Pizza! Mafia! Berlusconi! Aquesta tríada són els llocs comuns que acostumen a identificar Itàlia en un món de simplificació i de tòpics, on els #hashtags ajuden a crear imaginaris populars. Segurament es podria ampliar i, depenent de l’experiència de cadascú, podríem substituir #pizza per #pasta o #mafia per #mandolino, però difícilment podríem substituir Berlusconi per algun altre personatge italià que sigui tan conegut, per bé o per mal, arreu del món, ni que en el moment del seu traspàs a millor vida, arribi a tenir l’impacte de noticia global. Segurament Silvio Berlusconi, conegut també com il cavaliere, és la darrera personalitat italiana de la qual és imprescindible escriure i explicar a la gran família de la Catalunya Exterior, des d’Itàlia estant, qui era, què va fer i quina ha sigut la seva transcendència en la Itàlia contemporània. Un exercici interessant per entendre millor il Belpaese, però que cal fer-lo de manera reposada. Ara, però, que Berlusconi és trending tòpic per la seva mort, penso que és interessant fer-ne una anatomia d’urgència.
Hi ha dues principals raons per fer-ho: la primera i en la qual tots els analistes, periodistes i estudiosos de la Itàlia contemporània estarem d’acord, és que Berlusconi ha sigut un dels principals protagonistes dels darrers 50 anys, i que hi ha un abans i un després de la seva arribada en el món de la comunicació, el futbol i la política. Sense l’existència de Berlusconi, aquests espais, avui no serien iguals. El magnat milanès va revolucionar i va transformar totalment la societat i la política italiana. La desaparició, per tant, tindrà un impacte social i una transcendència política notable i podria molt ben ser la notícia de l’any a Itàlia. La segona raó és una mena de sensació de viure en una realitat paral·lela quan es llegeixen certes notícies sobre Berlusconi per una part de la premsa internacional i, en alguns notables casos, de mitjans de comunicació catalans també. Confondre els desitjos amb la realitat i voler imposar marcs mentals o crear relats que deformen la realitat, és una de les plagues que es propaguen en el periodisme actual. En el fons, són el mateix estil populista que Berlusconi havia utilitzat, de manera recurrent, per aconseguir els seus objectius.
“Berlusconi no fou un sant, però tampoc fou el més gran dels pecadors”
En el fet polític de la seva mort, recordem que era actualment senador, hi ha hagut, com és normal que sigui en una democràcia liberal com és Itàlia, una part de l’antiberlusconisme que ha mostrat el seu dissens sobre el dol nacional decretat pel Govern, realitzant accions que mantindran viu el debat sobre el balanç del seu llegat polític. Berlusconi fou, però un home de passions, a vegades baixes, i igualment d’apassionats els seus correligionaris en fer-lo santo subito, en un espectacle barreja de fe laica i devoció excessiva, a voltes esperpèntica. Així com d’apassionats han estat alguns dels seus detractors i enemics en intentar denigrar-lo i passar-hi comptes per darrera vegada, de manera una mica patètica i desesperada, i en alguns casos, poc elegant, abans que sigui timolat.
Vicis i virtuts de Berlusconi
Berlusconi no fou un sant, però tampoc fou el més gran dels pecadors. Els cercles de l’infern de Dante, de la seva obra universal La Divina Commedia, era el lloc on hi ha anaven a parar els papes jutjats de manera negativa pel sommo poeta. Si l’obra fos ampliada a la classe política italiana contemporània, estarien segurament farcits de polítics que han sigut molt pitjor que il Cavaliere en molts aspectes.
Berlusconi fou un home amb notables virtuts i habilitats: instint pels negocis, visionari per entendre el poder que tindria la televisió en la comunicació del futur i una intel·ligència emocional per connectar amb molts sectors de la societat italiana, així com ser conscient de la importància del factor humà. Aquelles virtuts que John Carlin explica en el llibre Invitctus, per explicar el personatge de Nelson Mandela. És evident que el tycoon milanès té poc a veure amb el líder sud-africà, però una de les virtuts que tenia Berlusconi era una capacitat extraordinària de crear empatia i de seduir, en les distàncies curtes, i en l’àmbit personal, els seus interlocutors. Aquest aspecte l’han reconegut fins i tot els seus adversaris més acèrrims i molts dels periodistes que durant 30 anys de vida política l’han combatut i patit, com és el cas de Michele Santoro, que fou purgat pel Cavaliere.
Les llàgrimes d’Arrigo Sachi, exentrenador del gran Milan, quan el van entrevistar quan es va conèixer la mort de Berlusconi -que fou president i propietari del club rossonero- són reveladores de l’estima que li tenien la gent del seu entorn. També ho és la reacció dels presentadors de Canale 5 que van donar la notícia de la seva mort, paralitzats i commocionats, incapaços de poder continuar la transmissió en directe. Una peça que formarà part de la història per explicar i entendre què fou el berlusconisme. Silvio Berlusconi, tot i que odiat a mort per molts, era una persona molt estimada pels seus. D’aquí el dilema i la contraposició d’opinions, sovint visceralment oposades sobre la seva persona.
“Berlusconi fou un home avesat, sobretot, a l’exercici del poder. Una mica a la manera maquiavèl·lica, sense gaires escrúpols ni manies, ni tampoc amb una ideologia estricta, molt personalista”
Berlusconi fou també un home avesat, sobretot, a l’exercici del poder. Una mica a la manera maquiavèl·lica, sense gaires escrúpols ni manies, ni tampoc amb una ideologia estricta, molt personalista, cosa que li permetia capacitat de maniobra política. Poder, exercici pel qual disposava d’una “arma atòmica” com és posseir diaris i mitjans de comunicació. En aquest sentit, hi ha una anècdota reveladora: Un dels motius pels quals Berlusconi és conegut a Catalunya, és per ser l’amo de Tele 5. Al nostre país sempre se l’ha considerat i percebut com a home de dretes i conservador, més aviat proper al PP aznarià. Il Cavaliere, però va créixer políticament a recer del Partito Socialista Italiano de Bettino Craxi del qual era amic personal. Aquesta bona relació amb certa esquerra va fer que l’històric socialista, François Mitterrand, expresident de la República francesa, el festeges per portar la seva xarxa de televisions privades a França per tenir un grup mediàtic de suport. L’operació no reeixí i a Berlusconi li va costar una llarga enemistat amb la dreta francesa. La dimensió del personatge Silvio de cara als negocis i al poder és, doncs, calidoscòpica.
Berlusconi també tenia uns fantasmes importants que el perseguien: Havia sigut membre de llotja maçònica P2, quera la font i el presumpte origen tots els misteris italians dels anys 70; tenia amistats perilloses que van tenir contacte i que foren condemnades per la seva relació amb Cosa Nostra, elements que pesen al balanç del personatge construït a la Itàlia del seu temps, a cavall dels anys 70 i 80. Un altre aspecte controvertit i que van malmetre enormement la seva imatge pública foren els seus processos judicials i els seus escàndols sexuals. Berlusconi es va passar mitja vida als tribunals, encausat en uns 30 processos, però només fou condemnat per un d’ells, el cas Mediaset, per frau fiscal. Va ser controlat i fiscalitzat de manera implacable per la judicatura italiana, cosa que ha estat criticada en nombroses ocasions per diferents personatges de natura diversa. En alguns casos se l’ha considerat víctima d’una persecució politicoideològica d’una part del poder judicial, le toghe rosse, obsessionats en la seva figura.
“Caldrà analitzar amb fredor i amb detall si la seva obra de vida roman en peu, com podria ser el cas del seu imperi empresarial i mediàtic o si corre el risc de desaparèixer”
El darrer aspecte notable de la seva biografia han sigut els escàndols sexuals. Escrigué Oscar Wilde, que l’única manera de desfer-se de la temptació és cedir davant d’ella. Aquest seria una manera de trobar una explicació a la deriva i al viatge cap a les baixes passions que va tenir il Cavaliere. Aquestes baixes passions que crearen escàndol, foren, a banda de la seva atracció per les dones, i la fama seductora, les festes privades d’alt voltatge eròtic que realitzà a les seves residències privades, amb presència de cortesanes, bagasses i una menor d’edat legal inclosa. El que en principi eren rumors sobre suposades bacanals, més pròpies de l’emperador romà Calígula que no pas d’un president del Consell de Ministres en el càrrec, es revelaren com una realitat. En part per la feina d’un fotoreporter sard, Antonello Zappadu, periodista de raça, que va documentar part dels fets, amb una sèrie de fotos exclusives que tingueren un impacte mundial i que foren publicades pel diari El País i la revista Oggi. Les diversions i extravagàncies de Berlusconi foren recollides en el llibre Vi presento Berluscolandia del mateix Zappadu i també van inspirar el film Loro, de Paolo Sorrentino, que narren els excessos dels anys de l’ocàs del berlusconisme polític de govern.
Una vegada fets els funerals d’Estat, per saber la solidesa, o menys, del llegat de Silvio Berlusconi, caldrà esperar els esdeveniments futurs. També caldrà analitzar amb fredor i amb detall si la seva obra de vida roman en peu, com podria ser el cas del seu imperi empresarial i mediàtic o si corre el risc de desaparèixer, com podria ser el cas del seu partit- empresa i ultrapersonalista Forza Italia. D’això últim en podria dependre l’estabilitat política del país i l’inici d’una crisi política pel Govern Meloni, que serà la primera gran beneficiada o damnificada, de l’herència del berlusconisme polític.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma
Messi a Miami. La nova meca del futbol global
