Espanya i els Estats Units es troben en una crisi estranyament semblant. Tots dos països tentinegen entre democràcia i autocràcia. Als EUA, la minoria republicana blanca i gairebé exclusivament rural vol imposar una tirania sobre la majoria diversa i majorment urbana. A Espanya, la majoria centralista i autoritària la vol imposar sobre la minoria cultural catalana. Els orígens i les causes són diferents, ancorats a la història respectiva de les dues nacions, però els mètodes són similars.
En els dos casos una campanya ferotge de desinformació i fake news als mitjans socials ha substituït els fets per ficcions. Els ciutadans a banda i banda de l’Atlàntic que es nodreixen de Facebook o Instagram per formar opinions polítiques estan convençuts que Joe Biden va perdre les eleccions i que els nens i nenes de parla castellana són victimitzats a les escoles catalanes.
El 2017 Mariano Rajoy va enviar l’exèrcit i la Guàrdia Civil a atonyinar els votants en un referèndum pacífic. El 2020 Donald Trump, amb el suport no tan tàcit del Partit Republicà, va desfermar la violència supremacista d’ultradreta contra el Congrés mentre es reunia per certificar la victòria electoral del seu rival. Trump va liderar un cop d’estat fallit, Rajoy el 155, tots dos d’efectes perdurables i imprevisibles. Al mateix temps, el Tribunal Suprem dels Estats Units s’ha farcit de jutges conservadors (6 a 3) i els alts tribunals espanyols estan monopolitzats per hereus directes del franquisme, salvant una diferència: a EUA, fins al moment i malgrat l’afinitat ideològica, encara preval la separació de poders.
Els orígens i les causes tant a Espanya com als Estats Units són diferents, ancorats a la història respectiva de les dues nacions, però els mètodes són similars
A hores d’ara, però, cap dels dos països és una plena democràcia. Espanya ja s’alinea amb Polònia i, si Trump guanya les eleccions el 2024, Amèrica s’alinearà més amb Rússia i Turquia que amb Europa. Les reaccions ciutadanes, per contra, són divergents. Mentre que a Espanya, i sobretot a Catalunya, la gent no s’estranya gens de la deriva autocràtica de l’estat espanyol perquè en tenim molts exemples al llarg de la història, els americans de bona fe no se saben avenir de l’assalt al Capitoli perpetrat per terroristes, no forasters com els de les Torres Bessones, sinó de collita casolana.
En el fons, no s’haurien d’escandalitzar tant. El mite de l’excepcionalisme americà, sense la proclamació del qual és impossible guanyar eleccions, tapa una realitat pertorbadora. Si els Estats Units no són una plena democràcia ara, tampoc ho eren abans del 1965, quan per fi la lluita pels Drets Civils va acabar amb la segregació oficial i va estendre l’oportunitat de votar a la minoria de color. El sector reaccionari, aproximadament una tercera part de la població, mai s’ha refet d’aquest canvi i cada quatre o vuit anys malda per anul·lar-lo a les urnes. Es va elegir Ronald Reagan per restaurar la grandesa de l’Amèrica blanca. Dècades més tard es va elegir Donald Trump pel mateix motiu. L’única diferència és la virulència del discurs actual, impensable a l’era Reagan, proporcional al pànic de l’Amèrica post Obama, cada cop més diversa.
Els republicans saben que, jugant net, no poden guanyar. Els espanyols temen que, permetent un referèndum, poden perdre. La democràcia americana, més fràgil del que els ingenus creien, només es pot salvar amb una campanya agressiva per defensar el dret del vot i una purga de funcionaris trumpistes al deep state. La sortida per Espanya no es veu per enlloc de l’horitzó perquè Espanya no la vol. A Catalunya, amb sort, només li queda una escapatòria.
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emerita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
