No soc expert en estratègia bèl·lica ni tampoc soc cap kremlinòleg. Però voldria compartir amb els lectors d’aquest portal algunes reflexions sobre l’agressió russa a Ucraïna, la resposta europea a la invasió militar i els crims contra la humanitat que assenyalen directament a Putin i tot el comandament del seu exèrcit. Tot escrit a l’altre extrem d’Europa. Aquí, a Catalunya. Un país que, al marge de les sempre meritòries i encomiables accions solidàries que, ara també, s’han anat organitzant, ha tingut i té una molt discutible resposta als carrers a aquesta horrorosa guerra provocada per un estat governat per un autoritarisme de perfil cada cop més feixista.
Cada dia que passa es fa més evident que la política europea de no haver actuat amb mesures contundents i de llarga durada, com a resposta a les anteriors accions militars russes a Geòrgia i a Ucraïna, han fet creure a Putin que podia anar més enllà i que no passaria res de greu als seus interessos amb la guerra actual. Especialment, és així després de veure com el país líder europeu, Alemanya, en lloc de posar en dificultats al govern autoritari rus, li ha facilitat tots aquests darrers anys una permanent font d’ingressos que ha deixat en no res el limitat impacte de les sancions del 2014. Separar els negocis de la política amb Rússia (per cert molt lucratius per a determinades figures vinculades a un dels dos principals partits alemanys) ha acabat sent un molt mal negoci per a la reputació germànica.
El que està fent l’èxercit rus amb la població civil és horrorós i recorda amargament les pràctiques inhumanes de les Waffen SS, que creiem desades als llibres d’història. Però no serà pas posar fi a l’assassinat d’infants, ni aturar la pràctica de sistemàtiques violacions a noies i dones, el que decidirà Europa a anar més enllà de les actuals mesures contra els interessos de Putin. Segurament, ho serà quan es decideixi aturar, de veritat, la política agressiva de Putin amb els països de la seva frontera occidental. I això vol dir que Ucraïna se n’ha de treure de sobre i aviat la bota russa del seu coll. Les sancions actuals, amb la fuita permanent de diners cap a Moscou via exportacions de petroli i el gas, tindran un impacte determinant en l’economia russa d’aquí a un temps, potser.
“Cada dia que passa es fa més evident que la política europea de no haver actuat amb mesures contundents i de llarga durada, han fet creure a Putin que podia anar més enllà”
Però Ucraïna no disposa d’aquest temps, i si Putin pot anunciar alguna cosa semblant a una victòria, com l’annexió del Donbas, la pau a Europa estarà encara més amenaçada… Moldàvia? El Bàltic? Pensar que es pot negociar amb un personatge com Putin, mentre ell consideri que té cartes guanyadores, ha estat i és encara un error gravíssim. Les «negociacions» de Macron i Scholz amb ell, abans i o després de l’inici de la invasió, no són pas cap bon exemple de la necessària fermesa, fermesa contundent, amb un personatge com aquest, que no respon als paràmetres de la diplomàcia versallesca. La història d’Europa ja té massa capítols de personatges funestos que no van ser aturats a temps.
A qui no té cap consideració als drets humans més bàsics, qui ha fet de la mentida i l’engany pràctiques habituals de la seva política interior i exterior, només deixarà de ser una amenaça per a tots nosaltres si perd les dents. Unes dents que ara estan mossegant Ucraïna com una bèstia rabiosa.
I Catalunya?
La solidaritat amb els refugiats que han arribat al país, sigui la institucional o la ciutadana, ha tornat a donar la imatge que molts volem que defineixi el nostre país. Encara recordo els grans esforços organitzatius de la campanya «Catalunya x Bòsnia» de fa tres dècades, amb l’enviament humanitari amb camions que arribaven amb no poques dificultats fins allí.
“Que darrere del discurs pacifista -que moltíssima gent compartim- s’estigui negant el dret a la legítima defensa, defensa armada s’entén, del poble ucraïnès, és viure en una realitat paral·lela”
Una altra cosa han estat les mobilitzacions de protesta per la invasió russa. Poques, i les més importants només a l’inici de la guerra. I cap d’elles realment multitudinària. Res a veure amb les que es van organitzar en altres ciutats europees, especialment al centre del continent. Fins i tot hem vist escenes gens edificants, com quan un grup de ciutadans ucranians van abandonar la primera concentració numèricament rellevant contra la guerra. Un gest de protesta al fet que des de l’escenari algun dels oradors de la renascuda -però no gaire- plataforma «Aturem la guerra» havia fet un discurs igualant l’OTAN i l’agressor Putin! Que darrere del discurs pacifista -que moltíssima gent compartim- s’estigui negant el dret a la legítima defensa, defensa armada s’entén, del poble ucraïnès, és viure en una realitat paral·lela. Molt coherent, sí, però no la realitat de veritat que tenim ara a l’est del nostre continent. Capítol a part mereixerien els opinadors nostrats que s’han posat exquisits a l’hora de rebutjar que els sistemàtics, generalitzats i monstruosos crims de guerra de l’exèrcit de Putin puguin ser considerats un acte de genocidi. En fi…
No a la guerra! I tant que sí! Però si volem la pau, la bèstia de l’exèrcit rus ha de patir una derrota devastadora i inapel·lable a Ucraïna. I quan abans passi, més vides se salvaran.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
