Els dubtes i contorsions mentals entorn de les eleccions del molt pròxim 23 de juliol xuclen bona part de l’oxigen als mitjans i xats de les xarxes socials. El debat es manté viu i encallat, sense avançar cap al consens. Fins al moment, no he sentit ningú inclinar-se per ERC, potser perquè els que ho fan no gosen manifestar-ho en públic. Una minoria diu que votarà per Junts com a mal menor, amb l’esperança que la tàctica de la confrontació ens pugui beneficiar a Madrid. Calculen que Puigdemont encara és la bèstia negra de la Moncloa, que s’estima més ficar-se al llit amb ERC o el PDeCAT que amb Junts, i que si el President i el seu partit fan més por que els altres per això sol ja es mereixen el vot. En certa manera, és un vot de confiança.
Els contraris a aquest parer, en canvi, no fan més confiança a Junts que a ERC. Opinen que Junts acabarà pactant amb els unionistes i regalant la investidura a Pedro Sánchez o a Feijoo. Possiblement, aquest sigui el sector majoritari, que ha pres la posició comprensible però més visceral que racional de no malbaratar el vot en cap partit falsament independentista. Dintre d’aquest grup hi ha els partidaris de l’abstenció i els del vot nul o en blanc. La distinció entre abstenció i vot nul és real però de matís. Tant en un cas com en l’altre, és el vot de càstig.
Per contrast amb els que verbalitzen, de vegades agressivament, una idea molt clara de què pensen fer el 23 de juliol, hi ha un grup considerable d’electors independentistes que no sap per qui votar. És el vot indecís.
“Si sentim ràbia, canalitzem-la. Ni vot de confiança, ni vot de càstig. Vot eficaç”
L’abstenció, que al votant li pot semblar un missatge contundent, esdevé una arma en mans de l’estat espanyol, que el tradueix en passivitat i falta d’interès. L’independentisme és mort, ni tan sols té esma de sortir a votar. Els mitjans internacionals i el Parlament de la UE adoptaran aquesta versió dels fets perquè els resulta la més còmoda. L’abstenció és muda, no té presència, no es pot comptabilitzar. No beneficia ningú ni fa mal a l’estat opressor. A llarg termini, perjudicar els autonomistes afavorint els unionistes no ens acosta a l’objectiu. Curt i ras, és un tret al peu. El vot nul o en blanc queda registrat i, per tant, no permet aquesta interpretació, però només treu escons als partits catalans, no als espanyols.
Els independentistes hem de votar el 23-J, però no per ERC, Junts, ni la CUP. Hem de dirigir el vot a afeblir els partits espanyols representats, o amb probabilitats de representació, al Congrés. Si els vots restats als tres partits catalans es concentren en un sol partit espanyol no parlamentari, podem telegrafiar el rebuig a ERC, Junts i la CUP i alhora arribar a prendre algun escó als partits parlamentaris espanyols. Jo tampoc sabia per qui votar, però aquesta proposta electoral, que trobareu clarament i breument explicada és la més intel·ligent que se’ns ofereix. Cal tenir Telegram, però altrament apuntar-s’hi és molt senzill.
Si sentim ràbia, canalitzem-la. Ni vot de confiança, ni vot de càstig. Vot eficaç.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emèrita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
El cinisme enciser
