Vaig néixer i créixer a Barcelona, amb les festes al carrer, la platja a l’estiu i la muntanya a l’hivern. Amb tots els alts i baixos de la ciutat vaig acabar el batxillerat amb molt bones notes i vaig començar els estudis a la universitat. Al marge de tota la gent nova i les descobertes de la vida als altres barris dels col·legues a la universitat, els professors ben aviat ens van fer arribar el missatge de què “no servia per a res”. Els científics mai tindríem feina del que hem estudiat a menys que marxéssim fora. Em vaig rebel·lar furiosament amb aquesta idea i vaig acabar demanant feina a un banc per tenir un futur assegurat mentre estudiava a la universitat a les tardes. Fa uns 18 anys contractaven a molta gent i vaig presentar-me a les proves de selecció, que consistien en un test de coeficient intel·lectual i una dinàmica de grup. Així les coses, amb poc més de 20 anys estava en una finestreta de banc i la meva àvia venia a veure’m amb les seves amigues pel goig que li feia pensar que ja m’havia arreglat la vida perquè tenia un contracte fix.
Europa va començar a apujar els tipus d’interès. Així les quotes mensuals de les hipoteques pujaven. Els primers clients que van venir a recalcular la hipoteca li van dir a la meva companya que la quota pujava el doble i que ja no la podrien pagar. En aquell moment ja en vaig tenir prou. Les llums d’alerta es van encendre i les alarmes van sonar al meu cap. Ningú podria pagar tots els diners que havien demanat els darrers deu anys perquè les estimacions de risc eren esbiaixades. Allà no hi hauria un futur per a mi ni per ningú. Havia de marxar fora, però com? Em va sonar una expressió d’anys enrere que m’havia motivat bastant: “Els científics mai tindríem feina del que hem estudiat a excepció de marxar a l’estranger”. Doncs va tocar això, marxar.
Vaig buscar una altra feina compatible amb la universitat per horaris i en els tres anys de carrera que em quedaven em vaig llicenciar en biologia. Quan tot va rebentar de ple el 2012 jo ja estava fent les pràctiques del màster a Noruega i des d’aleshores no he tornat a treballar a Barcelona. Havien donat tal quantitat de diner públic als bancs per pagar el deute de la gent endeutada que havia deixat a la meva generació i la dels meus fills sense pensió de jubilació ni la majoria de beneficis socials.
Durant els anys a l’estranger he vist altres països i maneres de gestionar, però sobretot he vist persones als governs que pensen en la seva gent i fan mesures a llarg termini per garantir que tot funcionarà bé fins i tot quan ells no estiguin al poder. Tot el contrari que a Espanya, que només garantia la impunitat de la corrupció i dels corruptes. El pla dels governs espanyols era pensar en el curt termini per poder tornar a guanyar les eleccions següents. Per tant, aquell país pertanyia als corruptes i en feien el que volien sense demanar permís. Espanya no era el meu país.
“Encara tenim dret a votar per l’independentisme per última vegada abans que il·legalitzin els partits”
Un parell d’anys més tard, el moviment secessionista va començar a guanyar força i la creació pacífica d’un estat català aleshores semblava l’alternativa responsable al desgavell de la corrupció espanyola. L’esperança d’un futur país que sí que era el meu. El lloc on poder tornar i sentir-me a casa amb ple dret. No tenia garantida la pensió perquè ja no existeix, però si el país sortia del bon lloc dintre de la manera de fer de les persones, sí que es podria finalment deixar la corrupció de banda.
No obstant això, vaig veure per la premsa la reacció repressiva espanyola contra aquest moviment pacífic tot investigant el primer referèndum del 2014, demanant penes desorbitades de presó i multes milionàries. Era molt indignant i necessitaven encara més gent per poder tenir un lloc on tornar algun dia. Així doncs, vaig seguir el moviment independentista per la premsa fins que el 20 de setembre del 2017 va sortir per les notícies l’operació policial espanyola per perseguir l’organització del referèndum. En aquell moment em vaig decidir a comprar un vol en direcció a Barcelona per poder contribuir a tenir un futur millor votant l’1 d’Octubre.
Ja sabem què va passar en aquell moment, i ja coneixem com han anat les coses. La conclusió més important és que un país no es fa de la nit al dia amb només un referèndum i una majoria absoluta del 52% del govern de la Generalitat. Fan falta moltes més estructures i un consens molt més ampli que ara mateix no tenim. A més, la repressió d’Espanya s’intensifica tot proposant «res» per solucionar els problemes de la gent, com ja és el costum. És més, la mediocritat de la classe política espanyola està coberta per la mediatització de la tendència independentista i els votants espanyols ja no es preocupen per la corrupció, sinó per Catalunya.
Catalunya ha salvat Espanya de caure en una revolució contra els corruptes i ha tapat el seu abús. Espanya necessita que Catalunya continuï a les portades per portar ocult el programa ultraconservador de repressió i retrocés social i cultural. Els polítics espanyols utilitzen Catalunya per amagar que volen mantenir-se al poder a còpia de menystenir el ciutadà i la seva capacitat de decidir per si mateix que no volen ser robats per les altes esferes del poder estatal. Espanya necessita Catalunya per, en definitiva, tapar la vergonya de la mediocritat política.
Ara com ara es presenten unes eleccions generals on precisament qui guanyarà és el polític que més parli als mitjans de castigar Catalunya per la voluntat que vam tenir com a poble de crear un país lliure. El càstig consisteix a posar fi a la identitat catalana, eliminant l’idioma de les escoles, ficar els polítics i líders socials a la presó, crivellar els manifestants i il·legalitzar els partits independentistes tot i ser pacífics. Potser perquè com ja els serveix per cobrir les malifetes, no tenen por de traspassar els límits dels drets humans. Una resposta violenta que fins ara no hem tingut els ajudaria molt com a cortina de fum per poder seguir robant. Per això darrerament el govern espanyol del PSOE ens ha titllat de terroristes a l’Europol. Amb tots els equips judicials investigant independentistes, no quedarà personal per investigar els grans lladres.
“Espanya no és el país que la majoria dels catalans volem ni ens representa”
Però més enllà d’aquesta terrible premissa que és en definitiva el genocidi cultural del meu poble en mans de criminals sense escrúpols, el quadre d’aquestes eleccions és humiliant. Els partits independentistes no poden aplicar la independència, encara que els votem. I ens porten en un escenari que no sabem a qui votar. En canvi, hi ha unes reflexions importants a fer. Mentre els catalans vam votar partits espanyols no passava res. Però ara que hi ha una majoria de catalans que vol canviar el marc legal, ara ens diuen: el teu vot no val. Està clar que no hi ha una transició a la democràcia a Espanya i ara, en aquestes eleccions, podem demostrar aquesta falta de democràcia.
Encara tenim dret a votar per l’independentisme per última vegada abans que il·legalitzin els partits. Encara es pot fer una votació massiva contra la repressió i contra els criminals que ens han robat el futur durant bastants generacions i deixar Europa amb la boca oberta. Volen veure com reaccionem els catalans quan l’Estat espanyol fa guerra bruta. La independència ens l’hem de merèixer. És per això que hem de demostrar majories molt elevades i votacions consistents. Perquè no és cap mentida: Espanya no és el país que la majoria dels catalans volem ni ens representa.
Aquestes eleccions del 23 de juliol del 23 podem votar independentisme massivament i deixar el món corprès amb l’exemple del que és la resistència pacífica. Pot ser que sigui l’última oportunitat. Aprofitem-ho a fons.
La Dra. Aurora Campo és una investigadora catalana resident a Israel
