El nou president guatemalenc, Bernardo Arévalo, prenia fa pocs dies possessió del seu càrrec, després de viure hores abans -patir seria més indicat- el penúltim entrebanc que li han anat posant l’entramat corrupte que encara mana en institucions clau del país. Uns sectors que pretenen mantenir els privilegis per a unes oligarquies polítiques i econòmiques que han viscut meravellosament bé amb quasi tots els seus predecessors, especialment el darrer, des de l’Acord de Pau Ferma i Duradora del 1996. Uns acords de pau que posaven fi a quasi quatre dècades de violència interior i després d’uns dels pitjors genocidis del segle XX, però que han deixat molts deures pendents, molts. Unes oligarquies a les quals s’hi ha afegit, com en quasi tots els països veïns, un nou actor per acabar de complicar les coses: el narcotràfic. Només cal veure com al seu veí del nord, Mèxic, aquest ha esdevingut el poder real, el que mana de veritat, en una part gens anecdòtica del seu extens territori.
Diumenge 14 de gener, havia de ser un dia de celebració festiva amb el traspàs a la presidència, però va evidenciar, novament, que Arévalo, la vicepresidenta Karin Herrera i tot el seu equip, no ho tindrà gens fàcil, ni de bon tros. Els diversos boicots a la seva investidura i a l’elecció d’un diputat del seu grup parlamentari, Samuel Pérez, com a nou president del congrés guatemalenc, van generar hores d’incertesa i molta tensió sobre el resultat final. Però també va ser un dia que va evidenciar, de nou, que ell té dos potents aliats que l’han ajudat decisivament davant les forces reaccionàries: la comunitat internacional -des de l’Organització d’Estats Americans, OEA, a la mateixa UE i els molt influents EUA- i el suport actiu de la ciutadana; de forma molt destacable el que ha anat liderant les autoritats indígenes, amb més de cent dies consecutius de mobilitzacions, tan pacífiques com fermes. Pocs dies després, una nova maniobra dels poders de l’estat contraris a la regeneració democràtica, obligaven a tornar a votar la mesa del congrés. Tot i que Arévalo ja no podrà comptar al capdavant del parlament guatemalenc amb un dirigent de la seva formació, l’acord multipartidista resultant d’aquesta segona votació ha estat molt sòlid i ha evitat un primer terrabastall institucional en contra seva. L’acord a la mesa del congrés ha sumat tants diputats que va dissuadir fins i tot les forces contra el canvi a tornar a presentar una candidatura alternativa.
“L’acord a la mesa del congrés ha sumat tants diputats que va dissuadir fins i tot les forces contra el canvi a tornar a presentar una candidatura alternativa”
Comparar processos polítics corresponents a realitats molt distants, és sempre un joc intel·lectualment engrescador però sovint ben poc realista. Una altra cosa és estudiar-los per conèixer les seves fortaleses i veure si aquestes tenen o no trets generalitzables en realitats com la nostra. En tant que l’anàlisi no suposa estendre cap «recepta» estratègica de res, sí que em permetré destacar que a Guatemala la suma de tres factors ha estat una combinació guanyadora davant unes estructures estatals i polítiques reaccionàries, que semblaven invencibles: La voluntat democràtica expressada a les urnes; un lideratge polític que no ha abaixat el cap en cap moment, sinó que sempre ha procurat fer una passa endavant; i una societat civil que s’ha organitzat en defensa del seu vot. Una victòria davant d’uns aparells reaccionaris de l’estat que han rebregat les lleis fins a límits quasi impensables… Una manera indecent de fer política que aquí no ens és pas desconeguda! Tornant a Guatemala: fa un any només, aquest nou escenari de regeneració democràtica quedava fora de la majoria de previsions.
De la «Patria del criollo» a l’empoderament indígena
La greu inequitat social guatemalenca, amb bona part de la seva població vivint en la pobresa, té arrels molt profundes en la seva història, amb unes oligarquies provinents, en bona part, de les famílies europees -de forma ben destacada les espanyoles- que s’hi van instal·lar durant l’època colonial, els «criollos». Unes oligarquies hegemòniques que tan bé analitzà l’escriptor guatemalenc Severo Martínez Peláez al llibre que esmento a l’intertítol superior.
Aquesta intensa i continuada mobilització protagonitzada per les organitzacions maies exigirà ara, amb més que justa correspondència, unes polítiques governamentals tant socials com de drets col·lectius que responguin com cal a la realitat plurinacional -en termes europeus- de Guatemala. El terme ètnic, sincerament no m’agrada. Afrontar obertament aquesta darrera qüestió no formava part de les prioritats de la proposta electoral del nou president. Però ara, si vol continuar tenint el suport dels pobles maies que tan decisiu ha estat per a ell, hauria de ser una de les prioritats de la seva obra de govern. Amb ritmes i processos diversos, els pobles o nacions indígenes de tot el continent americà han anat empoderant-se, sigui en el terreny de la societat civil com de les institucions. Un empoderament que impugna tant les diverses i cròniques injustícies que pateixen com el rebuig a les polítiques «paternalistes» que encara els consideren subjectes passius a protegir. I no, a Guatemala han deixat molt clar que volen ser part activa en el disseny del seu futur, no pas un element decoratiu o folklòric.
“Pensant en com impulsar el desenvolupament sostenible de la seva economia i de polítiques públiques que responguin a la pluralitat del país, Catalunya podria ser un bon soci col·laborador del nou govern guatemalenc”
I quin paper podria jugar-hi Catalunya? Com esmentava en un anterior article, hem tingut un paper molt destacat, tant des de les ONG com de la mateixa Generalitat, cooperant exitosament en els processos de justícia i recerca de persones desaparegudes durant la dictadura militar. Ara, pensant en com impulsar el desenvolupament sostenible de la seva economia, en una de les regions amb major biodiversitat del continent, i també en l’impuls de polítiques públiques que responguin a la pluralitat del país -autogovern dels pobles indígenes, educació, cultura…- el nostre país podria ser un bon soci col·laborador del nou govern guatemalenc.
Caldrà que el nou contracte social promès per Arévalo es faci realitat durant el seu mandat. Que no guanyin les forces que han intentat torpedinar-lo abans i després de la seva victòria electoral… i que no es donaran pas encara per vençudes. Les dificultats no vindran només dels sectors corruptes: haurà de negociar intensament amb un congrés on no té majoria, i estirar tant com pugui, i una mica més, les limitades potencialitats d’una administració pública que és molt lluny de les capacitats que coneixem a Europa. Per fer-nos només una idea, el seu darrer pressupost estatal va ser de poc més de 14.000 milions d’euros, per a un país on viuen 17 milions de persones.
Acabo aquest article amb un desig per al nou president guatemalenc i tots els qui l’acompanyin, extret del llibre sagrat dels maies quitxés, el Popol Vuh: «Que no hi hagi desgràcia, ni infortuni. Que la mentida no entri darrere seu, davant seu. Que no caiguin a la baixada, ni en la pujada del camí. Que no hi hagi obstacle, perill, darrere seu, davant seu. Doneu-los verds camins i verdes senderes. Que sigui bona la vida…”.
Daniel Condeminas i Tejel ha estat assessor en polítiques de comunicació a Centre i Sud-Amèrica
Iniciatives transfronteres: fer dels Pirineus un espai estratègic de país
