La inestabilitat social, econòmica i política que arrosseguem en l’última dècada fa que la durabilitat dels càrrecs polítics també estigui a anys llum del que van ser els primers anys de la democràcia. Més enllà del descrèdit que viu la política, en els darrers temps s’hi suma un altre factor: l’intervencionisme intencionat dels jutges. Especialment, els espanyols. La setmana vinent (29 de març) l’actual consellera d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, està citada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Se la jutjarà per haver format part del govern (aleshores com a consellera d’Agricultura) que va organitzar el referèndum de l’1-O. Serret s’enfronta a un any d’inhabilitació per un delicte de desobediència greu. És evident que quan Serret va assumir el càrrec de consellera d’Acció Exterior ja era conscient que tenia pendent el judici per l’1-O, una espasa de Democles que arrossega des de fa temps, però que, de moment, no li ha impedit ser un actiu polític pel país.
Fins que no hi hagi sentència ferma, Serret seguirà al capdavant de la conselleria. El judici, que es preveu ràpid, pot posar en risc la continuïtat de l’actual consellera, cosa que posa, de nou, la cadira d’Acció Exterior en una situació molt fràgil. I no ve d’ara, sinó que ve de lluny. Des de l’aplicació del 155 després dels fets d’octubre, Acció Exterior no ha tingut temps d’arrelar un lideratge sostingut en el temps. Des de la seva creació (Raül Romeva va ser-ne l’impulsor el 2016), es comptabilitzen 6 consellers en només 6 anys i mig. És a dir, pràcticament un conseller cada any.
“I mentre la (in)justícia espanyola continuï inhabilitant consellers i conselleres per l’1-O, l’acció exterior del país continuarà resistint gràcies, sobretot, a la resiliència de la Catalunya exterior”
La durabilitat de cada conseller ha estat esquinçada per diversos motius. Raül Romeva (per l’aplicació del 155); Ernest Maragall (per centrar-se en Barcelona); Alfred Bosch (dimitit per un cas d’assetjament sexual al departament); Bernat Solé (per un canvi de govern i posteriorment inhabilitat); Victòria Alsina (per la marxa de Junts del govern) i Meritxell Serret (a l’espera de judici).
D’aquests sis consellers, només Romeva (652) i Alsina (502), han superat els 500 dies al capdavant del departament. El segueixen Bosch (473), Solé (443), Maragall (178) i Serret (154). Les xifres posen en relleu una evidència: que així es fa impossible donar continuïtat a l’estratègia de l’acció exterior. Sobretot, si el relleu no només afecta el cap visible del departament (la consellera) sinó també arrossega un equip de persones, com va passar amb la marxa de Junts i el retorn d’Esquerra al departament.
Si finalment Serret és inhabilitada, Aragonès haurà de nomenar un conseller o consellera de forma interina. Un nou inquilí per a la cadira (fràgil) que previsiblement tindrà una durada curta (fins a la tornada de Serret si el càstig és d’un any o fins que s’esgoti la legislatura i a l’espera del que decideixin les urnes). I mentre la (in)justícia espanyola continuï inhabilitant consellers i conselleres per l’1-O, l’acció exterior del país continuarà resistint gràcies, sobretot, a la resiliència de la Catalunya exterior. Perquè, mani qui mani -sigui Esquerra o Junts- la comunitat catalana a l’estranger té una capacitat de resistència descomunal i és qui, honestament, dona sentit a l’acció del govern de portes enfora.
Quim Miró és periodista i cap de continguts d’Exterior.cat
Un Consell ple de bones intencions
