A deu anys de la seva mort, els fils del Nobel colombià Gabriel García Márquez publiquen ‘En agosto nos vemos’. Una obra pòstuma que tot i mantenir l’essència de la narrativa de Gabo, manca d’un hàlit de l’esperit màgic i delicat tan característic de la seva prosa; com quan l’ànima deixa el cos d’un difunt, que encara és ell, però definitivament ja no hi és amb nosaltres. Sigui com sigui, el llançament de l’obra no és més que una excusa per arribar a un altre lloc.
García Márquez va viure, com molts de nosaltres, fora del seu país. Primer per feina i després per l’obligació de salvar la vida. De jove, va viure a Ginebra, Roma i París com a corresponsal periodístic. A França ho va passar malament, pobre com una rata i esperant que la dictadura del General Rojas Pinilla, que feia poc s’havia alçat a Colòmbia, afluixés la persecució contra els mitjans de comunicació i que així, el diari en què treballava li pagués els salaris endarrerits pel tancament del rotatiu. L’obra de García Márquez està plena d’autoreferències a la seva pròpia vida i això és el que ens interessa.
De França va anar a viure a Veneçuela, Cuba i Nova York, d’on va sortir cap a Mèxic, en mig de les suspicàcies de la CIA i els dissidents cubans que el van amenaçar per la seva simpatia amb Fidel Castro. A Mèxic va escriure la novel·la que el va consagrar i que li va valdre el Nobel de Literatura: ‘Cent anys de solitud’. I, ves per on, va fer immortal la figura d’un català a qui va conèixer de jove a Colòmbia.
Es deia Ramon Vinyes i Cluet i bona part de la literatura colombiana (i llatinoamericana) no seria la mateixa sense aquest berguedà. Vinyes i Cluet era literat, poeta i dramaturg, però també exiliat, perseguit i un aferrissat defensor de la llengua i la cultura catalanes. No per res, García Márquez el va incloure a Cent Anys de solitud com ‘El savi català’ i no com ‘El savi espanyol’; un detall que no és gens menor.
“L’amistat entre Gabo i Vinyes i Cluet és un exemple de l’impacte de la diàspora catalana, una petjada tan potent i profunda que només cal obrir un llibre per trobar-hi rastres”
Vinyes, va marxar el 1913 a Colòmbia, on va obrir una llibreria, i el 1917, va fundar la revista ‘Voces’, una de les millors de la primera meitat del segle XX. Per allà van passar un bon grapat de plomes brillants que després farien carrera a les lletres llatinoamericanes. Vinyes va anar venent i tornant entre Barranquilla i Barcelona fins a la proclamació de la segona república, la seva època més prolífica i estable. Finalment, el 1939 es va exiliar definitivament i va tornar a Colòmbia on va crear el ‘grupo de Barranquilla’, una tertúlia amb intel·lectuals i artistes de tan alt nivell que avui dia encara s’estudia a les escoles del país andí.
En aquestes tertúlies, Vinyes va conèixer al jove García Márquez, que el considera com un mestre i el reverenciava fins al punt d’incloure’l en la seva obra magna. Vinyes es va transformar doncs en ‘El Savi català’; un llibreter de llibres antics i estranys que marxa deixant un buit enorme en el poble, envia cartes des d’Europa i parla en català. Un detall tan important, que García Márquez arriba fins i tot a diferenciar explícitament el moment que ‘el savi’ parla en castellà. Vinyes, va tornar a Barcelona el 1950 i va morir el 1952, amb un bitllet per tornar a Colòmbia acabat de comprar.
García Márquez es va traslladar a viure a Barcelona el 1967; els seus fills van créixer a la capital catalana, es van fer seguidors del RCD Espanyol, ja que tenien molt a prop de casa el camp de Sarrià i com a regal pel milió d’exemplars venuts de Cent anys de solitud, va demanar que l’obra es traduís i estigués disponible en català. Habitual de la sala Boccaccio i amb un impacte definitiu per la consolidació de l’editorial Tusquets amb la seva novel·la Relat d’un nàufrag, García Márquez va tornar regularment a la Ciutat Comtal, on va viure durant vuit anys i de la que tantes vegades li havia parlat el seu mestre Vinyes i Cluet.
Més enllà de les incomptables anècdotes que es puguin explicar, el cert és que l’amistat entre Gabo i Vinyes i Cluet és un exemple de l’impacte de la diàspora catalana, una petjada tan potent i profunda que només cal obrir un llibre per trobar-hi rastres… i amb prou feines n’hem parlat d’un cas.
Alex Mendoza és periodista colombià resident a Catalunya i excap de política de RAB Ràdio
