Fa poc més d’un mes, contra molts pronòstics i multitud d’obstacles, guanyà les eleccions presidencials guatemalenques una candidatura que representa una esmena a la totalitat a les elits que dominen les estructures de poder d’aquest país castigat per la pobresa i la desigualtat social, entre altres greus problemes interns. El que ha de ser una oportunitat històrica per a Guatemala, es veu encara torpedinada per diversos personatges, molt ben situats en organismes clau com la fiscalia i vinculats a una oligarquia corrupta, que no vol veure en risc l’actual statu quo que tant els beneficia, però que perjudica la immensa majoria de ciutadans.
Bernardo Arévalo és fill del primer president de la curta etapa democràtica guatemalenca de mitjans dels segle passat i que finalitzà abruptament per un cop d’estat militar, auspiciat per uns EUA en plena creuada contra tot allò que semblés «comunista». Ell, nascut a l’exili, està responent amb fermesa i intel·ligència totes les martingales, pretesament legals, amb les que estan intentant impedir l’accés a les institucions d’ell i la seva candidata a vicepresidenta i, ara especialment, del seu grup de diputats al congrés de Guatemala. El lògic interès dels seus veïns per la consolidació democràtica de Guatemala, sumada a la seva experiència diplomàtica, ha aconseguit que l’OEA i els mateixos EUA s’hagin posat al seu costat. Ell, és més que conscient que per impedir que aquestes elits bunqueritzades se’n surtin, necessita tant els carrers mobilitzats pacíficament com la pressió internacional.
Les esperances dipositades amb la signatura dels acords de pau del 1996, amb els que es posava fi a un llarg conflicte armat i l’horrorós genocidi de dues-centes mil persones -molt majoritàriament d’origen maia i a mans de la dictadura militar, no s’han vist encara recompensades. El més que problemàtic accés d’Arévalo a la presidència és la darrera mostra del que encara li queda a Guatemala per esdevenir un estat plenament democràtic i lliure de corrupció sistèmica. De poder tenir un nou govern i un nou parlament des dels quals es pugui respondre exitosament al drama humà de milers de guatemalencs, que no veuen cap altra opció que la perillosa via de l’emigració irregular cap als EUA passant per Mèxic.
“Bernardo Arévalo és fill del primer president de la curta etapa democràtica guatemalenca de mitjans dels segle passat i que finalitzà abruptament per un cop d’estat militar”
Catalunya ha estat un país molt compromès, des de les ONG i la mateixa Generalitat, en la cooperació als processos de justícia i recerca de persones desaparegudes durant la dictadura militar. I també de suport a programes de salut i de defensa dels drets de les dones, entre d’altres actuacions. Ara, hauria de ser, malgrat les restriccions i limitacions de no ser pas estat, un agent actiu per aconseguir un clar suport de la UE -i no només declaratiu com fins ara- al president electe guatemalenc. Un suport que el miler de guatemalencs que viuen al nostre país ho agrairien molt. I no només ells.
Conèixer Gaspar llom
Cinc anys després de la signatura d’aquells històrics acords de pau, vaig viatjar a Guatemala. Allí vaig conèixer Rodrigo Asturias, un dels principals de la URNG; la formació política que pretenia representar en l’esfera institucional i parlamentària, la defensa dels drets socials i dels drets col·lectius dels pobles maies, que abans havien lluitat amb les armes. El fill del gran literat Miguel Ángel Asturias era un home alt, fornit i amb posat elegant. D’aquelles persones que sempre destaquen dins d’un grup.
La fundació guatemalenca que havia organitzat la meva estada em va convidar, fora del programa previst, a una trobada per analitzar el plantejament comunicatiu i el disseny de la campanya de la URNG a les primeres eleccions presidencials de la nova etapa democràtica. Per poder aportar alguna cosa amb cara i ulls, vaig poder estudiar els cartells i altres materials electorals just abans de la reunió. Sense entrar en detalls, la meva diagnosi no va ser per felicitar-los precisament, no pas! I vaig finalitzar la meva intervenció amb alguns suggeriments de cara al futur; tot insistint que el disseny d’una campanya comunicativa exitosa passa per gent molt ben coneixedora del país, i no pas per un expert que hi aterri per uns dies. Ell era un dels assistents i hi va romandre tota l’estona escoltant amb interès, però sense fer cap pregunta. Quan finalitzà la reunió, amb un somriure encomanadís i fent-me una encaixada de mans ben ferma, em va agrair molt amablement la intervenció.
“Catalunya ha estat un país molt compromès en la cooperació als processos de justícia i recerca de persones desaparegudes durant la dictadura militar”
L’endemà, enmig d’un dinar distès amb directius de la fundació, un d’ells em digué: «saps qui va ser el responsable d’aquella campanya? Gaspar llom». Era el nom de guerra de Rodrigo Asturias, durant les seves dues dècades i mitja de líder guerriller. El nom prové d’un dels personatges de la més coneguda obra del seu pare, «Hombres de maíz», en la que ret homenatge i reivindica la cultura maia. Una extraordinària cultura, tan present a Guatemala com menyspreada i menystinguda per les seves elits, més enllà de l’interès pel reclam turístic que genera el seu immens patrimoni arqueològic.
Anys més tard, ens vàrem retrobar a Barcelona i vaig poder tornar a compartir una agradable conversa. Era d’aquelles persones cultes, intel·ligents i de valors compartits amb les que gaudeixes molt dialogant-hi, i ho recordes per sempre quan ens deixen. Com amb l’Avel·lí Artís Gener, per citar només un dels d’aquí.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
La mediterraneïtat pren un nou impuls en l’espai mediàtic
