El 24 de febrer del 2022, amb l’agressió militar de la Rússia de Putin, el món va canviar i va començar una nova era. Aquesta data marca un turning point que assenyala un abans i un després en la història d’Europa contemporània i, depenent del resultat, podria ser un punt d’inflexió en la història de la humanitat. “Hi ha dècades en què no passa res i hi ha setmanes on passen dècades” aquesta frase de Vladímir Ilitx Uliànov, conegut amb el pseudònim de Lenin, primer dirigent de l’URSS, descriu perfectament la dimensió dels esdeveniments que han passat des del 24 de febrer, on les agulles del rellotge de la història va començar una cursa de folls que encara no ha arribat al seu destí. Pels catalans de l’exterior que vivim a Itàlia, la crònica internacional ha estat marcada des d’aleshores per la guerra d’Ucraïna. La seva onda d’urto (onada expansiva) ha arribat de ple en la societat italiana i ha polaritzat el debat polític. Itàlia és un país on acabava el teló d’acer, com ja vaig explicar en un anàlisi de dues parts pel Catalonia Global Institute, i que ha tingut, malgrat ser un país fundador de l’OTAN i ser un dels principals aliats dels EUA a Europa, estretes relacions amb Moscou.
A Itàlia, una part de la seva classe política despatxava amb el Kremlin fins a la caiguda de l’URSS. Un dels seus líders polítics més importants, Berlusconi, és amic personal de Putin, que era admirat fins fa poc per Salvini. Després del segons acords de Minsk, l’expresident del Consell de Ministres, Matteo Renzi, va intentar desbloquejar la situació entre Rússia i Ucraïna proposant pel Donbass una solució seguint el model de l’autonomia que l’Estat Italià garanteix per la població de llengua i cultura germànica del Tirol del Sud. Nombroses empreses italianes han fet negocis amb la Federació Russa: Des de la FIAT que va fundar el 1966 una fàbrica a Togliattigrad, nom dedicat al secretari general del Partit Comunista Italià, passant per les firmes de productes de luxe, fins a la Gazprom, que subministrava una part important de la demanda d’energètica italiana abans de la guerra i de les sancions. Aquest article d’opinió té doncs com a objectiu fer una modesta anàlisi de les conseqüències geopolítiques de la guerra des de Roma estant. Els italòfons tenim la sort de poder aproximar-nos a l’anàlisi del conflicte entre Ucraïna i Rússia amb autors que han publicat obres notables. A Itàlia sempre hi ha hagut un gran interès pel món rus i per la seva esfera cultural i política.
“La història ens ha ensenyat que aquesta, el balance of power (l’equilibri de les potències) és l’única manera de mantenir la pau en un món”
Vull remarcar que la meva intenció no és explicar les causes del conflicte, per la qual es necessiten coneixements de geografia, d’història, del context polític actual de la regió així com un coneixement aprofundit dels seus actors, i si pot ser, el testimoni d’algú que hagi estat “boots on the ground”. Algú que hagi trepitjat el territori. En aquest aspecte els catalans estem coberts, ja que, a banda de bons corresponsals, tenim grans experts i coneixedors d’aquest espai postsoviètic. En destacaria el politòleg Abel Riu que ha explicat de manera magistral les claus del conflicte i la seva evolució des de l’inici de la guerra.
Pels que llegeixin en la llengua de Dante, trobaran el testimoni de Luca Steinmann, periodista en majúscules, corresponsal de guerra, i un dels pocs reporters occidentals que es van quedar “atrapats” al front rus quan va esclatar la guerra. Hi va arribar seguint el seu instint per ser ensumar la notícia. Acaba de publicar el llibre Il fronte Russo, on dona el seu testimoni de la guerra en primera persona, i les seves vivències entre els soldats de Putin.
Conseqüències geopolítiques: Un canvi de paradigma.
L’acció de guerra de Putin, definida amb el cínic eufemisme “d’operació militar especial”, ha suposat un canvi de paradigma en la geopolítica mundial i en l’ordre internacional, així com la fi del mon post històric governat per la diplomàcia i la pau com a pilars fonamentals. Aquest guerra té moltes dimensions, algunes de les quals alteraran per sempre els paradigmes fonamentals del poder. Un conflicte d’origen regional que té moltes dimensions i que s’ha transformat en global.
Salvatore Santangelo, historiador italià i expert en política internacional, n’assenyala, en el seu recomanable assaig Fronte dell’Est, Passato e Presente di un destino geografico la transcendència i la dimensió: “La invasió Rússia d’Ucraïna representa un súper 11 de setembre del 2001”. Hem entrat doncs, de ple, en una nova etapa de la història. Aquest canvi de paradigma ens portarà possiblement, com ja han assenyalat diversos pensadors, a un retorn dels imperis, dels nacionalismes i de la importància de les identitats en el context internacional. Un procés de desglobalització que, tot apunta, tindrà 4 actors protagonistes principals: Estats Units d’Amèrica, la República Popular de la Xina (RPX),la Federació Rússia i la Unió Europea.
Una vegada certificada la nova etapa, caracteritzada per la crisi de les democràcies occidentals; a Europa i Amèrica, la puixança militar i econòmica de la República Popular de la Xina, i la invasió d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, cal ser conscients d’aquest nou (des)ordre global que s’està creant i de les seves conseqüències. Les primeres conseqüències ja s’han arribat i tothom les ha notat: el preu del sistema energètic i els aliments. Els efectes de la geopolítica en un món interconnectat i globalitzat arriben, tard o d’hora arreu.
“L’acció de guerra de Putin, definida amb el cínic eufemisme ‘d’operació militar especial’, ha suposat un canvi de paradigma en la geopolítica mundial”
Tots els actors del sistema internacional hauran de redefinir les seves estratègies geopolítiques i això val també per actors de caràcter “regional” com podria ser el cas de Catalunya. Les receptes i els esquemes del passat no seran vàlides en aquest nou sistema internacional que s’està configurant. En aquest nou ordre global serà vàlid l’aforisme fusterià de que “tota (geo)política no feta per nosaltres, serà feta contra nosaltres”: Mors tua vita mea.
Davant d’aquest escenari cal establir unes prioritats tàctiques ( què cal fer durant aquesta etapa de transició) i on és vol arribar a nivell estratègic al final del conflicte. Cal aturar al guerra i negociar la pau per tornar a un nou equilibri de potències després del conflicte. Però això, donades les circumstàncies actuals del conflicte, no es podrà fer ni ràpid, ni a qualsevol preu. I encara menys regalant Ucraïna a la Rússia de Putin. Acció que seria obrir la capsa de Pandora, creant un precedent que podria posar el món al límit de l’abisme.
Aturar la guerra: Si vis pacem, parabellum.
La prioritat en aquest moment ha de ser acabar la guerra i això només serà possible ajudant i donant suport militar a Ucraïna. Fer equacions amb l’equilibri del terror no és una tasca fàcil. Així com analitzar una guerra només amb fonts obertes i des de la distància. Cal posar-se unes ulleres graduades per l’anàlisi estratègica per afrontar la informació de la guerra, que és una continuació de la mateixa amb una finalitat tàctica. En els estudis estratègics la inversió de la lògica és norma. Motiu per la qual molts pacifistes de bona fe mai no aconseguiran la pau amb les seves receptes, perquè no entenen la guerra.
Si vis pacem, parabellum, estableix la màxima llatina: Si vols la pau, prepara’t per la guerra. L’equilibri de les potències es basa precisament en això: Tenir unes forces armades equipades a un nivell suficient per dissuadir l’enemic de ser atacat. Que l’adversari hi tingui més a perdre que a guanyar. La història ens ha ensenyat que aquesta, el balance of power (l’equilibri de les potències) és l’única manera de mantenir la pau en un món on, durant segles, i sobretot a Europa, la guerra ha estat l’estat natural dels països. Compte doncs amb les receptes i els prodigis que anuncien certs pacifismes benintencionats, taumaturgs insignes, perquè darrere de les seves nobles i desitjables idees per la pau entre els pobles, hi cavalca, silent, el cavall de Troia de la guerra.
Lev Tolstoi, escriptor rus i clàssic universal, en la seva obra “Guerra i Pau”, editada en llengua catalana, escrigué que, segons la ciència militar, com més homes tingui un exèrcit, major serà la seva força. Però que aquesta mateixa ciència reconeix, encara que molt vagament, que durant una acció militar, la força d’un exèrcit és també el producte de la seva massa multiplicat per una incògnita, un factor imponderable. Aquesta X no és altra que l’esperit de les seves tropes, i el seu major o menor desig de combatre i afrontar el perill. I els homes que tenen un major desig de combatre i que entenen perquè ho estan fent, independent de qui estiguin afrontant, o de si són a les ordres de militars genials o de persones normals, i independent de les armes que utilitzin, aquests homes es trobaran sempre en les condicions més avantatjoses i guanyaran.
“Cal continuar ajudant Ucraïna, moral, econòmicament i militarment”
La imponderable de Tolstoi, segurament, ha sigut una de les causes que explica com la invasió de Putin que havia de durar pocs dies i posar les fronteres de Rússia a Kíev en un tres i no res, no ha reeixit. Una operació llampec, amb un exèrcit superior en nombre i capacitat a les tropes ucraïneses, que s’ha vist convertida en una guerra clàssica, que es lluita trinxera a trinxera, pam a pam i que ja dura un any, gràcies a la resistència el del pobre ucraïnès i la voluntat de lluitar per la seva llibertat.
Aquesta determinació s’ha vist reforçada per la decisió del seu president, Volodímir Zelenski, de quedar-se al peu del canó i no marxar a l’exili americà. En el seu cèlebre discurs “jo em quedo aquí amb la meva gent” va decidir afrontat el destí de la història amb totes les seves conseqüències. El factor humà és un element clau en l’esdevenir de la invasió i la resistència. Occident i els països de l’OTAN han propiciat una ajuda fonamental i vital per contrarestar l’ofensiva russa i per impedir el col·lapse d’Ucraïna, però són els seus propis ciutadans els qui estan en la primera línia del front, afrontant la guerra amb coratge.
Més enllà de les causes i dels elements que es troben a la gènesi del conflicte i enmig de tot el bombardeig informatiu i contra-informatiu, mediàtic i de xarxes socials i de guerra de propaganda, inherent a qualsevol conflicte, cal remarcar, subratllar i fer emergir un concepte clau d’aquesta guerra: Hi ha un agressor, que és la Rússia de Putin i un agredit que és Ucraïna. Un estat europeu sobirà i independent, que té el dret a defensar el seu territori i la seva democràcia, davant d’una invasió i agressió militar injustificable des de cap punt de vista.
És per això que cal continuar ajudant Ucraïna, moral, econòmicament i militarment. Només salvant la democràcia, al preu de continuar, encara, amb la guerra, fins a la tornada de la pau, podrem afrontar aquest nou ordre amb garanties d’èxit, per dirigir-nos estratègicament fins al punt on no es comprometin ni es malmetin definitivament els estàndards de vida occidental en aquest canvi de paradigma global.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma. Autor de llibre “Calcio & Geopolitica” Edizioni Mondo Nuovo. 2021
Qatar 2022: Els sultans el futbol (i IV)
