és universal”
A part dels textos que va publicar directament en castellà, com El País Valenciano i Contra Unamuno y los demás, l’obra de Fuster s’hi ha traduït sovint, i des de ben aviat. Ja el seu innovador estudi sobre art, El descrèdit de la realitat, es va traduir a aquest idioma el 1957 i des de llavors ha conegut tres reedicions. S’hi han traduït fins ara 7 llibres seus més, des de treballs històrics a obres plenament assagístiques, i alguns han tingut molt bona fortuna editorial. Nosotros, los valencianos s’ha reeditat 4 vegades i un dels seus llibres d’assaig més brillants, Diccionario para ociosos, 3. En anglès només hi ha el Dictionary for the Idle (1992), ben traduït per Dominic Keown i reeditat el 2008. Hi ha una versió italiana del mateix títol, a càrrec de Donatella Siviero. Sorprèn una mica que no hi hagi traduccions al francès, perquè la influència de la cultura francesa en l’autor és enorme, i el lector d’aquest idioma es trobaria de seguida en un territori familiar.
Ara mateix es prepara la traducció de dues obres de Fuster al castellà. Sagitari, que va ser l’últim llibre assagístic de l’autor i en cert sentit el seu testament literari, en versió de Maria Rosich, i el seu gran llibre d’aforismes, Consells, proverbis i insolències, una de les obres més importants de l’autor i que cal llegir si es vol entendre la seua visió del món i l’abast de la seua ironia. Amb molt d’encert, també està prevista la traducció a l’anglès de la mateixa obra, a càrrec de Mary Ann Newman. Amb la versió a l’anglès ja existent del Diccionari per a ociosos, contribuirà molt a donar una impressió vàlida, com a mínim, de l’agudesa intel·lectual, la gràcia irònica i la potència literària de l’escriptor de Sueca.
Enric Sòria és el comissari de la commemoració de l’Any Fuster
