No, no parlem d’Espanya… sinó de Guatemala. El país més gran de l’Amèrica Central que arrossega tot un seguit de xacres polítiques i socials que condemnen a bona part de la seva ciutadania a la pobresa extrema i a la fam infantil. Una pobresa extrema que, agreujada amb la sequera de l’any passat, ha portat a milers dels seus habitants, majoritàriament d’origen maia, a intentar entrar als EUA aquests darrers mesos, com ja havíem comentat en un anterior article.
Un país que es troba a les portes d’unes eleccions presidencials –el mes de juny- que podrien obrir la porta a una regeneració de les seves institucions o a la continuïtat de la corrupció sistèmica, acompanyada de violència contra els líders dels col·lectius socials i indígenes més reivindicatius. Una corrupció, amb conflictes fins i tot amb la mateixa ONU, que ha suposat, entre d’altres danys, que els compromisos socials, econòmics i polítics dels acords de pau del 1996, després de 30 anys de conflicte armat i de l’episodi més brutal de genocidi de la història moderna d’aquell continent, hagin estat incomplerts i amb risc de ser fins i tot tombats legislativament. Una necessària regeneració democràtica que l’esquerra guatemalenca, hereva dels antigues organitzacions armades, no ha pogut o sabut encapçalar, mancada dels èxits electorals com sí van aconseguir moviments més o menys similars a El Salvador o l’Uruguai. Una dificultat estructural que vaig tenir l’oportunitat de conèixer fa uns anys amb el presidenciable de la URNG, Pablo Ceto.
L’activitat de la cooperació catalana ha estat intensa en aquell país de fa anys: salut, defensa dels drets humans -amb especial incidència amb les dones indígenes, suport als processos d’investigació dels crims comesos durant el conflicte armat… En paral·lel, el sector empresarial català té moltes oportunitats davant d’un sector industrial guatemalenc poc competitiu, que depèn massa de la tecnologia forània.
Mentre, seguint la tradició extractiva espanyola a Amèrica, a la Guatemala actual actuen algunes grans empreses amb seu a Madrid, beneficiàries de grans projectes d’obra pública que estan expulsant les comunitats indígenes de les seves terres, com és el cas de l’ACS de Florentino Pérez, com denunciava fa poc la refugiada Lolita Chávez des del plató del programa FAQS, de Televisió de Catalunya.
Tot esperant que es pugui produir una certa regeneració del món polític guatemalenc, Catalunya té el teixit industrial, institucional i d’ONG per col·laborar eficaçment en la sortida de la misèria imperant a Guatemala; construint espais i xarxes productives que empoderin el teixit social guatemalenc, especialment l’activíssima xarxa de dones; motor de l’economia familiar als territoris indígenes. Per exemple, la riquíssima cultura de la vintena llarga de pobles indígenes maies és un potencial artístic i turístic de primer ordre internacional que hauria de poder esdevenir un motor de desenvolupament sostenible d’aquell país, i no pas degenerar en un negoci folcloritzant en benefici dels grans tour operadors mundials i de l’oligarquia local.
PS. Per a comprendre la duríssima realitat guatemalenca, especialment la que pateix la seva ciutadania indígena, recomano dos llibres amb petjada catalana. El primer, “La verdad bajo la tierra. Guatemala, el genocidio silenciado”, del fotoperiodista franco-català Miquel Dewever-Plana , editat gràcies entre d’altres a la implicació del tristament desaparegut Toni Traveria, des de la seva presidència de la Casa Amèrica Catalunya. I el segon és “La patria del criollo”, del guatemalenc Severo Martín Peláez, qui fa un duríssim anàlisi del colonialisme espanyol al seu país –i per extensió a la resta de territoris americans; tot i que des de la seva perspectiva eurocèntrica, situa desencertadament la continuïtat de les cultures indígenes com un llast per a la consecució de l’equitat social dels seus integrants. La segona edició d’aquest llibre de referència de la historiografia americana, porta el segell del Fondo de Cultura Económica, la gran editorial mexicana dirigida anys abans pel poeta i traductor gavanenc Martí Soler, de qui fa poc vam haver de lamentar la seva mort (i a qui hauríem d’organitzar enguany un gran i merescut homenatge).
Daniel Condeminas. Ha esta consultor en polítiques de comunicació a Centre i Sudamèrica.
