Itàlia ja té oficialment nou govern. La quiete dopo la tempesta que va escriure Giacomo Leopardi, el poeta italià més important del segle XVIII. Després de moments de forta tensió i incertesa, en el si de la col·lació de dreta-centre, finalment, Giorgia Meloni, romana nascuda el 1977 i líderessa del partit d’extrema dreta Fratelli d’Italia, serà la nova presidenta del Consell de Ministres de la República Italiana.
El Palazzo del Quirinale
El passat 22 d’octubre, Meloni jurava el càrrec al Palazzo del Quirinale davant de Sergio Matarella, 12è president de la Repubblica. Ho feien també els ministres del seu executiu. El 69è govern de la República començava el seu mandat. El Quirinale és un dels set turons de l’antiga Roma. El palau que duu el seu nom és la seu monàrquica del president de la República Italiana. Fou construït a partir del 1573 pel papa Gregori XIII, 226è pontífex.
Originalment concebuda com a residència d’estiu del Sant Pare, esdevingué posteriorment residència estable de 30 papes en qualitat de monarques sobirans dels Estats Pontificis, extensió del seu poder terrenal. El palau era complementari a la seu del Vaticà, residència dels papes de Roma com a caps de l’Església catòlica, extensió del seu poder celestial. Els Estats Pontificis eren el país i territori sobirà de l’Església catòlica i ocupava la part central de la península geogràfica italiana. Amb el naixement del Regne d’Itàlia el Palazzo del Quirinale esdevindrà el nou palau reial de la cort de la casa del Savoia.
“Si (Meloni) fracassa a Brussel·les i en els reptes del Mediterrani pot ser el principi del seu final com a playmaker i de nova líder de la política italiana”
És, en aquest escenari, el Quirinale, testimoni i protagonista de la història de Roma, de la seva institució més universal, del papat, del Regne d’Itàlia i posteriorment de la presidència de la República, on ha començat a caminar un dels governs italians més controvertits de les darreres dècades. Un Govern que en la tríada històrica papat- monarquia- república hi projecta deformada, l’ombra negra del vintenni feixista. I aquest és un Govern que pot estar en condicions d’iniciar una nova era política, que marqui un abans i un després, en la història governamental del país.
El nou govern Meloni
La primera novetat del 69è govern republicà italià és que, per primera vegada, serà presidit per una dona. La segona és que el partit líder de la coalició de govern serà el parit més a la dreta des de la Segona Guerra Mundial. L’extrema dreta havia manat en altres esferes, però no havia portat mai el timó de l’executiu. Una vegada passades les votacions de confiança al parlament bicameral i una vegada s’han nomenat els membres del sottogoverno, ja tenim la fotografia completa del Govern Meloni. Amb 21 dones i 44 homes, el govern complet està distribuït en: 32 representants de Fratelli d’Italia, 17 de la Lega de Salvini, 14 de Forza Italia i 1 de Noi Moderati, l’altre partit que formava part de l’anomenada ‘coalició de centredreta’.
Com ja vam explicar en un altre l’article, la llei electoral italiana i el seu sistema polític parlamentari constreny als partits a presentar-se en coalicions per ser competitius i tenir possibilitats de guanyar les eleccions i arribar al poder. Aquest és, doncs, el motiu pel qual hi ha un govern de coalició. No per voluntat, sinó per necessitat i pragmatisme. Pel que fa a ministeris: 24 ministres, 7 dones i 18 homes distribuïts de la següent manera: 13 per Fratelli d’Italia, 6 de la Lega de Salvini, 5 de Forza Italia i cap per Noi Moderati.
Els ministeris més importants: economia, exteriors, defensa i interior, estan repartits entre les tres forces. Economia i interior per la Lega, exterior per Forza Italia i defensa per Fratelli d’Italia.
La política exterior és un dels punts claus pel futur del govern quant a cohesió, estabilitat i durabilitat, tant en l’àmbit de política italiana interna com a escala de política internacional i aliances. La cartera del MAEC (ministeri d’afers exterior i cooperació) estarà en mans de Forza Italia. Així i tot, el partit de Meloni tindrà el ministeri d’Afers Europeus i també el MISE (ministeri de les empreses i del Made in Italy), que té ascendència en matèria de polítiques econòmiques i també d’acció exterior en l’àmbit econòmic.
“El motiu pel qual hi ha un govern de coalició a Itàlia no és per voluntat, sinó per necessitat i pragmatisme”
L’Avenir de la Italià de Meloni i de Fratelli d’Italia
Amb Meloni a la presidència i el seu govern ja funcionant cal fer-se tres preguntes:
La primera d’obligació en la política italiana: Tindrà un govern fort i estable? La resposta és sí. El govern Meloni és el més robust dels darrers 10 anys per la majoria parlamentària que el sosté, tant al Senat com a la Cambra de diputats. També és el que té major legitimitat democràtica: Meloni serà la primera presidenta del consell de ministres que surt escollida a les urnes des del 2008.
Serà un govern extremista o conservador? Meloni es troba en una disjuntiva, haurà d’escollir quina versió d’ella mateixa vol donar, la cara extremista i postfeixista o la cara més conservadora i de tipus centrista i moderada. Aquest doble rol també serà important en el tercer escenari clau del seu mandat: la política exterior. De les primeres setmanes de govern s’intueix que marcarà el perfil en el front intern: llei, ordre i polítiques conservadores, amb essència de valors tradicionalistes.
La tercera pregunta té a veure amb la política exterior. París o Budapest? De cara a la política internacional Meloni haurà de decidir si vol ser aliada de Macron o d’Orban. Si vol bascular cap al grup de Visegrad i l’euroescepticisme o vol ser rellevant al core bussines de la UE. Cal recordar que les relacions internacionals de Fratelli d’Italia han navegat les ribes de l’extrema dreta europea en general i concretament la francesa, espanyola, hongaresa i polonesa. Aigües curulles d’euro escepticisme, estrabisme rus, contrareformisme i discurs dur contra drets civils i immigració. Menú a la carta segons el país. El context internacional, però, no està per gaires aventurismes i la situació econòmica italiana no està per funambulisme. La corda és molt amunt i la xarxa molt petita.
Si Itàlia no vol patir, necessita treballar en tres eixos en l’àmbit de política exterior: En primer lloc, reforçar la seva aliança amb el seu principal aliat estratègic, els EUA. En segon lloc, necessita bona sintonia a Brussel·les, de cara a la millor disposició dels elements necessaris per a l’aplicació dels fons europeus del Pla Nacional de Recuperació i Resiliència (PNRR). En tercer lloc, li cal una estratègia proactiva pel que fa a la frontera sud i política en àmbit Mediterrani. Per això ha de tenir la millor de les sintonies possibles amb França, on tenen interessos i amenaces compartides i on ja tenen les bases per a una cooperació en aquesta àrea geogràfica. Roma va signar amb París el Tractat del Quirinale, un acord per a una cooperació bilateral reforçada. Pacte i aliança clau que es veu amenaçat per la crisi política d’aquest cap de setmana per raons de la crisi migratòria amb un dur enfrontament diplomàtic amb París.
“Si Itàlia no vol patir, necessita treballar en tres eixos en l’àmbit de política exterior: reforçar la seva aliança amb els EUA; bona sintonia a Brussel·les i una estratègia proactiva amb el Mediterrani”
Durant les primeres setmanes de govern ja han donat mostres de quin rumb volia prioritzar. La primera trobada amb un mandatari internacional ha sigut amb el president de França, tot i que informal i de cortesia perquè Macron ja es trobava a Roma. El primer viatge a l’exterior ha sigut per anar a Brussel·les.
De cara a les relacions internacionals, quant a partit, per FDI, hi ha una clara desescalada en la participació en actes amb els seus antics companys de viatge ideològic. En la passada convenció del partit polític VOX, de tons i formes més aviat esperpèntiques, Meloni, hi va aparèixer en un vídeo de salutació. Aquesta vegada no estigué a l’altura dels tons valleinclanescos i no fou la Giorgia de Marbella. Deixà de banda el paper de Regan, en favor de Blair, l’actriu no el polític, i feu un discurs polític de tall moderat. En l’acte sobre immigració organitzat, per VOX, els dies 5 i 6 d’octubre a Ceuta, la presència italiana ha estat testimonial. Per la part italiana només hi ha assistit un membre d’una fundació de pensament polític conservador vinculada al món de la dreta italiana, però ningú rellevant del partit.
Aquests dos episodis es poden interpretar com un viatge del partit de Meloni cap a la moderació, així com per marcar distàncies en l’àmbit internacional amb les seves “amistat perilloses”. Mostrar la seva fatxa més extremista, a banda de poques simpaties, li pot causar problemes en el seu full de ruta en matèria de política exterior i córrer el risc de quedar aïllada a escala de diplomàcia europea. La crisi diplomàtica amb França pot tenir aquest perill i és un risc que no es pot permetre. Europa i la política exteriors són el taló d’Aquiles de Giorgia Meloni, si fracassa a Brussel·les i en els reptes del Mediterrani pot ser el principi del seu final com a playmaker i de nova líder de la política italiana.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat resident a Roma. Autor de llibre Calcio & Geopolitica (Edizioni Mondo Nuovo, 2021)
