Aquests dies tornen a estar d’actualitat les delegacions del Govern a l’exterior. De fet, mai no deixen d’estar-ho. Uns troben que n’hi ha massa i altres que massa poques. Uns troben que caldria obrir-ne una a Israel i altres que no cal. Uns les voldrien per fer bonic i altres que s’assemblessin al màxim a una ambaixada. Uns potser votaran a favor del pressupost si no se n’obren més i altres només es plantegen votar-lo si se’n continuen obrint… Són un tema llaminer, les delegacions. Perquè situen Catalunya al món i permeten plantar la senyera a un edifici i tractar de tu a tu a diputats, secretaris d’estat i ministres estrangers. Perquè amb pocs recursos poden fer una feinada immensa i deixar clar que malgrat la cantarella de la gran despesa, en el fons és una inversió fantàstica. Perquè posen en evidència el gran potencial del nostre país en molts àmbits. I perquè, posats a posar en evidència, poden demostrar que una nació sense estat és capaç de fer una paradiplomàcia molt més àgil, eficaç i moderna que les diplomàcies arnades d’alguns estats.
Ara mateix, el web d’Exteriors llista un total de 17 delegacions, incloent la que Catalunya té davant la Unió Europea, que és una mica diferent a la resta. Si fem la suma de l’abast geogràfic d’aquestes delegacions, resulta que Catalunya està representada oficialment a 50 països. Poca broma. Els flamencs, que són molt bons i ens porten alguns anys d’avantatge, tenen 13 delegacions, i els quebequesos, igual de bons que els flamencs o més, en tenen una trentena, de dimensions diferents.
Jo vaig tenir l’honor de ser el primer delegat de Catalunya a l’exterior i puc donar fe que els inicis van ser de tot menys fàcils. Quan el 4 d’abril de 2008 vam inaugurar la Delegació de la Generalitat a Alemanya, a la cèntrica Charlottenstrasse, a tocar de l’emblemàtic Checkpoint Charlie, segurament no érem del tot conscients que estàvem fent història i estàvem pujant el nivell de la representació de Catalunya al món, que fins aleshores només comptava amb oficines sectorials comercials (ACCIÓ), culturals (ICIC) i turístiques (Turisme de Catalunya).
“Tots els delegats i delegades, hem fet una cosa molt senzilla però que posa molt nerviosa els nostres veïns: adreçar-nos al món amb veu pròpia i sense intermediaris”
Abans del 2008 només existia la Delegació de Brussel·les, que depenia de Presidència i no d’Exteriors. Inaugurada el 1987 com a oficina del Patronat Català Pro Europa (que després ha anat evolucionant fins a l’actual DIPLOCAT), el 2004 va adquirir rang de Delegació del Govern i el 2016 va ser traspassada de Presidència al Departament d’Exteriors. I potser no ben bé a l’estranger, o no per a tothom, però certament fora de Catalunya, també hi havia la Delegació de la Generalitat a Madrid, és clar.
L’aleshores vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser molt hàbil a l’hora de negociar amb el president Montilla l’obertura de les delegacions. O potser en algun moment va optar per la via dels fets consumats i va tirar pel dret. El cas és que el febrer de 2008, en un acte a Lleida i com qui no vol la cosa, Carod-Rovira va anunciar que abans de l’estiu hi hauria delegacions oficials del Govern de Catalunya a París, Berlín i Londres. Segur que els homes forts de Montilla a Presidència, el poderós Isaías Táboas, conegut com a Pancho, i Antonio Bolaño, van fer tot el possible per frenar-les, però embarcar-se en un govern tripartit també havia de tenir un preu, sobretot si deixes l’àrea d’Exteriors en mans d’Esquerra.
I sí, abans de l’estiu de 2008 vam inaugurar primer la Delegació de Berlín i tot seguit la de Londres, a càrrec de Xavier Solano, i la de París va trigar una mica més, a final de juliol, perquè el fet que el delegat fos Apel·les Carod-Rovira, germà del vicepresident, també va implicar uns quants estira-i-arronses. A final d’any se’ns va afegir Andrew Davis a la Delegació dels Estats Units. L’equip que comandava la secretària d’Afers Exteriors, Roser Clavell, anava de bòlit. Polèmiques a banda, Apel·les Carod va fer una gran feina i era segurament el qui tenia més experiència i estava més ben preparat de tots nosaltres. Però tots els delegats i delegades, els qui vam començar i els qui ens han seguit, o gairebé tots, hem fet una cosa molt senzilla però que posa molt nerviosa els nostres veïns: adreçar-nos al món amb veu pròpia i sense intermediaris.
Martí Estruch Axmacher és dircom de DIPLOCAT i exdelegat de la Generalitat a Alemanya (2008-2011)
