Quan la banda britànica Dire Straits va publicar el hit Sultans of Swing el 1978, l’Argentina de la junta militar estava a punt de guanyar el seu mundial. Probablement, va ser la banda sonora d’algun neerlandès, trista, després de tornar a perdre la segona final del mundial consecutiva i sense poder disposar del nostre estimat i enyorat Johan Cruyff, que va declinar jugar el mundial per motius de seguretat. A Qatar 2022, els Països Baixos van tornar a caure contra l’Argentina d’un altre nostre ídol estimat i enyorat, almenys pels catalans que som del Barça, la de Lionel Messi. El 1978 no hi havia cap país del Golf Pèrsic a la Copa del Món, el primer seria Kuwait que va competir a Espanya 82. A finals dels anys 70 el coneixement social mitjà d’aquesta regió concreta de l’arabosfera es limitava segurament a elements de la cultura popular o a les crisis dels preus del petroli del 1973, provocada pels països de l’OPEC per la Guerra del arabo israeliana del Yom Kippur.
El terme sultà, sinònim de força i autoritat, utilitzat antigament per nombroses dinasties àrabs, sonava encara a un terme entre l’exòtic i el desconegut provinent del món arabo -musulmà, a un imaginari de llocs comuns, a mig camí entre els films Lawrence d’Arabia i els contes de Les Mil i una Nits, amb personatges com Ali Babà, i Aladí entre catifes voladores. Si d’alguna cosa ha servit aquest mundial, en l’àmbit de cultura general, ha sigut per posar en el mapa la regió del Golf Pèrsic en l’àmbit geopolític i sobretot el Qatar, en l’àmbit geogràfic i de país existent al món. Una vegada acabada la Copa del Món, i recuperats de les emocions futbolístiques d’un campionat trepidant en l’àmbit competitiu, és un bon moment per analitzar, a més fredor i sense la normal urgència de la crònica periodística de l’actualitat del moment, qui són els guanyadors del Mundial, més enllà dels argentins que van aixecar el trofeu.
Què és i què vol el Qatar?
El Qatar és un petit estat, independent des del 1971, situat a la regió del golf Pèrsic amb una extensió d’11.586 km², similar a la província de Lleida, amb una població de només 2.508.182 habitants dels quals només l’11,6% són qatariotes, ciutadans originaris del país i la resta, 88,4%, immigrants, no qatariotes. Geogràficament, és una península dins de la península aràbica, també geopolíticament parlant. Tancat per dues grans potències regionals: l’Aràbia Saudita a l’oest i l’Iran a l’est, i tot i que seria més fàcil que el país fos un satèl·lit d’una d’aquestes dues potències mitjanes, hi vol tenir el seu propi paper. Influenciat pels Germans Musulmans, un moviment sunnita que s’oposa tant a les monarquies del Golf com a la Teheran xiïta, el Qatar té una capacitat única per jugar a diversos taulers. El país té una estratègia recollida en el seu QatarNational Vision 2030; convertir-se en una societat avançada capaç de mantenir el seu desenvolupament i proporcionar un alt nivell de vida a la seva població. La seva visió nacional preveu el seu desenvolupament a través de quatre pilars interconnectats: humà; social; econòmic i mediambiental.
“Els països del Golf Pèrsic fa 40 anys que estan desenvolupant una estratègia geopolítica en la dimensió del soft power que té el futbol com a un dels elements principals”
Els autèntics quatre pilars del poder qatariota, són però altres: el gas, la protecció dels EUA, la televisió i el futbol. Qatar té la tercera reserva més gran de gas a món, el South Pars. Amb Europa renunciant a utilitzar el gas rus transportat per gasoductes, el seu paper de gegant exportador de gas liquat, el GNL, tindrà un paper cada cop més gran i es reforçarà ulteriorment, malgrat la crisi del Qatargate i el Parlament Europeu. La seva seguretat regional està garantida amb la presència d’una base militar americana cosa que l’allunya dels fantasmes del Kuwait. Amb les coordenades del hard power solucionades el Qatar s’ha projectat en reforçar el seu soft power amb dos instruments: La televisió Al Jazzera, una cadena en anglès per parlar al món i la Qatar Investment Authority.
Els països del Golf Pèrsic fa 40 anys que estan desenvolupant una estratègia geopolítica en la dimensió del soft power que té el futbol com a un dels elements principals. Les petromonarquies, amb una enorme riquesa, necessiten afirmar la seva identitat, més enllà de les seves fronteres, per consolidar-se en l’espai regional en disputa i també per diversificar els seus negocis i lligar-los a interessos geoeconòmics del món occidental. És per això que Kuwait, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Bahrain tenen i han tingut un rol cada vegada més actiu en el món del futbol internacional. El millor de la classe ha estat però el Qatar. Ha jugat la seva estratègia en tres dimensions diferents, que ha sigut la clau del seu èxit.
En primer lloc, la inversió en esport i sobretot en equips de futbol a través de la Qatar Sports Investments, que li ha permès posa el seu nom a la samarreta més apreciada del futbol mundial fins aleshores, la del Futbol Club Barcelona. Després ha esponsoritzat el Boca Juniors, la Roma, el Bayern de Munich. El seu major èxit, però ha sigut comprar un equip propi, el Paris Saint Germain.
En segon lloc, la diplomàcia esportiva, que li ha permès moure les palanques justes en l’àmbit de federacions internacionals i de governança de la FIFA de Blatter i Platinì, un sistema opac i amb moltes ombres i amb uns importants indicis de corrupció i moltes controvèrsies, per acabar organitzant un esdeveniment tan important com la Copa del Món.
I finalment una xarxa de comunicació, beIN Sports, a banda d’Al Jazzera, que té els drets de televisió de la UEFA i que transmet els campionats europeus a tota l’àrea MENA i altres set mercats del sud-est asiàtic, i que ha desplegat tot el seu potencial durant la Copa del Món a molts països que han vist la competició des del prisma de la mateixa televisió qatariota. Sense una xarxa comunicativa de primera ordre, una operació tan potent de nation branding es pot quedar a mig camí. Amb aquesta caixa de ressonància turbopropulsadora en l’àmbit comunicatiu l’impacte positiu i l’èxit de l’operació està quasi assegurat, com s’ha demostrat en aquest mundial, on han tingut la capacitat de neutralitzar les febleses o de fer-les invisibles o secundàries.
“El futbol qatarià i la seva marca lligada a aquest esport, han entrat a l’imaginari popular amb aquest mundial, i igual que la cançó dels Dire Straits, n’esdevindran un clàssic”
Així doncs, per analitzar el mundial del Qatar, cal tenir molt clara una cosa, la seva organització no és una finalitat en sí mateixa sinó un mitjà. Un mitjà per fer quatre coses; afirmar la seva sobirania com a país a l’exterior en l’àmbit d’imatge i de marca; tenir un paper de potència regional al golf Pèrsic i competir amb els seus rivals estratègics; projectar la seva influència en tota l’arabosfera i el món musulmà en la dimensió cultural i religiosa i posar les bases per futur del país per quan arribi el canvi de paradigma energètic en l’àmbit global i les energies renovables hagin fet el sorpasso hidrocarburs, al petroli, en primer lloc, i a GLP en segon lloc. Sense entendre aquesta la seva estratègia no podem entendre el perquè de la tàctica. És a dir, com i per què utilitzen el futbol per als seus interessos geopolítics en diferents dimensions.
Qatar: tricampió mundial 2022
El Qatar és el tricampió d’aquest mundial; en primer lloc, perquè l’ha pogut organitzar i el seu nom ha ressonat per tot el planeta quedant impregnat per sempre en la memòria col·lectiva de generacions senceres, sobretot les joves. En segon lloc, perquè el seu paper dins l’arabosfera i el món Musulmà, declinat futbolísticament en els 22 països de la UAFA (Union of Arab Football Associations), surt reforçat i es col·loca en una posició de lideratge i, en tercer lloc, perquè un jugador del seu club- estat, Messi del Paris Saint Germain, n’ha sortit campió i s’ha coronat nou emperador del futbol mundial, sobretot ara que han pujat als cels de l’eternitat Maradona i recentment O ‘Rei Pelé.
Així doncs, el futbol qatarià i la seva marca lligada a aquest esport, han entrat a l’imaginari popular amb aquest mundial, i igual que la cançó dels Dire Straits, n’esdevindran un clàssic. Segurament el darrer clàssic modern, la darrera estrofa de la globalització futbolística, abans del nou ordre mundial desglobalitzador que ja pica a la porta, també en l’àmbit futbolístic. El futbol modern, el beautiful game, establert un vespre de novembre de 1863 a la Freemasons’ Tavern, Lincoln’s Inn Fields, del London Town, amb la fundació de la Football Association anglesa, a més a més d’un nou King, ja té també nous sultans; Qatar, els sultans del futbol.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma. És autor de llibre Calcio & Geopolitica (Edizioni Mondo Nuovo, 2021)
Qatar 2022: La FIFA, L’ONU del futbol (III)
