La iniciativa de prohibir l’encriptació total dels missatges d’Internet és la revifalla de Pegasus, una metamorfosi més de l’espionatge il·legal per part de l’estat. L’excusa de Pegasus era el “terrorisme” independentista. No ha tingut bona acollida internacional, i per tant el govern de Pedro Sánchez, de manera característica, esquiva l’obstacle, fa marrada i es treu de la mànega una nova tàctica i una nova justificació, no menys fraudulenta ni grotesca que l’anterior: la pederàstia. Ara es tracta de capbussar-se a Whatsapp, Signal, Telegram, etc., amb la finalitat de pescar pederastes. “Terroristes” i “pederastes” són termes codificats, sinònims d’“independentistes” a l’idiolecte polític espanyol.
Aquesta segona iteració de paranoia persecutòria ja té precedent en la llista completa de socis de l’ANC de què els Mossos disposen, cosa que la majoria de nosaltres ignoràvem fins fa poc. Totes tres accions violen el dret de privadesa dels ciutadans i les seves dades. No és gens sorprenent que un dels països de la Unió Europea que proposa la mateixa llei contra l’encriptació total sigui Turquia. Són maniobres a les quals els estats autoritaris que es fan passar per democràcies recorren in extremis. Per a dictadors a cara descoberta com Putin, són rutinàries.
“Necessitem corredores i corredors de fons, amb la persistència i la imaginació dels que busquen i assenyalen altres llunes, fora dels partits i dels polítics que no se’n saben desempallegar”
No cal dir que tot això Pedro Sánchez i el deep state que l’aguanta amb fils de titella ho saben molt bé. Possiblement, llancen aquests coets perquè, encara que facin llufa, els afectats els denunciïn als tribunals europeus amb la garantia que s’hi encallaran uns quants anys. Sánchez pot calcular que a l’hora de retre comptes, hora que sempre arriba, sonarà l’alarma al rellotge d’algun successor seu del PP. Qui dia passa, any empeny. Més enllà de la cadira no hi ha visió, no hi ha futur. No hi ha país. Per a la Generalitat aquestes violacions de drets democràtics són habituals i perfectament tolerables. La maquinària burocràtica funciona, per més que grinyoli per tot arreu i el cove estigui més buit que mai, i ja no tenen gent a la presó. L’intercanvi ha valgut la pena.
El cinisme d’ERC (i la inoperància dels partits que no formen part del govern) provoca, de retruc, el cinisme del poble, que és exactament el que vol l’unionisme. Gent que havia estat compromesa amb el país ara diu que abandona, que tira la tovallola, que amb aquests partits no hi ha res a fer. Tenen raó, però es queden a mig camí. Aquesta carrera no és de cinc-cents metres, és una marató. Necessitem corredores i corredors de fons, amb la persistència i la imaginació dels que busquen i assenyalen altres llunes, fora dels partits i dels polítics que no se’n saben desempallegar. Com va dir recentment Clara Ponsatí, l’enemic és precisament aquest cinisme. Caure-hi és donar suport a la repressió, als abusos d’aquells que ens etiqueten de terroristes i pederastes, aquells que malden per la nostra extinció i que, si renunciem a l’últim dret, el de rebel·lar-nos, l’aconseguiran.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emèrita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
Obres d'enderroc
