En general, Llatinoamèrica veu de lluny, molt de lluny, la guerra d’Ucraïna. Hi ha dos motius principals. Un d’obvi i no pas menor: és un conflicte fora del seu continent, que viuen amb la mateixa intensitat que la major part de nosaltres ho fem amb el que passa a l’Àfrica o l’Àsia, per dolorós que sigui. Però hi ha una segona raó, que impregna la cultura política de l’esquerra llatinoamericana, que té molt a veure amb la visió que tenen de la política exterior dels EUA. La història d’ingerències de tota mena al subcontinent americà. Al llarg del segle XX, explica clarament el perquè.
Deixant de banda governs directament prorussos com Cuba o Veneçuela, no és estrany d’entendre com països com Colòmbia, mantinguin una actitud distant amb el conflicte i, fins i tot, directament contrària a facilitar el lliurament d’armament als defensors ucraïnesos. Un cas extrem el representa el president brasiler. A diferència de la resta de veïns, Lula de Silva participa en les grans trobades mundials com el G7 i té una agenda geoestratègica pròpia dels seus veïns. Una que passa per una aposta decidida per l’aliança amb la Xina. La Xina necessita un cap de pont al continent americà, i Lula sembla que considera que al Brasil li podria convenir anar de bracet dels Yuans i no dels dòlars per treure el seu país de la seva crònica, extensa i duríssima pobresa. Amb independència de si aquesta estratègia li pot sortir bé o no, el que és evident és que no és pas l’europea, et situïs com et situïs ideològicament.
Els Balcans fa 30 anys i ara Ucraïna
El llarg i sagnant conflicte dels Balcans -una altra vergonya per a Europa- no es va acabar fins que els EUA van dir prou i el criminal Milošević veié impotent com l’aviació de l’OTAN bombardejava Belgrad. I no pogué fer altra cosa que aturar el seu exèrcit d’assassins, violadors i saquejadors (sí, el mateix que es pot dir ara de l’exèrcit rus: el regular i el privat). La mateixa Europa que no va actuar amb contundència davant la invasió de Crimea; ni que va reaccionar com calia davant la mort de més de dos-cents ciutadans de la UE, que van ser víctimes d’un míssil rus, llençat per una bateria russa, disparada per militars formats per l’exèrcit rus i actuant sota les seves ordres. Ja sabem que Putin ha negat sempre els fets, però ja sabem que Putin menteix i menteix sempre o, com vaig llegir fa uns mesos, «no et creguis res fins que el Kremlin ho hagi desmentit».
“Deixant de banda governs directament prorussos com Cuba o Veneçuela, no és estrany d’entendre com països com Colòmbia, mantinguin una actitud distant amb el conflicte”
Com va passar amb la guerra de Bòsnia, la solidaritat humanitària, especialment compromesa pel que fa a l’acollida de persones refugiades, ha estat un altre gran exemple de solidaritat internacional catalana. Molt a aplaudir. Una altra cosa, però, ha estat el feble o a quasi inexistent suport al legítim dret d’Ucraïna a defensar el seu territori nacional i la seva gent. Una defensa que passa, lamentablement però necessària, per l’ús de la força militar fins a aconseguir la derrota de l’exèrcit agressor. El discurs del «no a la guerra» sense més ni més, quan estan matant nens i violant dones, produeix quelcom més que incomoditat, la veritat. L’enuig de la comunitat ucraïnesa a Barcelona en escoltar una intervenció al final d’un acte contra la guerra, en la que es culpabilitzava l’OTAN en lloc de Putin, va ser més que comprensible.
Tenim moltes veus refractàries a la legítima autodefensa ucraïnesa. Aquest error de percepció d’on som, en el context internacional, i la negativa a veure la significació imperialista de la invasió russa, obertament hostil envers els drets humans bàsics i els principis democràtics, és especialment greu, perquè ens allunya de l’estratègia europea. Una estratègia finalment orientada a aturar Putin de l’única manera que ell i els seus poden entendre. I si intenta justificar-se en la postura més o menys neutral d’alguns caps de govern i d’estat llatinoamericans, és una badada intel·lectualment garrafal.
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Creure’ns-ho, per a normalitzar-lo dins i identificar-nos fora
