Parlem de França. I no cal que ningú m’expliqui què són els grans creadors i impulsors del jacobinisme; una ideologia d’Estat que tant ha contributït a donar una certa pàtina intel·lectual al nacionalisme espanyol; ni tampoc m’oblido dels seus efectes a la Catalunya del Nord. Però hi ha un element substancial, determinant, quan ens endinsem en el territori de la creació cultural: saben valorar i molt el talent que ve de fora. Voldria parlar d’un cas ben actual que il·lustra el que voldria compartir en aquest article. És el cas d’una exitosa coproducció cinematogràfica internacional. El darrer film del director Albert Serra, «Pacifiction», després del seu pas per la catifa vermella del Festival de Canes, ha rebut fa poc tres guardons als premis Lumières -els equivalents francesos dels Globus d’Or- i compta amb nou nominacions als premis César de l’Acadèmia del Cinema Francès. Nou.
I a Espanya? Doncs les xifres són radicalment diferents i ben il·lustratives de moltes coses: cap guardó als recents premis Feroz i cap rastre a la llista de finalistes dels Goya… Vaja, que ja sabem que no rebrà cap estatueta amb el cap de l’insigne pintor aragonès, malgrat els seus innegables mèrits. Mereixeria tot un article analitzar aquest buit absolut que s’ha perpetrat a una pel·lícula com aquesta, però voldria reprendre el fil del perquè és un bon exemple.
La coproducció internacional, al cor de la indústria audiovisual francesa
França té una llarga i fructífera tradició de coproduccions audiovisuals, siguin cinematogràfiques com la que estàvem parlant o de sèries de ficció i animació. Una tradició materialitzada no només amb altres Estats de la francofonia -Bèlgica, Suïssa o el Canadà- sinó amb qualsevol altre. I això és enormement important. No serà el primer cop que assenyalo com és de potencialment valuós tenir un territori a pocs quilòmetres de Barcelona -i menys encara de Girona- que destina tants recursos públics i desgravacions fiscals a la indústria audiovisual… i que cuida, mima, estima les seves obres.
“Diverses productores catalanes de renom han estat adquirides per algun dels grans grups internacionals de titularitat francesa. Per pensar-hi”
Apunto unes dades presentades fa poques setmanes als «Rendes Vous à Paris» d’Unifrance -la Catalan Films d’allà, però amb moltíssim més pressupost i exercint d’agent actiu de la seva comercialització al món. Quines dades? Les coproduccions internacionals significaren gairebé 3/4 dels films francesos presents als principals festivals internacionals durant el 2022. I tot aquest altíssim percentatge, més del 80% van ser films en VO en francès i no pas en una altra llengua. Missatge claríssim: coproduccions? I tant! Però preferentment en francès, cosa que, lògicament influeix, en molts casos, en la mateixa concepció de l’obra; lògicament. Prenem-ne nota.
I és clar que hem de ser conscients de la dimensió del nostre ecosistema empresarial i institucional! Més encara si pensem en coproduccions internacionals que poguessin ser en VO en català, certament (una cosa complementària i necessària també seria disposar, per defecte, de versió en català d’origen, com he esmentat altres cops si hi ha diners de l’ICEC i/o TV3 pel mig). Però si del que es tracta és d’enfortir les nostres relacions amb la resta d’indústries audiovisuals europees per ajudar a guanyar dimensió de la nostra, no establir llaços molt més forts amb França és un greu error estratègic; encara que la part catalana fos la minoritària. I si ho mirem des de la vessant de les coses ben enfocades, «Pacifiction» i, a un nivell similar, «Un any, una nit», assenyalen un camí que caldria eixamplar.
El primer congrés sobre coproduccions internacionals del sector de l’animació, l’Animar, celebrat a finals de l’any passat a Barcelona, o la trobada entre productores catalanes i quebequeses a la darrera edició dels MIPCOM de Canes, assenyalen aquesta bona direcció. Anem-hi.
Mentrestant, diverses productores catalanes de renom han estat adquirides en els darrers anys, o una mica més enllà en el temps, per algun dels grans grups internacionals de titularitat francesa. Per pensar-hi també.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Català i ‘expats’: una equació que encara resta
