Cada vegada que sentim la temptació d’afirmar que el govern de la Generalitat ha tocat fons, ens sorprèn amb la seva capacitat de penetrar més en el servilisme, la ineficàcia i la humiliació. Si Pedro Sánchez, sabent que necessita el vot de l’independentisme català, s’atreveix a insultar-lo sense cap rubor, no vull pensar quin tracte rebria Pere Aragonés si el seu suport fos enterament prescindible. I aviat ho serà. Recentment, les fanfarronades de Pedro Sánchez s’han multiplicat: felicitació a Carla Simón per la seva pel·lícula espanyola ‘Alcarràs’, guanyadora de l’Ós d’Or al Festival de Berlín; l’aplaçament indefinit de la taula de diàleg fins que hi hagi acords, quan tots sabem que una taula de diàleg és l’inici i mai la fi de la construcció d’acords; l’afirmació que l’independentisme català és un fenomen del segle XIX; la pastanaga pendulant i rància d’un nou estatut, un més en una rècula de predecessors que han estat sistemàticament mutilats o derogats.
“Està clar com la llum del dia que d’aquest govern no es pot esperar el més mínim gest de desobediència”
El silenci esporuguit i el discurs defensiu de Pere Aragonés quan es veu forçat a parlar contrasten penosament amb l’arrogància ufana del cap d’estat espanyol: la defensa dels indults com un assoliment de l’independentisme, quan de fet sumen al marcador de Pedro Sánchez, que els ha bescanviat per la submissió i té la barra de presentar-los internacionalment com la fi del procés; però no la defensa de la llengua que, segons Oriol Junqueras no es toca però en realitat cada dia es rebrega. Passo per alt els Jocs Olímpics d’hivern, la cessió d’una estació meteorològica obsoleta als Pirineus i altres negociacions patètiques. Quant més s’ajupi Aragonés, més es creixerà Sánchez.
Està clar com la llum del dia que d’aquest govern no es pot esperar el més mínim gest de desobediència ni rebel·lió contra un estat autoritari que esmicola les últimes engrunes d’autonomia. El país es va mobilitzar, aviat farà cinc anys, quan els partits van assolir la unitat sota l’ombrel.la de Junts pel Sí, malauradament tan efímera perquè era falsa. Sense unitat no se li por demanar a cap polític que s’immoli individualment. El President Torra ho va fer, en un gest tan admirat per la coherència com inútil pels resultats. Comprensiblement, Laura Borràs no l’ha volgut repetir. El sacrifici només té sentit quan suposa una amenaça per a l’opressor.
Actualment l’única unitat possible és la que pugui sorgir de les entitats, d’altra banda desprestigiades per la timidesa (ANC) o la incoherència (Òmnium), i la societat civil en general, com les AMIs i altres associacions independentistes a Catalunya i a l’exterior. La visió i iniciatives del Consell per la República van per bon camí. Si són quelcom més que simbòliques, si el Consell no es deixa colonitzar pels partits i sap treure rendiment polític dels veredictes dels tribunals europeus, ja propers, i si el poble li trasllada el suport que està malbaratant amb els partits, sabrem trobar l’escletxa per recuperar el momentum?
Roser Caminals és escriptora catalana i professora emèrita de literatura de la facultat Hood College (Estats Units)
