El passat estiu, a la darrera edició del Fòrum Edita -la gran trobada professional del món de l’edició en castellà i català- el màxim responsable a Mèxic de l’editorial Penguin Random House, Ricardo Cayula, va traslladar una gran qüestió, tot acompanyada de l’oportunitat que n’ofereix si la responem afirmativament: “la pregunta clau és si Barcelona vol seguir sent la capital de l’edició en espanyol. És un assumpte crucial, perquè a Amèrica Llatina li cal una neutralitat que no té Madrid, perquè és la vella metròpoli, Barcelona sí que pot servir d’interlocutor i mirall”.
Barcelona té al darrera una gran i potent indústria editorial en castellà i, davant la lògica competència dels països del continent americà, per raó de costos laborals i professionals, tenim com a alternativa l’expertesa en l’eficiència empresarial de l’edició en català, que va ser crucial per al seu manteniment durant els pitjors anys de la crisi. Refermar el paper protagonista de la indústria editorial catalana en relació a Amèrica Llatina hauria de ser un exercici en 360º, que comprometés el conjunt de les indústries culturals i creatives: des projectes transmèdia de continguts (films, sèries de ficció o d’animació, videojocs…) a la potenciació de les empreses amb alt contingut tecnològic… si no volem que passi com amb la distribució del llibre digital, amb l’adquisició del 100% de la plataforma de referència Libranda per part d’un grup quebequès. Una estratègia amb punts de connexió amb les que hauríem d’establir amb altres realitats culturals i lingüístiques veïnes, com ja vam apuntar per a l’espai euromediterrani.
Pensar en el futur vol dir, necessàriament, deixar de viure dels rèdits del passat. Que la gran fira del llibre en castellà sigui la de Guadalajara és molt més que un missatge. És el símbol que aquest país està rivalitzant de fa dies amb Barcelona i Catalunya com a referent. Un incident diplomàtic d’aquesta setmana ens pot ser ben il·lustratiu del llast que arrossega Madrid com a antiga metròpoli: la prepotent resposta del gabinet Sánchez a la carta adreçada pel president Andrés Manuel López Obrador en la que demanava al monarca espanyol un acte de contricció pel genocidi dels pobles americans durant la conquesta de l’actual Mèxic.
Una irrespectuosa resposta que ha estat acompanyada d’una furibunda reacció de la dreta nacionalista espanyola, en línia amb l’estil mil-homes del ministre Borrell: “Nosaltres vam civilitzar Mèxic” ha arribat a dir Casado, sense cap rastre de vergonya . Des del mateix Mèxic, qui va ser un dels principals promotors de la Llei general de drets lingüístics dels pobles indígenes, Uuc-Kib Espadas, ha situat la qüestió en la seva justa dimensió: “amb Espanya no hi ha un compte històric pendent, però sí un de vigent, per la forma obscena en com celebren l’atrocitat de la “Conquista”.
Aquest episodi reforça la profunditat del missatge de Ricardo Cayula. El repte de com Barcelona, Catalunya, podrien ser el referent europeu de les indústries culturals llatinoamericanes, si sabem jugar les cartes que ara tenim i treballem per ampliar-ne la baralla. No seria cap mala pensada fer pública alguna declaració institucional en la que ens desmarquéssim dels “pinches gachupines”, com dirien a Mèxic d’aquests nostàlgics del “Imperio”.
A pocs mesos de la quarta edició del Fòrum Edita, seria oportú, molt oportú, encetar aquest debat i treure’n conclusions operatives. És una veritable llàstima haver perdut fa poc a Martí Soler, una figura clau del món editorial mexicà. L’homenatge pòstum que li devem com a país podria servir de catalitzador d’aquesta necessària reflexió.
