El pròxim mes de juny se celebraran eleccions al Parlament Europeu i, per primera vegada en la seva història, no seran unes eleccions de segona -com quasi sempre les ha vist la ciutadania i les ha tractat la política- sinó que seran una autèntica batalla pel futur d’Europa. A França, sense anar més lluny, hem vist com queia una primera ministra per rellançar el projecte Macron i combatre unes enquestes que el donen per derrotat contra l’extrema dreta de Le Pen. No és un cas aïllat, ja que la majoria d’enquestes anuncien un huracà conservador que prendrà el control -o condicionarà fortament- de les institucions europees, però si és l’exemple més evident que, enguany, aquestes eleccions no són de tràmit ni s’hi enviaran elefants a ocupar un escó sinó primeres espases. Meloni, primera ministra italiana i gran referent actual de l’extrema dreta europea, s’està plantejant ser la candidata de la seva formació. Inaudit. Els seus col·legues alemanys, els extremistes de l’AFD, estan obtenint uns resultats espectaculars i això -junt amb l’escàndol per la reunió secreta amb els seus amics neonazis i les noves propostes sobre immigració- ha encès prou les alarmes per provocar un seriós debat sobre la seva possible il·legalització. Els radicals creixen nacionalment i això té una translació a escala europea: el darrer informe del Think Tank ECFR preveu que l’extrema dreta passi a ser la segona força al Parlament Europeu i guanyi les eleccions en 9 estats membres, mentre els partits tradicionals continuen caient.
Al delicat teatre europeu s’hi suma el complex teatre internacional: el món se la juga aquest 2024 amb diverses i crucials eleccions. Les més mediàtiques, està clar, són les americanes, on és molt probable que tornem a veure a Donald Trump ocupant la Casa Blanca sense necessitat de cridar -i després amagar la mà- a la insurrecció. L’escola internacional Bannon funciona a tot drap i les alternatives fan aigües, incapaces de fer front a la simplificació radical que l’extrema dreta fa d’un món, d’una economia i d’una societat cada vegada més complexa, multicultural i interconnectada.
“Només el temps dirà si aquesta xarxa diplomàtica contribuirà a fer possible que Catalunya pugui jugar en igualtat de condicions en el gran teatre d’operacions geopolítiques del món”
I enmig d’aquesta tempesta perfecta navega un petit vaixell anomenat Catalunya, que repeteix mimèticament en micro els problemes macro del món. Amb un afegit: una sèrie de persones segueix pensant fermament que la millor opció pel futur del país, de la seva gent, del seu benestar, de les seves empreses, dels seus jubilats, dels seus fills, professors, autònoms o científics és la independència. De fet, no creuen que sigui la millor opció sinó l’única per garantir-ne la supervivència com a país. I raó no els falta. Un dels grans reptes aquí és superar una robusta paret anomenada Espanya, i en aquesta missió ja fa tres anys que s’hi està esforçant una petita gran institució radicada a l’exili però arrelada a cada racó del país: el Consell de la República.
El Consell, dirigit pel president Puigdemont i Toni Comín des de l’exili belga, ha omplert moltes pàgines de la premsa, ja sigui per consultes, per negociacions d’investidura o per ser la pedra a la sola de la sabata espanyola, però n’ha omplert poques d’un element disruptiu que juga a favor de Catalunya: la diplomàcia pública. A mitjans de 2022 presentaven el seu propi cos diplomàtic format per 9 delegats que cobrien un ampli radi del món: Frankfurt, Dublín, Luxemburg, Londres, Tel-Aviv, Nova York, Costa Rica, Los Angeles i Nova Zelanda. Ahir en varen afegir dos més: Suïssa i Itàlia.
Sense recursos públics que ho sustentin, sota la lupa i la pressió de l’Estat espanyol i amb uns recursos propis més aviat limitats, és admirable que gent em magnifiques trajectòries personals i professionals se la juguin i prestin el seu nom, el seu temps i el seu talent per ajudar a assolir la independència de Catalunya. Malgrat tots els mals auguris, la diplomàcia pública del Consell no només no ha mort sinó que s’amplia, i això és una bona notícia especialment pel país, perquè més enllà de la lògica tasca de fer pedagogia en els seus respectius països a favor de l’Estat català, també seran elements estratègics per ajudar a assolir fites més immediates -i de summa importància- com l’oficialitat del català a la UE, actualment en plena batalla i on el govern català, de moment, ha demostrat molta iniciativa de foto però poca iniciativa diplomàtica.
Només el temps dirà si aquesta xarxa diplomàtica, que esperem que no pari de créixer, contribuirà a fer possible que Catalunya pugui jugar en igualtat de condicions en el gran teatre d’operacions geopolítiques del món. El que si és segur és que, en un any de grans canvis -especialment a Europa- la seva serà una ajuda indispensable per poder afrontar-ho amb millors condicions.
Aleix Clarió Herranz és assessor en Comunicació digital
