Quan tenia trenta anys, en José no va poder suportar més la incertesa econòmica i va migrar. Una violenta riuada que va passar per damunt pobles sencers, va desencadenar una gran crisi que el va fer perdre bous i esquelles. Constantment, recordava que un amic seu li havia parlat d’un port, a l’altra banda de l’Atlàntic, on podria trobar feina o emprendre un negoci, i amb els quatre quartos que li havien quedat, es va llençar a l’aventura de trobar en terres llunyanes la fortuna que a casa seva li era impossible d’aconseguir. Un cop es va establir definitivament, va obrir una petita botiga de queviures amb productes del seu país. I tan orgullós estava del seu origen, que la va batejar amb el nom de ‘El Escudo Catalán’.
José Carulla Vidal va arribar a Bogotà, la capital de Colòmbia, seguint el consell d’amics i coneguts que li van recomanar remuntar el riu Magdalena des del port de Barranquilla. La seva fita era arribar fins a la que, aleshores, era una de les ciutats més grans i importants de l’Amèrica del Sud -no per res havia estat la capital del Virregnat de la Nova Granada en èpoques de l’imperi espanyol-. Va haver de marxar de Catalunya empès per les conseqüències de la violenta riuada de Sant Antoni, una crescuda dels rius Llobregat i Besòs tan gran, que el 17 de gener del 1898 va emportar-se pel davant mitja Barcelona i un reguitzell de municipis veïns. I de la desgràcia en va néixer una oportunitat.
Normalment, són tres els motius més comuns que desencadenen una migració: els diners, la por o l’amor, i tant de bo que tots els que migrem ho féssim per la tercera raó i no pas per escapar de la pobresa, obligats a buscar millores condicions econòmiques i laborals o, en el pitjor dels casos, per fugir d’una mort segura.
“Si alguna cosa sap el poble català és el que significa haver d’abandonar la terra a contracor per buscar-se les garrofes lluny de casa”
En el cas d’en José Carulla, la seva migració va ser superlativament exitosa, però va haver de trencar-se les banyes per sobreposar-se als capricis de la història. Acabat d’arribar a Barranquilla va comerciar amb articles de cuir que exportava cap a Europa. Malauradament, però, el govern colombià va prohibir-ne l’exportació i va tallar la principal línia de negoci d’en Carulla, que va seguir el seu camí cap a Bogotà i va canviar l’exportació per la importació. Amb les dues guerres mundials pel mig, Carulla va haver de transformar una vegada i una altra el seu model comercial i va acabar creant una xarxa de distribució de producte fresc mai vista al país andí.
Avui dia, 120 anys després de la seva fundació, ‘El Escudo Catalán’ és conegut a Colòmbia com Carulla, una immensa cadena de supermercats prèmium amb més de cent locals arreu del país i una facturació de prop de 400 milions d’euros l’any, i és, sense cap mena de dubte, una de les empreses més prestigioses i reconegudes de la història colombiana. Podríem dir que la història de Carulla és, a la vegada, la història del mateix sector econòmic d’aquest país, i malgrat que ja no és en mans de la família d’en José, la seva empremta és innegable i segueix sent la marca més rendible del comerç al detall a Colòmbia.
Aquests dies, quan la immigració ha entrat en escena al debat electoral de la mà de l’extrema dreta, he pensat molt en casos com el d’en José Carulla. La seva història és la de milions de persones que marxen del seu país buscant un futur millor empaitats per la casualitat, la mala sort, la necessitat o el destí -de fet, és la meva pròpia història-. No sé què en pensaria en José si algú li digués que va marxar de Catalunya buscant viure de subvencions de l’Estat i xuclant les ajudes que altres paguen amb els seus impostos; potser en Nadeem, el pakistanès de la botiga del costat de casa meva, somnia en construir un imperi com el que va fer en Carulla. Si alguna cosa sap el poble català és el que significa haver d’abandonar la terra a contracor per buscar-se les garrofes lluny de casa. Així que, en aquests temps foscos en què, parafrasejant a Marx, “el fantasma de l’extrema dreta ronda per Europa”, tant de bo poguéssim construir un veritable escut català.
Alex Mendoza és periodista colombià resident a Catalunya i excap de política de RAB Ràdio
El savi català
