El passat dijous 21 de desembre, El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va sentenciar que la FIFA i la UEFA han abusat de la seva posició dominant en les competicions entre clubs de futbol i que les mesures que volien adoptar contra els equips impulsors del projecte de la Superlliga Europea, dels quals només hi van quedar Barça i Real Madrid, i fins fa poc la Juventus, són contràries al dret de la Unió Europea. La sentència és un fet històric que canviarà, a partir d’avui mateix, el futur del futbol global, i dona llum verda al projecte de l’eventual creació d’una Lliga paneuropea, organitzada pels mateixos clubs, al marge de les federacions, que recuperi el projecte fallit de la European Super League (ESL). Això ens situa davant la segona gran revolució geopolítica del futbol mundial, amb epicentre a Europa, després de la sentència del cas Bosman el 1995.
Sobre aquest tema cal remarcar tres aspectes, donada la nova dimensió on ha entrat en futbol europeu, per entendre el perquè de tot plegat i, sobretot, subratllar que la Superlliga Europea pot tenir aspectes molt positius per la mateixa Unió Europea i pels interessos de Catalunya. En primer lloc, cal subratllar que la creació d’una “superlliga europea” no és novetat d’ara, i no seria la primera competició que neix al marge de les federacions oficialment reconegudes, és a dir de la governança futbolística del moment. La idea té un precedent reeixit: la Premier League anglesa. Nascuda l’any 1992 arran de la decisió de 22 clubs de la Football League d’abandonar la competició gestionada per la Football Association i crear la seva pròpia Lliga, independent i gestionada pels mateixos clubs.
En segon lloc, el projecte de creació d’una Lliga paneuropea, és dir, pujar un grau la piràmide futbolística en alguns països de la Unió Europea, podria ser la resposta a la gestió administrativa i econòmica millorable del futbol europeu fins al dia d’avui i, sobretot, trencar la dinàmica de la dolça decadència i del greu risc on es troba avui el futbol europeu. Així ho vam explicar quan vam ser convidats el setembre passat a l’Economic Forum de Karpacz a Polònia, tal com va recollir l’agència de notícies italiana ANSA: “L’entrada en el camp futbolístic de països que volen introduir el softpower del futbol a la seva esfera d’influència, com els Estats Units i l’Aràbia Saudita, suposen un perill per l’Europa continental i els països de la UE, que corren el risc de perdre l’estatus de potències futbolístiques i esdevenir irrellevants en l’esport més seguit del món”
“Avui la Superlliga pot ser el miracle que salvi el futbol europeu de la pròpia decadència i sigui, al mateix temps, un element de rellançament del projecte (geo)polític per la Unió Europea”
Els clubs de les principals lligues de la UE (Itàlia, Espanya, França i Alemanya, Portugal i Països Baixos) s’estan progressivament enfonsant cap a una situació d’actors secundaris en l’àmbit econòmic i competitiu, per una multiplicitat d’elements, entre els quals destaca la potència de la Premier League anglesa i la forta capacitat econòmica de l’Aràbia Saudita per reforçar el seu campionat i convertir-lo en una de les millors lligues del món en els pròxims anys. Malgrat que aquesta tendència avança cada cop més ràpid, una de les vies, i potser l’única, per salvar el futbol europeu i sobretot el dels països membres de la UE, és la creació d’una Lliga Paneuropea. L’única solució plausible que veiem per “bloquejar” un actiu de softpower estratègic per a Europa continental, ja que cal urgentment una adaptació als nous escenaris internacionals en l’àmbit geoeconòmic i geofutbolístic.
En tercer lloc, una Superlliga Europea podria ser una oportunitat única per a la mateixa Unió Europea, en l’intent d’enfortir la seva pròpia identitat i en el procés de creació de la mateixa autonomia estratègica com a subjecte geopolític autònom i independent. Una estratègia de resposta a Londres, i al Regne Unit, creant una “Premier League Europea”, i utilitzant així l’esport més popular del món, com ho estan fent els anglesos en la promoció de la “Global Britain” després del Brexit.
Aquest punt és interessant aprofundir-lo perquè ens situa en un dels possibles escenaris de futur del futbol europeu després de la sentència del TJUE.
La relació entre el futbol internacional , la (geo)política i el poder és sempre més estreta, tal com he explicat en el meu llibre “Calcio, Politica e Potere” i en la sèrie d’articles publicats a Exterior.cat durant el mundial de Qatar 2022. El futbol ja no és només un esport, sinó que s’ha convertit en un veritable instrument de softpower per part d’Estats, països, les grans potències i dels grups d’interès. Una eina geopolítica, utilitzada pels poders econòmics i polítics, i en si mateix un actor geopolític global.
En l’actual panorama geopolític mundial, que viu una època de canvis en l’ordre global, hi trobem diferents players. Hi ha 4 actors principals que són grans potències: Estats Units, la República Popular de la Xina, la Federació Russa i la Unió Europea, seguits de potències regionals emergents que volen tenir un paper de Big Player en el tauler d’escacs global, com és lògic i normal. Aquí hi trobem els països dels BRICS, com l’Índia, o el Brasil, també Estats de l’Orient Mitjà com Turquia i els països Golf Pèrsic. Tots ells tenen una característica particular i és que tots tenen una estratègia per utilitzar el futbol pels seus interessos geopolítics. Bé, tots menys un. Tots menys la Unió Europea.
Tal com va escriure en un article d’opinió per Exterior.cat l’eurodiputat català Javi López, durant aquesta legislatura europea hi ha hagut el naixement de “l’Europa geopolítica”. És a dir la voluntat que la Unió Europea es doti d’una pròpia autonomia estratègica perquè els europeus siguin amos del seu propi destí en un context global de canvis i cada vegada més hostil. És a dir, la UE vol deixar de seu un objecte geopolític per convertir-se en un subjecte amb veu pròpia. Però aquesta autonomia estratègica pot quedar-se coixa si no es desenvolupa també en l’àmbit de softpower i en l’àmbit futbolístic, tal com han fet la resta de principals actors internacionals. És fonamental que en aquesta fase de canvis globals Europa, i sobretot la UE, tingui una estratègia pel futbol.
“El futbol ja no és només un esport, sinó que s’ha convertit en un veritable instrument de softpower per part d’Estats, països, les grans potències i dels grups d’interès”
La sentència del TJUE és doncs una oportunitat d’or perquè la UE es doti d’una autonomia estratègica pròpia fent del futbol, l’esport més popular del continent, la punta de llança del seu softpower, i utilitzant aquest esport com a element per rellançar el projecte d’unió política, construcció d’una identitat pròpia i cohesió dels seus ciutadans i països membres. El futbol, de fet, s’ha de considerar un actiu estratègic per a l’economia europea, que, en canvi, és explotada i, podem dir, usurpada, per altres actors geopolítics no europeus; distants de Brussel·les tant políticament com geogràficament.
És aquí on la Superlliga, pot esdevenir una oportunitat única per a la Unió Europea, tal com ho havien afirmat 9 professors europeus, entre els quals els coautors dels meus llibres Mancini i Postiglione, en un article publicat en 14 diaris de diferents països del Vell Continent, entre els quals La Repúbblica, Le Soir i el diari El País, el 8 d’agost del 2022.
Pugna magna vinci sumus. Els clubs promotors de la Superlliga, el Barça i el Real Madrid, els únics que han tingut la capacitat de resiliència i el coratge de mantenir la posició, han guanyat una gran batalla, però les noves guerres del futbol no s’han acabat. Per tant, cal pivotar de manera tàctica i amb destresa per aconseguir l’estratègia final de garantir que dos dels únics clubs de món propietat dels seus socis que han tingut la capacitat de convertir-se en marques globals, pugin mantenir el nivell de competitivitat esportiva i econòmica sense perdre l’essència pròpia dels seus Clubs, un unicum en el panorama futbolístic de primer nivell.
L’escriptor nord-americà Paul Auster afirmà que “el futbol és un miracle que li va permetre a Europa odiar-se sense destruir-se.” Avui la Superlliga pot ser el miracle que salvi el futbol europeu de la pròpia decadència i sigui, al mateix temps, un element de rellançament del projecte (geo)polític per la Unió Europea.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat, resident a Roma
Geopolítica del futbol femení
