Per què ha guanyat Giorgia Meloni? Per què un partit polític d’extrema dreta, que es considera hereu del postfeixisme, que té complicitats amb el neofeixisme, que té representants polítics que són apologetes i es declaren nostàlgics del feixisme, el règim totalitari, pervasiu i criminal, que va governar Itàlia del 1922 al 1943, un dels episòdics més foscos i abjectes de la seva història, ha arribat a ser guanyador i el primer partit polític a Itàlia? En una primera aproximació al perquè de tot plegat de la victòria de Gorgia Meloni, en una entrevista on vaig participar al programa d’El món a RAC1, el dimarts 26 de setembre, apuntava a 3 raons principals: l’estratègia electoral de les coalicions, l’abstenció, i la cultura política dels italians. Relacionada amb aquest darrer punt apuntava també a un fenomen que explicaria, en part, el perquè de la victòria de l’extrema dreta i dels hereus del post feixisme: l’antiantifeixisme. Ara que ja han passat les eleccions és un bon moment per fer una anàlisi més acurat i mirar de desxifrar, d’una manera més reposada, els factors més rellevants centrant-nos en el punt de la dialèctica feixisme-antifeixisme, que ha estat molt present durant tota la campanya electoral.
El factor M.
El món de l’esquerra italiana, partits i mitjans de comunicació, potser com no podia ser d’una altra manera, han basat gran part de la seva estratègia de precampanya en alertar dels “perills del feixisme” si la coalició de “Dreta-Centre” guanyava les eleccions italianes i Fratelli d’Italia (FDI) les guanyava com a primera força dins d’aquest espai i esdevenia primer partit d’Itàlia. Es van fer nombroses analogies de FDI amb el Partito Nazionale Fascista (PNF) i dels hereus del seu llinatge polític com el Moviemento Sociale Italiano (MSI) i comparacions de Giorgia Meloni amb Benito Mussolini. Aquest fet va obligar a Giorgia Meloni a fer un discurs d’abjuració del feixisme on va condemnar “sense ambigüitat la dictadura i les lleis racials”. El missatge, gravat en anglès, francès i castellà fou llançat a través de les xarxes socials de partit i anava dirigit a l’opinió pública internacional. Curiosament, el discurs no va ser pronunciat en llengua italiana.
“Molts dirigents del PD han reconegut que exhumar el fantasma del “retorn del feixisme” va ser un error estratègic”
Tres dies després del seu discurs, però del diari La Reppublica posava tota la carn a la graella amb Inchiesta su M. (Investigació sobre M.) Un extens i documentadíssim reportatge sobre el passat polític de Meloni, de 50 minuts de lectura i publicat en tres parts que es llençà el 14 d’agost, un dia abans de ferragosto i acabà, quasi just un mes abans de la cita electoral del 25 de setembre. La Reppublica, amb seu a Roma, és el principal diari de referència del centreesquerra italià. Fou fundat el 1976 per Eugeno Scalfari, un dels gegants del periodisme transalpí, testimoni directe i narrador de la Itàlia dels darrers 80 anys, diputat l’any 1968 amb el Partito Socialista Italiano (PSI) és un altre exemple de la complexitat a l’hora d’analitzar la política i la història italiana. Scalfari va debutar en el món del periodisme abillat amb la camisa negra, escrivint a Roma feixista i militant al PNF. Posteriorment, les seves idees polítiques evolucionaren i deixà enrere els pecats de joventut.
M. Figlio di un secolo, és la gran obra literària del brillant escriptor napolità Antonio Scurati. Una novel·la en forma de tetralogia que explica el feixisme italià a través del seu principal protagonista Benito Mussolini. L’obra ha sigut un best-seller que ha venut més d’un milió de còpies a Itàlia i ha estat traduïda en 40 llengües, tot i que encara no en català. Així doncs, La Repubblica va decidir aprofitar l’èxit del llibre per utilitzar l’analogia entre les inicials dels cognoms de Mussolini i Meloni i el fil negre de la seva herència política històrica per crear un relat i un marc comunicatiu que relacionés la líder del FDI amb il duce, reforçant la imatge del passat que torna i insinuant que una eventual victòria de Meloni seria una mena de “retorn dels feixistes a la presidència del consell de ministres”. Recordem que aquest 2022 es complirà l’efemèride de cent anys de l’arribada de Mussolini al poder el 1922 i l’inici del règim de l’anomenat vintenni. El centenari es presentava com una ocasió perfecta per lligar el present polític amb una evocació l’ombra negra del passat. Els “corsi e ricorsi storici” que escrigué el filòsof també napolità Giambatista Vico.
Malgrat que hi ha un vincle evident d’herència política històrica, i de referents simbòlics, tal com molt bé ha explicat la corresponsal a Itàlia d’El Punt Avui Alba Sidera en el seu llibre Feixisme Persistent, obra molt recomanable per entendre part d’aquest univers polític, podem afirmar a hores d’ara que aquest relat” de risc del retorn del feixisme” creat pel principal diari de l’esquerra italiana i cavalcat en campanya pels partits de la coalició de centreesquerra i sobretot el PD no ha tingut el seu efecte en el gran electorat italià.
En l’anàlisi postelectoral fet pel món del PD molts dirigents han reconegut que exhumar el fantasma del “retorn del feixisme” va ser un error estratègic, un més de la seva campanya erràtica. Així doncs, més enllà de l’abstenció, que va perjudicar la coalició de centreesquerra, com podem explicar aquest fenomen on el partit d’extrema dreta ha guanyat 5 milions i mig de vots passant del 4% al 26% de quota electoral? Una hipotètica resposta la podem trobar en el fenomen de l’antiantifeixisme.
L’antiantifeixisme
El concepte del antiantifeixisme el va ja posar damunt de la taula l’historiador Giovanni Orsina en el seu llibre d’Il berlusconismo nella storia d’Italia per explicar el fenomen d’una certa banalització dels gestos i del passat feixista d’Itàlia tant per part d’uns determinats polítics com d’una part de la població que no se sent interpel·lada per l’esperit antifeixista. L’antifeixisme és un moviment polític que neix com reacció moral a la doctrina i a l’acció política i la pràctica del feixisme al poder. També cal posar en relleu, cosa que amb el temps s’ha oblidat, que l’antifeixisme era un moviment ampli i transversal. Organitzat el 1943 en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN), amb i partigani, i els exponents polítics que anaven des del Partit Comunista fins a la Democràcia Cristiana i el Partit Liberal Italià, passant per radicals, socialistes, socialdemòcrates, catòlics i monàrquics. De l’extrema esquerra fins al centredreta.
“L’antifeixisme és un moviment polític que neix com reacció moral a la doctrina i a l’acció política i la pràctica del feixisme al poder”
L’antiantifeixisme és un fenomen que sorgeix amb el berlusconisme el 1994. El punt de partida és quan el seu partit, Forza Italia crea una coalició amb Aleanza Nazionale, un nou partit polític que partint del MSI i Destra Nazionale més altres figures de dreta moderada de tipus conservador, demòcrata cristians i liberals, volien portar el postfeixisme italià a una dreta de tall conservadora clàssica.
Orsina explica com en aquest “idea política” és alimentada, d’una banda, per l’anticomunisme i, d’altra banda, pel rebuig del sistema de partits de la Primera Repubblica italiana, on l’antifeixisme era un denominador comú en la DC, el PCI, liberals, monàrquics, socialistes. Després en aquest espai anti-antifexista hi conflueixen els nostàlgics del vintenni, aquells que veuen el règim feixista entès com un sistema amb autoritat i conservació de certs principis i valors, i els que són hostils a la dialèctica política perquè estan convençuts que són una font de desordre i posen en perill la unitat de la nació.
Posteriorment i en temps recents l’anti-antfeixisme ha evolucionat cap a un rebuig del 25 d’abril, dia de commemoració de l’alliberament nazi-feixista, sobretot per part dels polítics de la nova extrema dreta italiana Salvini i Meloni.
La conclusió i el punt de la situació és que actualment l’antifeixisme tradicional a Itàlia és un valor no compartit per totes les forces polítiques i ha esdevingut un punt de divisió en la societat. Una notable majoria de ciutadans se senten indiferents davant de la dialèctica feixisme – antifeixisme i no tenen remordiments si han de votar un partit com Fratelli d’Italia. La retòrica de campanya del factor M no ha tingut l’efecte desitjant sinó tot el contrari i hauria pogut ser un factor de desmobilització electoral.
Scurati, que es presenta com un refundador de facto de l’antifeixisme i té com a missió desvelar una realitat eliminada des de fa dècades, acaba de publicar el tercer llibre de la sèrie: Gli ulitmi giorni dell’Europa (Els darrers dies d’Europa). Esperem que no sigui un títol profètic ni un corso e ricorso storico i que tingui més sort en la seva tasca. Li queda molta feina per fer.
Narcís Pallarès i Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat resident a Roma. És autor del llibre Calcio & Geopolitica (Edizioni Mondo Nuovo, 2021)
Una mirada a les eleccions a Itàlia 2022 (I)
