Més enllà de l’execrable i horrorosa guerra de Putin, al món passen coses que generen esperances; esperances fonamentades. El recent acte de presa de possessió del nou president xilè n’és una d’elles. Els reptes del govern Boric són immensos, i només em referiré aquí a un dels més importants, del qual he tingut l’oportunitat de conèixer-lo directament durant aquestes dues darreres dècades: el conflicte amb el poble maputxe. La novetat és que en lloc d’aplicar-hi la tradicional política repressiva, especialment traumàtica quan aquest conflicte s’ha expressat en forma de protestes més o menys contundents, ara hi ha el compromís d’afrontar-lo políticament; és a dir de resoldre’l. I això seria realment històric.
Un compromís que beneficiaria de retruc la resta de pobles indígenes, del Kawésqar al Rapa Nui, i que té en el procés de redacció de la futura nova constitució l’altre gran factor, indispensable, per al reconeixement dels seus drets col·lectius. Que als treballs de la seva comissió redactora, presidida gens casualment per una maputxe, Elisa Loncón, ja s’hagi incorporat la consideració de Xile com a estat plurilingüe, és un pas en aquesta bona direcció.
Aquest procés que Xile estaria iniciant amb passes fermes, té nexes comuns amb decisions polítiques protagonitzades per altres governs, com el canadenc, el novazelandès o el nord-americà amb els seus respectius pobles indígenes. Un procés que podria, hauria, de ser font inspiradora per a la major part dels països del continent americà, des de Mèxic a l’Argentina. Països on la qüestió indígena continua sent una problemàtica tan crònica com irresolta. Una problemàtica massa sovint embolcallada amb lleis o acords més o menys ambiciosos, però que veuen passar els anys sense aplicar-se, des dels Acords de Pau de Guatemala a la Llei General de Drets Lingüístics dels Pobles Indígenes mexicana. Normatives reduïdes al paper testimonial de les declaracions de bones intencions, i poca cosa més.
Sovint, això s’explica per inèrcies sòcioculturals de caire supremacista –quan no directament racista amb la seva pròpia població indígena com seria indiscutiblement el cas de Guatemala- i que condemnen aquests pobles a una mena de tolerància reduïda al folklorisme. I que fan que l’acció institucional resti limitada a organismes merament assistencialistes. Certament, hi ha l’excepció de Bolívia; però ni és un model polític exportable a la resta de països, ni el seu govern ha sabut impulsar una política de desenvolupament sostenible que tregui bona part de la seva ciutadania de la pobresa.
“Se’m fa estrany com no hi va haver cap representació institucional del nostre país a la presa de possessió del president Boric”
Catalunya hi podria aportar molt, començant per la transferència de coneixement de l’experiència de la immersió lingüística a les escoles, fins a altres tipus de col·laboracions, en el terreny de la cultura o dels mitjans de comunicació, com vaig tenir l’oportunitat de compartir-ho amb diversos experts indígenes a Santiago de Xile i a Temuco, pocs mesos abans de l’inici de la pandèmia.
Per això i per altres motius d’interès comú, se’m fa estrany com no hi va haver cap representació institucional del nostre país a la presa de possessió del president Boric. No ho dic només per la seva ascendència catalana -que també la trobem amb el seu ministre d’hisenda- o com a gest d’agraïment polític a les seves dures crítiques a la violència policial espanyola a l’1-O; sinó perquè Xile, que històricament ha «menjat a part» en polítiques internacionals respecte als seus veïns, podria ara liderar un canvi cultural i polític que esdevingués tot un revulsiu al Con Sud i fins i tot més enllà, si se’n surt… i espero que sí.
Una representació catalana que no hauria d’haver patit pas per ensopegar-se amb el monarca espanyol i el seu seguici cortesà. El mateix president xilè ja va expressar el seu enuig pel fet que aquell arribés tard a la cerimònia tot endarrerint el seu inici… Sembla que aquest és un dels mals costums de l’actual parella borbònica.
Gabriel Boric Font. En sentirem a parlar molt.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
