Fa pocs dies, la consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, va anunciar el canvi de nom i d’estatuts del consorci Diplocat, que passarà a denominar-se Catalunya Internacional. Més enllà dels canvis terminològics, obligats per una sentència del TC de fa un parell d’anys, aquesta nova etapa s’ha presentat com un rellançament de la diplomàcia publicoprivada catalana al món.
Parlem d’un organisme que es va fer «famós» la tardor del 2017, quan la llavors vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria es vantava del 155 i la intervenció de l’autogovern català, afirmant que “ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació!”. Frase lapidària pronunciada amb to foteta, que afegia unes gotes més d’humiliació al que va ser una autèntica entrada de cavall sicilià en tota l’estructura governamental catalana, els efectes de la qual no se’n van extingir pas tots després de la configuració del Govern Torra-Aragonès el 2018, ni de bon tros! En tot cas, feliçment, el gabinet Rajoy no va tenir prou temps per poder liquidar el Diplocat, tot i que va aconseguir que tanqués les portes. Unes portes que es van reobrir a la primavera del 2019 i continua en funcionament des de llavors, això sí, amb un to baix i discret, ben allunyat del protagonisme assolit durant el darrer període del «procés».
“Es corre el risc que Catalan Films acabi tenint un paper residual o merament complementari, en el que és una necessitat fonamental, vital, per al futur de la nostra indústria audiovisual”
Una actuació exterior que, regió del món per regió del món, sector per sector, ha de tenir una estratègia publicoprivada molt ben greixada, com tenen, per exemple, els països nòrdics a Amèrica. Una estratègia, però, que a Catalunya encara té greus mancances en aquell territori, amb algun lamentable episodi com el que vaig viure fa uns anys i del qual en vaig parlar en aquest portal.
D’Unifrance a Catalan Films
Molts països, tinguin o no Estat propi, compten amb un ventall més o menys ampli d’organitzacions sectorials d’acció exterior. Europa en té diversos exemples en el sector de l’audiovisual. Un dels més reeixits és la poderosa Unifrance, que promou la comercialització de tota la producció audiovisual francesa: des del seu cinema a les sèries d’animació per a televisions i plataformes digitals.
El seu model d’èxit es basa en tres factors que són plenament traslladables a altres àmbits: un pressupost prou ben dotat per a oferir eines d’internacionalització realment competitives; un model de governança publicoprivat, amb una clara i decidida orientació en favor del negoci de la indústria audiovisual francesa i amb una intensa proactivitat que res té a veure amb simple suport al sector quan aquest surt a l’exterior; i la unificació o coordinació en un únic organisme de totes les accions d’internacionalització de l’audiovisual francès, des de les més obertament mercantils -les més importants- a les de caràcter més cultural, com pot ser el «Young French Cinema» de Nova York, o el «Festival de Cine Francés» de Colòmbia.
Més enllà de la insalvable distància pressupostària, Catalunya no compta amb un organisme com Unifrance, i falta que ens faria! Ni per model de governança, ni per estratègia comercialitzadora, ni per unificació de les accions de la presència internacional del nostre audiovisual en un únic ens, Catalan Films, amb ja trenta-sis anys d’història, no respon als mateixos paràmetres amb els quals he descrit Unifrance.
I ara, amb la posada en marxa de l’Spain Audiovisual Bureau des del govern espanyol, dins l’estratègia gens dissimulada del «Madrid: Audiovisual Hub of Spain», es corre el risc que Catalan Films acabi tenint un paper residual o merament complementari, en el que és una necessitat fonamental, vital, per al futur de la nostra indústria audiovisual: l’enfortiment de la seva internacionalització, tant des de la vessant productiva -coproduccions- com de les vendes. Evitem-ho ara o no arribarem a temps.
