Cecilya Mestres, des de París: “Mai he actuat a Catalunya i seria increïble”

Cecilya Mestres (Vilafranca del Penedès, 1992) viu a París des del 2019 dedicant-se al que millor sap fer: actuar. Amb un estil clarament marcat per les influències dels anys 50, el rock’n’roll i el blues són els seus aliats en un país que viu com ningú aquest tipus de propostes. Formada en solfeig, piano clàssic i teatre musical, així com en Audiovisuals, va emigrar a Mallorca per provar sort. Des de Palma, actuant en hotels i sales privades, va fer el salt al programa La Voz i va marxar a l’Argentina amb una gira internacional. Més tard, va començar a trepitjar països europeus i va rebre la proposta d’instal·lar-se a París. A la capital francesa, la seva música va encisar els parisencs i allà va fer néixer els seus primers discos, Cherry Blossom i Back in 1955. Aquest estiu està portant moltes alegries a la penedesenca, qui ja treballa en el seu tercer àlbum mentre gaudeix dels directes. A Exterior.cat, Mestres parla del moment pel qual atravessa com a artista.

Creus que París era la millor ciutat on podies mostrar la teva música?
Tinc la sensació que a París tenen més cultura musical d’aquest tipus, d’aquesta època. Nosaltres, en els anys 50, teníem en Franco i no entrava res i a França van venir els americans a salvar-los de la Segona Guerra Mundial i va fer que la cultura fos fructífera. Vaig arribar aquí per casualitat, però qui m’ho va proposar tenia raó.

Va ser una molt bona casualitat, no?
Jo, quan era petita, sempre havia dit que m’encantaria viure a París, però ni parlava el francès, i no era una idea per la qual lluités. En el meu cap estava la idea de fer música, alguna cosa més del que estava fent. Tot i que sabia que viure de la música era complicat, estava orgullosa de mi mateixa per haver pogut marxar a Mallorca i fer-ho, però ser a París és una altra cosa. Realment, ha estat un somni.

Estàs a París des de fa quatre anys. Com ha estat aquest camí des d’aleshores?
Vaig arribar tot just abans de la pandèmia. El primer any va ser una passada, perquè al cap d’un mes de ser-hi ja tenia el meu primer contracte i vaig decidir quedar-m’hi, però el 2020 ens van tancar, no vaig poder tornar a Catalunya. El 2020 i el 2021 van ser un temps de reflexió i vaig tenir la sort de quedar-m’hi, perquè sé que a Espanya els músics ho van passar molt malament, i vaig tenir temps per a fer el meu primer disc.

“París m’ha canviat la vida en l’àmbit professional”

Per què el vas fer en aquell moment?
Sempre l’havia estat posposant, perquè estava amunt i avall, i tenir un any i mig sabàtic em va donar el temps per fer-lo.

Creus que París t’ha canviat la vida?
Sí, totalment. Quan actuava a hotels o festes privades, vaig tenir la sort de fer la música que a mi m’agradava, la que jo volia, perquè havia sortit al programa La Voz. La majoria dels qui actuen no fan rock’n’roll o blues, fan el repertori típic dels casaments, i jo sí que podia, però quan venien els alemanys a veure el concert, marxaven, em demanaven altres temes. Ara, la gent canta les meves cançons als concerts, i és una altra cosa totalment diferent. Per tant, sí, París m’ha canviat la vida en l’àmbit professional.

A Mallorca vas estar uns tres anys, com et va marcar?
Bé, també em va canviar la vida, perquè començava des de zero i l’illa em va obrir les portes, va ser una passada. Són coses màgiques que passen.

Per què vas decidir marxar a Mallorca?
Jo no volia treballar del que havia estudiat sense abans intentar fer una altra cosa, així que vaig decidir marxar a tocar al carrer. Al cap de tres mesos ja estava actuant a hotels.

“Cantar cançons d’altra gent està molt bé, però quan pots fer les teves cançons i veus que a la gent li agraden, no hi ha res millor”

D’actuar al carrer has passat a què París canti les teves cançons, com ho has viscut?
Mira, et posaré un exemple. Fa uns dies actuàvem en un festival i el cap de cartell no va poder anar-hi, així que ens hi van posar a nosaltres. Al públic hi havia unes 5.000 persones i quan vam començar a cantar el single del disc, elles van començar a cantar-lo. Jo no m’ho creia, va ser increïble. Cantar cançons d’altra gent està molt bé, però quan pots fer les teves cançons i veus que a la gent li agraden, no hi ha res millor, i no sé si ho hagués aconseguit a Mallorca, perquè és un tipus de música molt concreta.

Creus que el teu estil sonaria a Catalunya igual de bé que ho fa a França?
Tinc coneguts a Barcelona que fan el mateix estil que jo, com els Mambo Jambo o en Dani Nel·lo. Però jo no soc de Barcelona, soc d’un poble que és Vilafranca del Penedès i sempre havia trobat una barrera. No sé si quedant-me a Barcelona l’hagués aconseguit superar, però el meu estil de música pot funcionar-hi, amb d’altres ho fa.

Pel que fa als teus discos, els estils són força diferents entre ells. Què destacaries de cadascun d’ells?
Tots dos formen part de mi i estilísticament no tenen res a veure. El primer disc, Cherry Blossom, és el que sempre havia volgut fer, hi ha cançons que vaig escriure el 2013. El fet d’estar tancada tant de temps durant el confinament i que no em deixessin fer blues i rock’n’roll va portar-me a crear tot el que no havia pogut, sense importar l’estil. Estic molt contenta del primer disc, tot i que no sigui el que faig a l’escenari per guanyar-me la vida. El segon disc, Back in 1955, sí que és una representació del que faig als concerts.

Tens algun lligam amb Barcelona, la ciutat hi apareix en alguna cançó. L‘has buscada, aquesta referència?
Sí. A mi, quan em pregunten d’on soc, em miren estrany quan dic que soc de Catalunya, així que dic que soc de Barcelona.

Et sents com a casa, a França?
Sí, i amb tot el que hi he viscut, ja m’hi sento. A més, ara començo a dominar la llengua i m’ajuda molt, al principi va ser complicat. I el públic em va acollir amb els braços oberts, era com si hagués fet carrera fora i hagués tornat a casa, tot i que no em coneixia ningú.

Vius prop de París, hi sents parlar en català?
Bé, a París hi ha molts catalans i sé que fins i tot fan castells (riu). Però és la ciutat més turística d’Europa, així que pots sentir parlar català fins i tot quan puges al metro. De fet, es pensen que ningú els entén i jo sí que ho faig i enganxo les converses [riu].

“Ara que puc, aprofito el moment i no vull posar-me presses, que res freni la creativitat”

Des del mes de maig que no has parat, com l’estàs vivint?
Ha estat una passada, no m’esperava que la sortida d’aquest disc portés tantes coses. Poder tocar a l’estat espanyol, a Portugal i altres països… no m’ho esperava, hem fet molts festivals, sales i clubs de jazz, i espero que les coses continuïn avançant en aquest ritme, perquè hi ha molt de treball al darrere.

És la gira de presentació del segon disc, fins quan s’allargarà?
La presentació arribarà fins a l’any que ve, perquè hi ha llocs on encara no hem pogut anar. No pararem, només tenim una setmana lliure, però després arrencarem la temporada de la tardor i tenim uns quinze concerts més. El 2024 ja comencem a tenir dates i la idea és que no pari fins que surti el proper disc, en què ja estem treballant, i que esperem que sigui el 2025.

Tens intenció de venir a Catalunya?
Des que treballo amb mànager a l’estat espanyol demano que vull tocar a Barcelona, i m’encantaria tocar a Vilafranca del Penedès, però de moment no surt. Jo estaria encantadíssima, tocar al Jamboree seria increïble, o fer la Festa Major de Vilafranca.

Com et vols prendre aquest nou disc?
M’ho prendré molt diferent de la resta de vegades, perquè sempre ho he fet amb molta pressa. Ara em poso el 2025 com a data, un any i mig, per fer el disc tranquil·lament. Vull calma, que surti el que hagi de sortir, i si hi ha 30 temes, ja en triarem deu, no vull posar-me obstacles. Ara que puc, aprofito el moment i no vull posar-me presses, que res freni la creativitat.