A Catalansalmon tenim una tradició anual des del 2005: fer una trobada per Sant Esteve a Barcelona. Perquè el 26 de desembre? Bàsicament per dues raons: la primera és logística. A tots ens agrada compartir el Nadal en família, allò de “cada ovella al seu corral…”. Així que, qui més qui menys, intenta combinar-s’ho per ser aquestes dates a Catalunya. La segona és més prosaica. Després d’atipar-nos la nit de Nadal, del dinar de Nadal que s’ajunta amb el dinar de l’endemà, els catalans que vivim a l’exterior arribem per Sant Esteve farts com a vedells de menjar, però també, no ens enganyem, de veure la família. Després de tants dies familiars i de trobades culinàries concentrades, enyorem aquella llibertat de viure a l’estranger, i reunir-nos en una taverna i compartir batalletes de nou amb altres catalans que viuen lluny de casa com nosaltres i amb els que compartim ja més afinitats que amb els amics de casa, ens torna una mica a la nostra realitat….

Sí, és clar que a tots els que vivim lluny de Catalunya ens agrada tornar a casa puntualment per tornar a assaborir aquell menjar que fa setmanes que et balla a la punta de la llengua, per veure els amics pels quals res no ha canviat si fa o no fa, i que et pregunten sobre les teves exòtiques aventures, veure com han crescut els nebots o com han envellit els pares. Però no ens enganyem: viure a Catalunya no és una ganga. La crisi, la precarietat laboral, la desprotecció del treballador, les incògnites sobre les pensions…. i l’etern conflicte amb l’Estat Espanyol. Personalment, no deixo de preguntar-me quanta feina podríem fer per a la comunitat catalana de l’exterior si poguéssim dedicar tot el temps, energia i diners que ara dediquem a defensar-nos dels atacs d’Espanya….

La realitat dels catalans a l’exterior ha canviat dràsticament els darrers 15 anys i això té un únic responsable: Internet. Segurament us sonarà a batelletes de l’avi, però fa 15 o 20 anys, els catalans que vivien fora s’escrivien cartes manuscrites, i havíem de triar dia i hora per fer una trucada amb la família, que es pagava a preu d’or. Els diaris esportius arribaven amb una setmana de retard (i això només a les grans ciutats) i l’única manera de trobar-te amb catalans era al voltant dels casals catalans. Per bé o per mal, això ha canviat radicalment. Escric aquest article des de l’avió: de Sao Paulo a Buenos Aires, des d’on li entregaré al cap de continguts que viu a Saint Louis (Estats Units) i que ho publicarà en aquesta revista que es pot llegir al portal Exterior.cat. I tot això en menys de cinc minuts.

Qualsevol profeta o sociòleg temporal, diria que aquesta intercomunicat global faria desaparèixer el sentiment de catalanitat per abraçar una comunitat galàctica hiperconnectada, i que això d’identificar-te amb una bandera que representa un tros de terra entre els Pirineus i la Mediterrània seria una cosa més folklòrica que no pas pràctica. Doncs resulta que és més aviat al contrari.

Després d’anys de voltar pel món vivint a llocs com la Dublín plujosa, la caòtica ciutat de Mèxic, als proud States of America i, ara, a São Paulo, i visitar llocs per tot el món -de Hawaii fins a Japó- hem tingut l’oportunitat gairebé única de trobar-nos a catalans de tot arreu per fer una birra i xerrar una bona estona de com es viu la realitat de cada país des dels ulls d’un català o d’una catalana. I de forma natural hi ha un fet que es repeteix allà on hem trobat catalans, gairebé sense excepcions: l’afinitat automàtica que tenim els catalans que vivim a fora.

Després d’estar vivint molts anys fora de casa, tenir l’oportunitat de seure amb uns desconeguts en català i compartir experiències, i deixar-se anar després de molt temps intentant buscar les paraules en una altra llengua, és un orgasme intel·lectual

Segur que als que viviu a Catalunya us semblarà una bajanada, però després d’estar vivint molts anys fora de casa, barallar-te amb un idioma nou, buscar feina, de lluitar contra els visats, permisos de treball o burocràcia aclaparadora, tenir l’oportunitat de seure amb uns desconeguts en català i compartir experiències, i deixar-se anar després de molt temps intentant buscar les paraules en una altra llengua, és un orgasme intel·lectual. Qualsevol català que ha viscut fora us ho podrà confirmar amb un gran somriure.

Hi ha trets comuns en tots els catalans que viuen a fora; us podria parlar de l’obligació autoimposada de parlar l’idioma local, de la passió pel menjar de casa, de la curiositat pel país on viuen, o de la necessitat d’organitzar-se i voltar-se d’altres catalans. I ara que vivim fora, quina necessitat tenim de sentir-nos part de la nostra trista i dissortada terra? Que ens porta a sentir-nos part d’un tros de terra i no pas del costat ara que vivim a milers de quilòmetres?

Per mi la resposta és clara. No és la bandera, ni la sardana ni els calçots ni tan sols els panellets de pinyons; per mi és l’afinitat automàtica que he sentit per tot el món quan m’he trobat amb algun català. La mateixa manera d’entendre el món des d’una perspectiva personal. En qualsevol lloc del món he pogut identificar pencaires, gent que inverteix temps i esforç (i molts cops calers) per fer associacionisme i xarxa.

D’alguna manera, els catalans que vivim fora ens traiem de sobre l’estigma del turista per posar-nos les botes del país on vivim tan aviat com sigui possible, i mirem després de fer més fàcil l’experiència a d’altres que acaben d’arribar. I personalment això em fa sentir més orgullós que qualsevol bandera.

Sergi Marzabal és el creador del web catalansalmon