Continuen arribant sobres arreu del món amb certificats censals, paperetes, sobres de votar. El problema? Fa dies que van passar les eleccions generals del 23 de juliol. Ha tornat a passar: no ha funcionat bé per a tota la ciutadania per igual. Se suposava que calia reformar la LOREG per acabar amb el que molts consideràvem directament una obstaculització d’un dret fonamental en tota democràcia com és el dret de vot perquè el dret pregat era un “sistema amb disfuncions”.
Ras i curt: l’actual organització del sistema de vot exterior a l’Estat espanyol segueix sense garantir el dret de vot. I això és inadmissible a qualsevol país que pretengui funcionar com a democràcia. Ha quedat demostrat que, per molt que s’enviï un primer sobre a l’electorat amb el certificat censal i els sobres de vot, per no haver d’esperar la proclamació de candidatures, tampoc ha permès que el rebin a temps els votants residents als continents més llunyans i/o amb sistemes postals menys eficients.
Tot plegat ens segueix situant a la ciutadania exterior en la tessitura de discriminació que ja patíem anteriorment: tens més o menys números de poder votar segons on visquis. El problema és que l’exercici d’un dret fonamental no hauria de dependre del lloc de residència de l’elector. Això, de fet, a la pràctica és anticonstitucional. Però ningú perdrà temps i diners plantejant una demanda a l’alt tribunal corresponent perquè al final l’enviïn cap a casa amb un copet a l’esquena perquè demostrar el que passa a milers de km de Madrid, és missió impossible. Si vius a París, a Berlín o a Nova York, el correu postal t’arribarà en bon estat i molt probablement a temps. Si vius a Mèxic, a Grècia, o per bona part d’Àfrica o Àsia, mala sort, et quedaràs sense votar.
“L’actual organització del sistema de vot exterior a l’Estat espanyol continua sense garantir el dret de vot. I això és inadmissible a qualsevol pais que pretengui funcionar com a democràcia”
En què quedem: votar és un dret fonamental, o no ho és? Fins quan seguirà sent una loteria en funció d’on visquem? Es veu que l’experiència del vot delegat que fa anys que funciona tan bé a l’electorat expat britànic o francès no era prou vàlida per Espanya. Si hom es pot casar per poders, bé hauria de poder delegar el vot en un parent de fins a 3r grau. Aquesta opció afegida a les altres no només hauria permès que l’Estat s’estalviés milers d’euros en enviar 2 remeses de sobres a l’altra punta del món que haurien de tornar cap a l’urna, reduint la petjada ecològica, sinó que hauria estalviat una feinada als consolats, la qual cosa agrairien milers de funcionaris ja saturats, tal com recordava recentment Antoni Montserrat de la FIEC, i permetria garantir un dret fonamental que ara mateix és evident que no ho està.
La manca de transparència en la participació i els resultats segueix essent l’altra gran assignatura pendent: no hi ha cap informe ni del MAEC ni de la Junta Electoral que faci públic el detall dels comicis a l’exterior, a diferència dels resultats publicats “a l’interior”. Volem saber quants sobres van ser emesos en origen i arribar als consolats, quants ja s’hi van descartar, quants van sortir del consolat i arribar fins a Madrid, quants van arribar a cada junta electoral provincial, quants van superar el nou filtre de control, quants se’n van recomptar de vàlids/nuls/en blanc i, finalment, quins resultats en va obtenir cada partit per consolat i per país.
Per què Espanya segueix tenint aquest gran problema amb la transparència des de les seves institucions? És per mandra de fer bé la feina o és que hem de desconfiar? Quin poc respecte per una ciutadania davant la qual pertocaria la rendició de comptes en qualsevol estat de dret. Quan l’explicació dels departaments de premsa dels diferents ministeris implicats en eleccions és que “no els pertoca” ni tenen “cap obligació de publicar dades”, i no veuen per si mateixos cap necessitat de transparència amb la societat que els paga el sou, mal símptoma.
“La manca de transparència en la participació i els resultats segueix essent l’altra gran assignatura pendent”
Aquesta ja no hauria de ser una lluita on la ciutadania exterior segueixi sola. Al capdavall, la Catalunya exterior som la segona ciutat de Catalunya. Ens mereixem tenir al costat el país i totes les institucions. Totes, Síndic de Greuges inclòs, aquest cop, tothom que realment cregui que un sistema transparent hauria de ser la prioritat en una societat madura.
Hem de mantenir-nos ferms i exigir que el MAEC com a gestor, Interior com a organitzador, la JEC com a organisme garant i l’INE com a entitat estadística facin publiques i difonguin totes les dades. I reclamar la traçabilitat del nostre vot, tal com bé recordava fa uns dies en un article Sergi Marzabal des de Catalans al Món i VullVotar.
És urgent, en temps a la vegada de fake news i d’intel·ligència artificial. No hi ha excuses, som al 2023. I si desapareixen sacs de sobres, o s’invaliden pel que sigui, cal exigir explicacions honestes i ser conseqüents amb totes aquelles males pràctiques i deficiències que repercuteixen en la poca eficiència i qualitat democràtica. Mentre seguim formant part d’aquest Estat, no hem d’esperar menys d’un govern que presumeix de ser “el més progressista de la història”. Fora complexes: exigim-ho.
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
23-J: Per l’exili i per la Catalunya exterior
