La gastronomia, com a expressió cultural, té al darrere un relat, unes històries compartides per la comunitat nacional i que arriben amb més o menys fortuna a altres contrades i ajuden a definir un país davant la resta. La cultura del vi és un exemple de la poderosa connexió entre un producte tan estretament vinculat a un territori amb el gaudi. Pel fet de compartir-lo amb d’altres, pel seu poderós element de socialització a bona part del món. Fa unes setmanes se celebrà l’exitosa 41a edició del Còmic Barcelona, que serví per testimoniar el creixement, encara modest, de les publicacions en català. Un dels còmics traduïts a la nostra llengua per l’editorial Finestres és «Els ignorants», protagonitzat per un autor de còmics i un viticultor que, durant tot un any, comparteixen la descoberta de l’ofici d’un i l’altre. Esmento aquest còmic perquè m’ha semblat una mostra de com es relacionen amb tota naturalitat i èxit dues expressions culturals ben arrelades… a França. Un còmic o «bande dessinée» que explora i mostra amb el seu llenguatge gràfic i textual el món de la viticultura i l’enologia.
Tenim grans, excepcionals vins, com tenim grans i excepcionals cuiners i restaurants. Però si sortim de l’excel·lència i el seu públic, com tenim el panorama general? Certament, la quota del vi català al nostre país ha crescut notablement, fins aconseguir que la suma de les DO del país -compte! totes juntes- s’acosti a la meitat del consum total a Catalunya. Sí, la «riojitis» no té pas el mateix efecte negatiu que fa uns anys. La tasca desplegada pel mateix sector i per la Generalitat de Catalunya, en concret per l’INCAVI i l’empresa pública PRODECA, ha situat els vins catalans, no només els escumosos, amb força dins els mercats nacional i internacional. De fet, hi ha cellers grans, mitjans i petits que han fet de l’exportació la pedra de toc del seu negoci. La important presència d’estrangers en les visites enoturístiques és una demostració d’aquest atractiu, com ja vaig destacar fa uns anys.
Però encara som lluny del que passa en altres contrades, sigui a l’oest o al nord. Ens queda feina per fer fins a arribar a la situació, normal, que als restaurants de dins o a la vora d’una Denominació d’Origen -no uns quants sinó gairebé tots- et trobis com a part del menú i també protagonitzant -monopolitzant fins i tot- la carta de vins, els blancs, rosats o negres d’aquell territori. I qui diu això diu també els esdeveniments de tota mena on hi hagi servei de restauració. Per posar un exemple ben il·lustratiu i no vinculat a un ens governamental que el pogués condicionar, viatgem uns quilòmetres per la costa mediterrània. A les recepcions organitzades als dos grans mercats internacionals de l’audiovisual a Canes -el MIPCOM i el MIPTV- els vins que es serveixen són tots, tots «Côtes-de-Provence». De fet, seria inimaginable una altra cosa.
Tenim els ingredients
Elements per crear relats molt atractius sobre el vi català en tenim molts i no en faré cap llistat. Només cal pensar en les catedrals del vi construïdes amb l’empenta del cooperativisme agrari; la recuperació dels seculars cups de pedra per tornar a fer vi, els monestirs medievals; els cellers i vinyes escampats per molt diversos paisatges, des del Pirineu fins a tocar la conurbació barcelonina; dels raïms que creixen al costat d’una «mutatio» o parada al costat d’una antiga via romana, als que només es poden veremar a mà, enmig d’una terrassa de licorella penjada d’un turó… I tenim gent que ha escrit i molt bé sobre el vi del país i tot el món que l’envolta: des d’un Jordi Llavina, premi Carles Riba de poesia, amb el preciós llibre -pel text i les fotografies històriques- «La vinya i el vi a Catalunya»; passant pel quasi manifest «Vi català, una reivindicació històrica», de Jordi Alcover, Sílvia Naranjo i Jordi Abellan, fins a arribar a les imprescindibles guies d’enoturisme que ha publicat Lluís Tolosa, per no allargar tampoc la llista.
“És fantàstic sumar ja milers i milers de persones que s’emocionen amb una copa de vi emocionant del país. Però el que ens cal aconseguir encara és la normalitat; que els nostres productes siguin la primera opció, l’opció normal de consum, a la botiga, al súper, al bar o al restaurant”
La qüestió és arribar a la generalització, a ser part del paisatge mental -i material- compartit per la gran majoria de la gent. I no és només un tema de demanda, sinó d’oferta… que condiciona la demanda. Una persona que vagi a París es trobarà, ensopegarà de fet, gastronomia francesa, vagi on vagi de la ciutat. Des del menú del dia més o menys econòmic a la carta de preus impossibles i, en una mena de cercle virtuós, el turista té a la llista d’experiències parisenques la cuina francesa. Barcelona pot dir el mateix? Malauradament, no. De fet, l’oferta culinària més visible a la capital del país i a la seva àrea metropolitana són altres coses. I el vi de taula? Doncs encara molt «Castillo de…» amb els negres i una diversitat de blancs espanyols i gallecs, de qualitat discutible, que encara omplen els magatzems dels nostres restaurants de menú.
De poc o res serveix el lament que la gran majoria de turistes que visiten Barcelona no hauran tastat res de la nostra gastronomia -un cop descomptat el pa amb tomàquet, no sempre ben fet, i potser algun arròs «no industrial»- ni fet algunes copes dels nostres bons vins. Comencem primer pels de casa.
I és clar que hi ha interès creixent amb els nostres vins. Ho deia abans, i fa pocs dies es constatava amb l’èxit de la Fira de Falset, com passarà amb totes les que es faran, aquí i allà, aquesta tardor, al voltant de la propera verema. Sí, és fantàstic sumar ja milers i milers de persones que s’emocionen amb una copa de vi emocionant del país (sí, una reiteració volguda). Però el que ens cal aconseguir encara és la normalitat; que els nostres productes siguin la primera opció, l’opció normal de consum, a la botiga, al súper, al bar o al restaurant. Que «entrepà de formatge» deixi de ser sinònim d’entrepà de formatge manxec, per dir-ho fàcil i curt.
Ens cal enfortir el relat i picar molta pedra encara. Mentrestant, salut i bon profit!
Daniel Condeminas ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Intel·ligència artificial: Catalunya vol ser part de la seva governança internacional
