Context històric: d’on ve això que passa i per què?
Monarquia o República
Triar entre monarquia i república. Passava l’any 1946 a Itàlia en època de postguerra. El país que està acaparant l’actualitat política a Europa aquests dies. Des del Referèndum dels Referèndums, i els plebiscits mussolinians, que no es produïa tanta expectació. De fet, cal que ens situem davant de dos moments, que marcarien el curs de la Història: el primer, guarda relació amb l’Alcide de Gasperi. Considerat un dels «pares d’Europa», va contribuir a la creació de les comunitats europees. Hem de saber que era favorable a l’opció sense corona. Per què? Doncs, perquè seguidament, dels comicis completats en una segona volta tardorenca, on comunistes i socialistes assoliren nombroses alcaldies —entre elles la romana—: arriba el torn a la definició de la forma de l’Estat. A més, De Gasperi i la Democràcia Cristiana eren els hereus refinats del Partit Popular del Sr. Luigi Sturzo; per tant, no voldrien tornar a incidir en els errors previs a l’ascens del feixisme.
Amb aquest gir al centredreta, i entenent que la classe mitjana era més conformista, i en conseqüència aquella de la qual calia gestionar les seves pors: s’estableix un vot obligatori. Qui no participés, seria sancionat, essent publicat al Butlletí Oficial.
Hi hagué un 89% de participació, amb dotze milions set-cents divuit mil vots a favor de la instauració de la República. Al nord d’Itàlia, van doblar el resultat als seus oponents, tenint en compte que al sud i a les illes succeí tot el contrari: la Corona hi estava molt refermada, gràcies al tradicionalisme, i a les taxes d’analfabetisme i precarietat social. Umberto II, fill de Vittorio Emmanuele III, posava així rumb a l’exili portuguès de Cascais. Cal recordar, ja sigui dit de pas, que el seu antecessor abdicava per a imprimir un aire de renovació i contenir el sorgiment partisà. Fins i tot, el Papa Pius XII va col·laborar a perllongar la mala fe dels monàrquics, davant de la manca d’assumpció de la derrota. La Democràcia Cristiana es va col·locar en el primer esglaó, seguida dels socialistes, i a molt poca distància d’aquests; els comunistes, a qui havien usat els monàrquics, per a fer por a la societat d’aleshores.
“Si tenim en compte que Itàlia no sap governar sense coalicions, entenc la por real dels catalans que venen del futur i saben que no hi floreix res en aquells pobles on regna el feixisme”
És interessant observar com els demòcrates cristians van navegar bé entre dues aigües: les conservadores, i aquelles més socialdemòcrates. Voldria emmarcar, així també, que els funcionaris feixistes mantingueren la seva feina. Això explicaria per què en el vessant més burocràtic, i des d’una perspectiva més catalana, pel que fa a l’anàlisi de l’abast del territori i la profunditat del mateix: es respira certa aurèola mafiosa; que no casa amb el progrés i la modernitat, que respiro en la particularitat del territori des del qual escric aquestes ratlles —Milà—. Això sí, amb un halo de perfecció, que també s’albira des del vessant estètic i que em pregunto fins a quin punt no és fingit. D’aquí, que esbrinar l’autenticitat de les intencions de l’Estat italià sigui agosarat. Necessitem entendre, però, quina és la seva composició cultural per a poder traçar precisament un camí que intueixo que serà convuls per a Europa. La ciutadania entén, que aquestes eleccions, arriben en un moment on no beneficien al poble; a excepció, dels personatges que desglossarem, més avall.
Sistema polític italià i la crisi de la «Segona República»
Si tenim en compte que el seu sistema polític es troba regulat per la Constitució del 1947, el parlament italià és bicameral, sota el precepte de república parlamentària; el poder, queda repartit entre el president de la República —qui té atribucions importants—, i el primer ministre. Això vol dir, que està format per una cambra alta (el Senat) i una cambra baixa (la Cambra de Diputats), que seran elegides per un període de cinc anys sempre que no hi hagi anomalies (article 60).
Després de la crisi del 1992-1994, amb la desaparició dels partits hegemònics i el ressorgiment dels populistes, s’oficialitza el final de la «Primera República». Varen iniciar-se dues dècades de lideratge a la dreta més pròxima a l’antiga Democràcia Cristiana; encapçalada per Silvio Berlusconi, qui dimití l’any 2005. L’any 2006 és elegit com a president de la República, el primer representant de tradició comunista, Giorgio Napolitano. Només tres anys després, l’any 2008, la coalició guanyadora torna a ser la de Berlusconi; Popolo della Libertà (PdL), triomfant també malgrat els escàndols, en les eleccions regionals de l’any 2010. Seguidament, Berlusconi expulsaria a Fini. Aquest, veient l’aproximació del primer ministre a la Lega Norte (partit d’extrema-dreta fundat l’any 1991); fundaria Futuro e Libertà. El partit cessava l’any 2014, però refrendava la inquietud amb la qual ja vivia aleshores la ciutadania, a més del deute públic. Això significa que, a les eleccions administratives de l’any 2011, triomfava el centreesquerra; especialment a Milà, ciutat amb tendència berlusconinista. Els ciutadans es pronunciaven en contra de la privatització de l’aigua, l’energia nuclear i la norma que autoritza el president del Govern a no comparèixer davant dels tribunals en el curs del mandat.
“Itàlia és un territori que enclou una dinàmica tant particular com cinematogràfica”
I, arriba Mario Monti i la conformació d’un nou Govern, perquè el president de la República li demana com a recomanació de les institucions europees: es promouen normes de liberalització, pel que fa a l’economia. El desembre de l’any 2012, se li retira la confiança a Monti, i el 2013 hi ha eleccions anticipades amb una nova fragmentació política. Anteriorment, havia nascut el partit de Beppe Grillo (Movimento 5 Stelle), però qui destaca és la nova formació centrista de Monti, anomenada Scelta Civica. A la cambra dels diputats, de fet, s’hi imposa el centreesquerra i a la cambra del Senat; el centredreta.
Paral·lelament, tocava elegir nou president de la República, produint-se la primera reelecció de la Història amb Napolitano; que, li oferí a Enrico Letta, formar govern. I, a aquest li sorgiren problemes, no precisament de la dreta; sinó, des del seu propi partit. Dimití, i es col·locà al seu lloc, Matteo Renzi; que, a la vegada, també dimití. Això, col·locava l’any 2016, com a primer ministre: Paolo Gentiloni (Partit Democràtic). Li seguia, l’any 2018, Giuseppe Conte (Movimento 5 Stelle), que perdurava fins al 2021; moment, en el qual perdé el suport que atorgava la majoria absoluta al Senat, i hagué d’entregar la seva dimissió a l’actual president de la República; Sergio Mattarella. Això, propicià l’entrada de Mario Draghi, qui dirigí anteriorment el Banc Central Europeu i des del febrer de l’any passat es va posar al capdavant del país. Tanmateix, amb la pèrdua del suport, per part de Movimento 5 Stelle: la història es repeteix en forma de dimissió, que fou rebutjada en un primer moment, per Mattarella.
Si ho pensem bé, per aquells catalans, que han arribat a Itàlia en el període de l’últim any i mig: és difícil percebre la composició política del País i els seus mecanismes de validació perquè l’extenuant transició de giravolts digne de la millor tragicomèdia romana, no ho facilita. No estem acostumats a veure com es produeix a Catalunya i a Espanya, un escenari semblant, on quan es genera una pèrdua de confiança: es dissol el govern. Ho estem veient, en data d’aquest article, amb la situació política de l’expresidenta del Parlament de Catalunya; Laura Borràs. I del partit polític, encara ara, al Govern en coalició; de JuntsXCat.
Tornant a Itàlia, hi ha, qui denomina que ens trobem a l’inici de la «Tercera República». No sabem a on es dirigeix. De fet, la duració mitjana dels governs italians des que es formés la República és de 13 mesos.
Meloni, Calenda, i viceversa
Fa 20 hores, Corriere della Sera, publicava que al centreesquerra gairebé tots els líders han posat condicions. L’últim que es manifestava així era Carlo Calenda (Partit Demòcratic); incidint en el fet que: “si hi ha això, llavors me’n vaig”. Allò que Corriere, titulava com: “No hi soc”.
Mentrestant, Giorgia Meloni, albira des que prengués més força l’any 2020 a raó de la crisi de la Pandèmia estesa per tot Europa des d’Itàlia; allò que està preparant des de l’any 2012, quan fundà a Roma, Fratelli d’Italia – Centrodestra Nazionale (FdI). Extreuen del primer vers de l’himne nacional italià aquesta frase, i encara que alguns catalans a Itàlia, detectin que no parla bé l’italià en passat remot: sap gestionar molt bé el present. I, si tenim en compte que Itàlia no sap governar sense coalicions, entenc la por real dels catalans que venen del futur i saben que no hi floreix res en aquells pobles on regna el feixisme.
Sondeigs i candidats papabili
Al gener d’aquest any, La Vanguardia publicava: «Mario Draghi, Papa de Italia?». Una expressió italiana, que es remunta a aquells cardenals que tenien possibilitats reals de ser elegits Papa del conclave. Per tant, en l’epicentre de la catolicitat, en data de dimarts del 26 de juliol; Corriere della Sera, de la mà de Quorom/YouTrend, feien públics els resultats de l’últim sondatge que dona en data d’aquest article: 24% d’intenció de vot a FdI, seguit del Pd, i del Movimento amb un 10%. Aquest últim està patint enfrontaments interns, a raó del límit màxim de mandats (2); postulat que, el seu fundador Beppe Grillo, es nega a voler derogar.
Vot des de l’estranger: Italians a Catalunya
A l’octubre de l’any 2021, a Barcelona, n’eren un total de 41.000. De fet, l’any 2013, el digital VilaWeb ja publicava: «Catalunya, refugi d’italians». Des del 2012, ha crescut un 82% el nombre d’italians empadronats a Barcelona. Aquest flux migratori, s’explicaria, a través de les incerteses que són habituals en el seu país d’origen. La lentitud i l’anacronisme de les seves institucions no són el reflex de la voluntat diligent de la seva gent en la quotidianitat. Això, probablement, convidi a dues reflexions que veurem com es plasmen després de les eleccions al setembre: la primera, tindria a veure amb un desencant. Ja no seguirien el ritme de canvi i entendrien, que el seu vot, no seria útil. O, bé una segona, més orientada a apel·lar precisament a aquesta cultura de la mobilització. D’entendre, que el canvi constant és un senyal de poder.
Atenció, que a les passades municipals d’aquest juny passat, va guanyar el centreesquerra. El titular del qual es feia ressò El Punt Avui, era: «els progressistes envien un missatge per a les generals previstes pel 2023». Erraven. És difícil encertar a Itàlia, és més fàcil trobar-hi tomàquets bons, que entendre com respirarà el país. Un territori que enclou una dinàmica tan particular com cinematogràfica.
Cristina Font i Butxaca és criminòloga, escriptora, consultora en comunicació i reportera a Milà
