Fa unes setmanes vaig escriure un article sobre l’agressió militar russa contra Ucraïna i el paper més que discutible que alguns col·lectius catalans han tingut a l’hora de posicionar-se en contra d’aquesta horrible i devastadora guerra. Com deia llavors, per aturar la guerra que està assolant un país europeu el que menys convé és situar-la com una mena de conflicte amb dues parts responsables. No.
Hi ha un únic responsable, culpable, i és el règim genocida de Putin. La resta són absurdes disquisicions que, en alguns casos responen a una visió tronada que encara identifica el govern rus amb no se sap quines bondats antiimperialistes de l’URSS; quan l’URSS, com a successora de la Rússia zarista, és un altre malaurat exemple d’imperialisme. I els bombardejos contra la població civil ucraïnesa no deixen de ser resultat d’aquesta visió agressiva de la tradició russa amb els seus veïns que opten per no sotmetre-s’hi.
El temps passa, i les morts i la destrucció s’incrementen, però no deixem de veure com determinats missatges poden complicar l’única sortida duradora a l’agressió russa: la seva derrota al camp de batalla. Plantejar una sortida a la guerra que no signifiqui «una humiliació de Putin» no és només un mal servei a una Ucraïna que està lluitant per la seva supervivència com a país lliure, sinó que aquesta manca de resposta prou contundent d’Europa no farà altra cosa que allargar una invasió que o finalitza amb la retirada forçada d’un exèrcit protagonista de milers de crims contra la humanitat o animarà Putin a emprendre noves accions hostils en un futur més o menys immediat.
“El factor que determina les possibilitats reals d’una negociació en aquests casos passa, únicament, pel fet que l’altra part pugui perdre molt més que no pas guanyar-hi si no s’arriba a un escenari d’acords”
Cada cop que es truca a Putin, no per exigir-li la seva immediata retirada del territori ucraïnès sinó per demanar un alto el foc o alguna cosa per l’estil, no fa altra cosa que reforçar-lo en el convenciment que el temps li juga a favor seu: que l’opinió pública occidental es comenci a desconnectar d’Ucraïna i que el discurs, molt ben alimentat pel Kremlin, que Zelenski hauria de negociar la pau a canvi de no-sé-quantes concessions al sàtrapa rus, vagi planant pels despatxos dels governs europeus. L’actitud vacil·lant del president Schölz o els discursos contemporitzadors de Macron insinuen greument aquest camí.
Un camí catastròfic per a la pau a Europa si, finalment, Putin aconsegueix que la legítima defensa del poble ucraïnès acabi sent antipàtica a ulls de molts europeus… Pau, pau i que acabi la guerra com sigui! Com sigui, que vol dir que qui es dedica sistemàticament a les violacions de dones i l’assassinat i mutilacions de nens i nenes se’n surti amb la seva i pugui, impunement, plantejar-se noves malvestats. Txetxènia, Geòrgia i Crimea van sortir molt bé de preu a Putin. I per això som ara on som.
Traslladat a realitats més properes, molt properes, tot això ens hauria de recordar com no és gens eficaç, sinó directament inútil, plantejar una negociació quan l’altra part et considera quelcom més que un adversari i tu no tens gens equilibrades les forces amb ella. Vaja que et pot guanyar sempre que vulgui. Sempre, sempre, en una negociació t’has de preguntar quins al·licients té l’altra part per arribar a acceptar, ni que sigui parcialment, les teves demandes o propostes. Parlo d’al·licients reals i poderosos. En aquestes equacions negociadores no hi entra ni l’ètica ni l’estètica, tot i que alguns encara s’ho creguin, i que a Catalunya n’estiguem massa avesats a pensar que les relacions de poder es basen en els valors i no en la capacitat d’imposar els teus interessos sobre els dels altres. El factor que determina les possibilitats reals d’una negociació en aquests casos passa, únicament, pel fet que l’altra part pugui perdre molt més que no pas guanyar-hi si no s’arriba a un escenari d’acords.
Tornant a la guerra: Putin ha de perdre-la irreversiblement. És la millor garantia per a la pau a Europa i la possibilitat d’un futur democràtic a Rússia.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
