El terme expats, expatriats, s’ha anat posant de moda arran de la molt important vinguda a Barcelona i ciutats veïnes de professionals d’arreu d’Europa i de la resta del món, vinculats en bona part al macrosector TIC, que té la nostra capital com un dels punts d’inversions i establiment de delegacions internacionals i subseus empresarials del sud europeu. Un procés que és bo per a l’enfortiment d’un ecosistema de tecnologies digitals punteres a Catalunya, i que ha d’anar acompanyat d’un creixement de les empreses de capital català i no només de la creació d’start-ups, així de la retenció de talent propi. Però no és de la vessant empresarial o tecnològica del que volia parlar, si no de l’impacte sociolingüístic que representen aquests milers de professionals.
El discurs de la multi (ara poseu el terme que que volgueu ara) pot sonar molt bé, però sovint amaga, a casa nostra, una relegament passiu o fins i tot volgudament actiu de la llengua catalana en l’esfera pública. De nombrosos col·lectius d’expats hi ha a totes les grans urbs del món, però el nostre és -i no crec equivocar-me- dels més i més intensament desconnectats de la llengua i cultura pròpies de la ciutat on viuran de forma continuada durant diversos anys. No estic parlant dels assistents a fires internacionals com el MWC o l’ISE; de professionals provinents de tot el món que, escassament, seran al nostre país una setmana i que potser, tornaran l’any vinent, per a la propera edició, o mai més. Tampoc parlo dels turistes que omplen passeig de Gràcia. Parlo de professionals i directius que viuran a Barcelona durant una llarga temporada i que, per tant, tindran un intens contacte amb persones del seu entorn laboral, veïnal i d’oci que, en bona part o fins i tot majoritàriament, no seran altres expats, sinó ciutadans catalans de tota mena i origen familiar.
El fet és que aquests expats generen o, si més no contribueixen notablement, a que el català sigui una llengua insòlita, no només en les típiques reunions de treball on l’anglès és la lingua franca a tots els efectes, sinó fora dels despatxos i espais laborals. És a dir allà on s’hi relacionin. Els qui tenim una certa experiència d’agafar ascensors en edificis d’empresa i coworkings al Districte 22@ barceloní hi escoltem diversos idiomes a més de l’anglès, però quasi mai el català, amb independència de l’origen de la resta d’integrants d’aquell curt viatge vertical. Vaja, com la majoria de catalanoparlants tenen el mal costum de canviar de llengua a la mínima, els efectes ja els coneixem i constatem quina és la segona llengua de comunicació… que no és pas el català.
“Seria ben oportú afegir en qualsevol programa o estratègia de captació de talent exterior o d’inversions internacionals l’element de com és de positiu aprendre i emprar el català si la teva estada al país no serà pas curta”
I caldria fer-hi quelcom, seriosament, per evitar que a la capital del país, a l’extens i creixent col·lectiu de professionals vinculats a les TIC, gran part d’ells catalans, la nostra llengua fos una eina de comunicació i relació poca cosa més que testimonial, anecdòtica. Si les futures generacions de professionals, les i els qui ocuparan llocs claus de la nostra economia i societat, naturalitzen, fan normal, òbvia, aquesta situació, es contribuirà decisivament a impossibilitar, definitivament, fer del català la llengua socialment compartida per la majoria de la nostra ciutadania.
Què s’hi pot fer?
Com al document «El català, llengua de país», on el Govern relaciona un centenar de propostes per fomentar socialment la llengua catalana, no hi ha cap mesura adreçada a aquest col·lectiu de residents a Catalunya, voldria fer un parell de propostes. Sense entrar en detalls, sembla lògic adaptar totes aquelles bones pràctiques que s’hagin aplicat al programa Erasmus per a joves estudiants; assumint que en aquest cas tot és més complex, en tant que no estaran acollits per un sistema universitari, majoritàriament públic i d’aquí, sinó que venen a treballar en empreses privades que a més, en bona mesura, són de capital estranger. Per tant, seria ben oportú afegir en qualsevol programa o estratègia de captació de talent exterior o d’inversions internacionals l’element de com és de positiu aprendre i emprar el català si la teva estada al país no serà pas curta.
I, especialment, una activa i empàtica promoció del català com a la llengua de Barcelona en tot moment, circumstància i espai públic. La llengua catalana com a la llengua normal en els àmbits socials de relació de tota mena. I també dels professionals, just després de l’anglès, però no a distàncies siderals d’aquest… i d’altres. Que en els sectors més dinàmics i innovadors de la nostra activitat empresarial, el català no sigui una llengua exòtica, rara… condemnada a un trist «bon dia» adreçat als «indígenes».
Ara, quan et trobes que l’Ajuntament de Barcelona s’adreça a aquests expats sistemàticament en anglès, ja sigui en activitats específiques com el Barcelona International Community Day o d’altres; i que quan ho acaba fent també en una altre idioma, aquest és el castellà, no anem gens bé, gens. Quan veus que no hi ha cap programa ni eina de promoció per a l’aprenentatge i l’ús del català adreçat directament a ells, doncs, tenim el que tenim.
Però després ja farem uns jocs florals digitals i ja ho arreglarem. Au!
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Corredor Madrid-terrani
