En aquest tercer anàlisi sobre el Mundial de Qatar 2022, voldria centrar-me en analitzar què és la FIFA i quin és el seu rol i la seva importància en el govern del futbol internacional. La FIFA, la Federació Internacional de d’Associacions de Futbol, fundada el 1904 a Paris, és un actor global comparable a l’ONU, L’Organització de les Nacions Unides. De fet la FIFA, amb 211 membres organitzats en sis confederacions continentals, té més membres que les pròpies Nacions Unides, que en té 193. El lema contemporani de la FIFA , “For the Game. For the World” (“Per al joc. Per al món”) concentra l’essència del que ha esdevingut una de les organitzacions paradipomoàtiques globals més influents del planeta. Una declaració d’intencions on es mostra que el futbol no és només una eina geopolítica dels estats sinó un subjecte geopolític autònom que té en la FIFA el seu actor principal.
Aquest esperit de missió universal en l’espai futbolístic s’instal·la en el sí de la institució a partir dels anys 20 amb l’arribada a l’organització de dos francesos, Henri Delaunay i Jules Rimet. Una idea del món sencer com a terreny de joc, no només esportiu, sinó com a una continuació de les relacions polítiques per altres mitjans, en aquest cas amb el futbol i amb la concòrdia entre pobles com a elements d’aquestes relacions polítiques, és a dir, l’altra cara de la moneda de la famosa cita de Von Clausewitz parlant de la guerra. El futbol com a eina per la pau. Delaunay, delegat de la FIFA en representació de França, fou l’arquitecte intel·lectual de la Copa del Món de futbol i de l’actual Eurocopa de Nacions. Pensà les competicions com una emulació a nivell futbolístic de la Societat de Nacions, organisme internacional precursor de les actuals Nacions Unides i entenia la FIFA com una “petita societat de nacions esportives”.
“Ara que l’escàndol del FIFAGate i el mundial de Qatar també ha esquitxat el Parlament Europeu, és un bon moment per repensar la governança del futbol”
El president de la FIFA, Jules Rimet, portaria al pla executiu les idees esportives i la doctrina Delaunay, com ja vam veure en el primer article de la sèrie. Aconsegueix imposar i consolidar la seu propi campionat mundial de futbol superant la primacia dels Jocs Olímpics i fent autònom aquest esport tot allunyant-lo, sobretot, del control del Comitè Olímpic Internacional. Les idees de Delaunay evolucionarien, amb el mateix esperit com o faria la pròpia idea de la Societat de Nacions fins a la creació de la Nacions Unides el 1945. Tant és així que el propi Rimet publicà, el 1954, el llibre Le Football et le Rapprochement des peuples (El futbol i l’acostament dels pobles) on teoritza que, a través de la Copa del Món i dels partits de futbol, la mateixa FIFA pot contribuir a pacificar el món. És a dir, la mateixa idea de fons i principis amb la qual és funden les Nacions Unides i que estan establerts en l’article primer de la seva Carta: mantenir la pau, fomentar les relacions d’amistat entre els pobles i la seva cooperació.
Cada vegada que la FIFA assigna un Mundial, la seva decisió afecta els destins geoestratègics dels països. Els Estats utilitzen el futbol per projectar-se geopolíticament i la FIFA fa de catalitzador d’aquestes aspiracions, orientant dinàmiques geopolítiques i afavorint països o zones que poden treure beneficis. El Mundial de Corea (del Sud) i Japó del 2002 va servir per fer emergir la centralitat del Pacífic i unir dos antics enemics en un projecte comú. Brasil, Sud-àfrica i Rússia -economies emergents de l’anomenat grup BRICS- van organitzar els darrers tres campionats mundials per mostrar al món el seu nou estatus. Amb el Mundial de Qatar 2022, s’afirma el protagonisme dels països del Golf Pèrsic i, sobretot de l’Islam polític, representat precisament pel petit emirat. Amb el Mundial de Qatar 2022 hem arribant al punt de la globalització total del futbol. Un cim que es troba amb un punt d’inflexió de cara el proper mundial del 2026, que serà el de la desglobalització. Organitzat per EE.UU, Canadà i Mèxic, és a dir, un mundial NAFTA, la seva elecció ha sigut conseqüència de la confluència de dos elements.
“Potser una Super Lliga Europea podria ser una bona oportunitat per a la UE, per rellançar el projecte d’unió política i utilitzar el futbol com un element més de la construcció de la seva identitat i cohesionador dels seus pobles i països membres”
En primer lloc, per l’esclat del cas de corrupció al vèrtex de la FIFA, que tenia relació directa amb l’elecció el 2010 l’elecció de Rússia com a seu de la Copa del Món del 2018 davant del Regne Unit i de l’elecció de Qatar 2022 davant dels propis Estats Units d’Amèrica. Seran precisament els EUA els que destaparan l’escàndol esportiu és gran del món degut a la implicació del ex vicepresident de la US Soccer Federation. En segon lloc per lloc l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump, que vol marcar una tendència geopolítica de replegament dels EUA, america first, i utilitza també el futbol per exemplificar la seva voluntat i al mateix temps demostrar la força diplomàtica, també en la dimensió esportiva, de la primera potència mundial. Sobretot després de perdre la seu del mundial 2022 davant de Qatar. Això ha portat als EUA a tenir un paper determinant en el nou ordre futbolístic internacional.
La doble corrupció de la FIFA
El cas de corrupció, conegut mediàticament com a FIFA Gate, va esclatar el 2015, a les portes del 65è congrés del la FIFA, on s’havia de renovar la presidència de la institució i escollir la seu de la Copa del Món del 2026. El cas, un terratrèmol en la governança el món del futbol, va tenir conseqüències també a nivell europeu i va afectar en cadena els vèrtex de la UEFA. Primer a Michel Platiní i després al seu successor, Angel Maria Villar, ambdós detinguts acusats de corrupció. Un cas de corrupció doble, per una banda la cobdícia personal de part dels directius de la institució i de l’altra per la perversió dels ideals de la FIFA.
L’epicentre de tot plegat fou el 2 de desembre del 2010. L’aleshores president de la FIFA, Joseph Blatter, anuncia que el Comitè havia decidit desenvolupar el futbol anant cap a nous territoris, escollint com a seu del mundial 2018, Rússia, el primer país d’Europa de l’Est, i del mundial del 2022, Qatar, primer país de l’Orient Mitjà a acollir la Copa del Món. La coartada i les intencions semblaven bones, però la realitat, és que darrera de l’elecció d’aquests dos mundials hi ha dos elements que posen en una crisi sense precedents la màxima institució del futbol mundial.
En primer element és per un cas gravíssim de corrupció molt estesa entre molts directius i representats de diferents federacions, que s’haurien prestat a la venda de vots per l’organització dels mundials, tràfic d’influències comissions. La cobdícia. De l’altra banda tenim la perversió dels ideals .Aquest és el moment on la governança del futbol mundial arriba al màxim punt de desviació dels objectius amb els quals s’havia creat la pròpia Copa del Món. La FIFA, que en època Rimet va organitzar els mundials amb un propòsit universalista, de portar al pau i el drets humans arreu mitjançant el futbol, es va començar a desviar als anys 70 amb la presidència del britànic Stanley Rous, quan es va començar a utilitzar la institució per donar suport, en moments i accions puntuals, a règims com la Sudàfrica de l’apartheid o el Xile de Pinotchet. Amb Rússia i Qatar, a banda dels casos de corrupció i suborns, hi ha l’elecció de dos seus a països que estan fora dels estàndards mínims de l’ordre liberal internacional. La FIFA, en comptes de portar democràcia i drets humans gràcies a la Copa del Món es converteix justament en el contrari. Concedir un mundial perquè els governs de Rússia i Qatar pugin, no només netejar la seva imatge i la seva mala reputació de cara l’exterior, el que es coneix com sportswahing, sinó perquè pugin consolidar els propis règims i sistemes polítics de cara endins.
El que s’està criticant a Qatar enguany: falta democràcia, llibertat d’expressió i d’informació, drets civils i laborals i, sobretot, drets de les dones, son situacions que ja es donaven també a Rússia 2018; baixa qualitat democràtica, abusos dels drets humans per part de les autoritats, alt nivell de racisme al futbol rus, la discriminació contra les persones LGBT a la societat russa, així com les denúncies d’abusos i manca de drets dels treballadors immigrants en la construcció de les instal·lacions de la Copa del Món. El mateix guió de la mateixa pel·lícula quatre anys després.
De la FIFA i la UEFA a la Superlliga Europea?
La conclusió de tot plegat ens porta a una pregunta incòmoda. L’actual governança del futbol mundial i europeu té la legitimitat de tenir el monopoli exclusiu de l’organització dels tornejos esportius internacionals? La pregunta es escaient, en vista a les noves propostes d’organització de competicions de futbol com la European Super League (ESL), coneguda com a Superlliga Europea. Propostes que estan apunt d’entrar en el debat social futbolístic, una vegada s’acabi el mundial de Qatar i que tenen a veure amb la resolució, precisament, d’aquests problemes de governança de la FIFA, de la UEFA, però també la Lliga espanyola de futbol.
El proper 15 de desembre és una data clau per aquest projecte. Es farà públic el dictamen per part de l’Advocat General de la Cort de Justícia de la Unió Europea sobre si la UEFA i la FIFA tenen un abús de posició dominant en l’organització dels tornejos de futbol. El dictamen, no vinculant, és en resposta a la causa que hi van presentar els organitzadors de la ESL.
“Concedir un mundial perquè els governs de Rússia i Qatar pugin, no només neteja la seva imatge i la seva mala reputació de cara l’exterior, sinó perquè pugin consolidar els propis règims i sistemes polítics de cara endins”
Sobre el projecte de la Superlliga Europea, donat que analitzem el futbol des d’una visió geopolítica, faré dues breus reflexions sobre un tema del que es podria entrar molt a fons i molt extensament en el debat.
En primer lloc la UEFA i la FIFA son entitats amb seu a Europa com a concepte geogràfic, però no polític. Ambdues tenen la seu a Suïssa; La FIFA a Zurich i la UEFA a Nyon, i es regeixen de conformitat amb el Codi civil suís. La UEFA tracta de manera exclusiva la promoció, el monitoratge, el control del desenvolupament del futbol, l’organització de campionats i la redistribució dels seus beneficis, entre d’altres. La Confederació helvètica és un país extracomunitari, no membre de la Unió Europa. Pot una entitat no europea políticament parlant, tractar, de manera exclusiva, totes les qüestions relacionades amb el futbol europeu on hi ha una majoria de membres de la UE?
En segon lloc una reflexió que ens interpel·la als ciutadans europeus , i europeistes, com a seguidors de futbol. La UE no té cap mena d’estratègia i resta totalment al marge d’un recurs tan potent com és el futbol i que està tan arrelat a nivell social a tot el continent. El futbol és un actiu del soft power europeu que ja està sent aprofitat per altres actors geopolítics no europeus; ni política, ni geogràficament. Si la UE es vol dotar d’una “autonomia estratègica”, aquesta també hauria de tenir un pla per al futbol, com estan fent totes les potències mundials, des de la República Popular de la Xina fins als Estats Units d’Amèrica.
Ara que l’escàndol del FIFAGate i el mundial de Qatar també ha esquitxat el Parlament Europeu, és un bon moment per repensar la governança del futbol al vell continent, acabar amb el monopoli de la UEFA i retornar als ideals de Rimet i Delaunay, adaptats a l’Europa del segle XXI. Potser una Super Lliga Europea podria ser una bona oportunitat per a la UE, per rellançar el projecte d’unió política i utilitzar el futbol com un element més de la construcció de la seva identitat i cohesionador dels seus pobles i països membres.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma. És autor de llibre Calcio & Geopolitica (Edizioni Mondo Nuovo, 2021)
Qatar 2022. La potència del futbol (II)
