Les darreres setmanes hem assistit als capítols més recents de les batalles que l’exili independentista català segueix lliurant a l’exterior, des de Suïssa i des de Brussel·les, des dels dos grans partits independentistes. La feina de formigueta i silenciosa funciona. La setmana passada vam assistir a un nou episodi de la batalla judicial del president Puigdemont que cal llegir per enllà de Catalunya, en benefici dels drets de tots els representants polítics europeus. Malgrat aquest darrer entrebanc, els pronunciaments judicials que l’han alliberat a Alemanya, Bèlgica i Itàlia han deixat en ridícul Llarena i la “justícia” espanyola. I el partit no s’ha acabat, que deia el president just en conèixer la decisió del TGUE de retirar-li la immunitat que té com a eurodiputat. I el Parlament europeu segueix essent el millor escenari polític per denunciar el tarannà espanyol davant dels col·legues europeus. En això, tant ell com la també eurodiputada Diana Riba hi estan treballant molt bé aquesta legislatura post 1-O tan estranya.
També en la batalla internacional, Marta Rovira i el seu equip han aconseguit que ni més ni menys que la Comissària de Drets Humans del Consell d’Europa hagi declarat la seva preocupació per la llibertat d’expressió i de reunió a Catalunya, per la violència policial patida i pels drets lingüístics i culturals atropellats sistemàticament per l’Estat espanyol. A més, des de Ginebra, cinc relators de l’ONU han constatat en una resolució inèdita que Esquerra és una organització altament represaliada, tots instant l’Estat espanyol a aturar les “accions de criminalització” seguint un “patró sistemàtic” i la persecució que duu a terme contra tot el moviment independentista. Dues estratègies internacionals que es complementen i de les quals ens hem de felicitar, tot Catalunya, malgrat els intents d’alguns ultres de partit de menystenir la dels altres.
“Votar, ara mateix, és l’eina més important que la ciutadania exterior tenim a les nostres mans”
Sense aquesta altra Catalunya exterior, la de l’exili, sense les batalles que han decidit entomar els líders polítics de l’1 d’octubre, mai s’haurien produit aquestes resolucions ni manifestacions internacionals de tant alt nivell. Seguir lluitant des de l’exili pels drets i per la llibertat de tot un país és doblement difícil, pel que en francès en diem “le mal du pays”, l’enyorança i la nostàlgia dels qui no poden passejar lliurament per la seva terra. És cert que el seu és “un exili daurat”, que em deia fa uns anys l’Aleix Renyé, perquè no té res a veure amb exilis de dècades anteriors on es passa fred, gana, penúries. Però el cor en pateix igual, psicològicament és dur.
Són l’altra Catalunya exterior, també, perquè no podran votar com a votants a l’exterior tampoc aquests comicis. Ni poden agafar cap avió per tornar a Catalunya. Ni trepitjar un consolat per inscriure’s al cens electoral, pel risc que els detinguin. A l’exili forçat s’hi afegeix la pèrdua del dret de vot, un dret fonamental recordem-ho, pel simple fet d’optar per defensar legítimament la causa de l’independentisme a Europa. L’estratègia de la litigació internacional té un cost realment molt alt.
“A l’exili forçat s’hi afegeix la pèrdua del dret de vot, un dret fonamental recordem-ho, pel simple fet d’optar per defensar legítimament la causa de l’independentisme a Europa”
Derogar el vot pregat ha costat més d’una dècada de lluites des de diferents fronts i des de l’activisme de molts. Tant de bo el vot exterior no acabi extingint-se (és un perill que sempre plana i que podria justificar la retirada d’aquest dret per part de l’Estat, com han fet altres països europeus). Tant de bo que faci el contrari: que rebroti amb els anys, a mesura que l’electorat exterior comprovi que sí, que va funcionant millor.
No poder votar amb normalitat durant tants anys va fer desistir i renunciar a milers de votants de participar a la vida política, quan de fet votar, ara mateix, és l’eina més important que la ciutadania exterior tenim a les nostres mans. No ens podem permetre renunciar-hi, no volem ser ciutadans de segona. Votar és la manera de decidir qui i com governarà.
Donar vots als partits independentistes és l’única via que tenim per fer la pinça a Madrid. De debò que algú hi vol renunciar, quan hi ha qui voldria votar, els nostres exiliats, i a ells el sistema els barra el pas? La Catalunya exterior ha de votar. Per sí mateixa, perquè ningú ens robi aquest dret preciós que per fi hem recuperat. I per als exiliats que voldrien fer-ho i que no podran. Votem.
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
