El que havia de ser un inici de legislatura pacífic donada l’àmplia victòria de la coalició de dreta centre, ha començat amb un sainet a all’italiana digne de les millors comèdies del dramaturg d’Eduardo de Filippo. Tot semblava indicar que Meloni tindria un començament de legislatura tranquil·la. En primer lloc arriba al punt de partida de la XIX legislatura amb majoria al Senat i a la Cambra dels diputats. En segon lloc havia aconseguit vendre en gran mesura la imatge conservadora tout court davant de la comunitat internacional, després d’abjurar del feixisme i d’una tournée d’algun del seus consellers de confiança per garantir estabilitat i continuïtat en matèria de política econòmica i exterior. Cas del viatge del senador Urso a Washington. Però una vegada aconseguit l’objectiu de ser primera força al Parlament bicameral italià els primers senyals que dona no son en aquesta direcció. Un nostàlgic i apologeta del feixisme president del Senat; Ignazio Maria Benito La Russa i un ultraconservador, Lorenzo Fontana, a priori culte, però desorientat i erràtic relacions internacions, president de la Camera dei Deputati.
El primer acte de legislatura era l’elecció de la segona autoritat de la Repubblica Italiana, és a dir el president del Senat. El guió l’hagués pogut signar el mateix de Filippo, que coneix bé el Palazzo Madama, seu de la cambra alta, on va ser senador vitalici designat pel president Sandro Petrini, durant les legislatures VII i IX. Com marca el reglament, la sessió la va presidir una mesa d’edat i en aquest cas fou la senadora vitalícia Liliana Segre. Segre d’ascendència jueva, és una supervivent de la Shoà. Fou deportada pel règim de Mussolini a l’edat de 13 anys al camp de concentració i extermini polonès d’Auschwitz-Birkenau. En el seu emotiu discurs, apel·lant als valors antifeixistes fundadors de República italiana i de la seva constitució recordà el drama dels “100.000 morts caiguts en la llarga lluita de la llibertat”. Així doncs el primer acte dramàtic del senat es tanca amb l’elecció Ignazio Maria Benito La Russa, nou president de la cambra i segona autoritat de la República. L’escena té un punt grotesc: una supervivent de la fatxa més criminal del règim feixista passa el testimoni a un post feixista, ala més dura de FDI, fill d’un secretari polític del Partito Nazioale Fascista (PNF) i admirador declarat de Mussolini: és un col·leccionista de record i efígies de dictador tal com va demostra en aquest antic reportatge del 2018 però que s’ha fet viral en els darrers dies.
“Veurem fins a quin punt Meloni aguanta la pressió i fins a quin punt Berlusconi està disposat a jugar a fons el seu rol de coprotagonista”
En el segon acte, després de la votació del candidat proposat pel dreta-centre Ignazio Maria Benito La Russa, arriba la sorpresa doble i la commedia. La Forza Italia (FI) de Berlusconi no ha donat suport a La Russa, que però ha obtingut la presidència el Senat gràcies a 19 vots procedent de l’oposició, que podrien ser tant de Azione-Italia Viva (Az-It) de Renzi i Calenda com del centre esquerra. Az-It només té 9 senadors, per tant hi ha d’haver per força vots del M5S o del centre esquerra. Durant la votació Berlusconi escenifica els desacords amb La Russa en les negacions amb un “vaffanculo” en una breu conversa que han tingut, en plena aula i davant de totes les càmeres. El cop d’escena del cavaliere és notori als ulls de tothom. Ara mateix no hi ha un acord que pugui garantir una coalició amb Forza Italia a dins del govern.
El resum de tot plegat compleix el cànon d’un del dels textos més famosos de De Filippo Natale in casa Cupiello vinculat a la tradició farsa de l’antiga Commedia dell’Arte. Ambient, a mig camí entre el tràgic i el còmic, amb la soledat de Segre com a testimoni del llegat antifeixista i el centre esquerra en el rol de la derrota el “bon home”. Té voluntat de reaccionar però la indiferència d’una part de la oposició que vota La Russa per tacticisme polític o per intercanvi de favors, li anticipen l’amarga reflexió que li tocarà fer aquesta legislatura que acaba de començar.
Renzi entra en escena
Aquesta manca d’acord entre Fratelli d’Italia i Berlusconi, que es va agreujar notablement el passat divendres 14 d’octubre amb dures acusacions per part de Meloni al líder de Forza Italia posen en perill un futur govern de dreta centre liderat per la pròpia Meloni. Durant la sessió per la votació del president de la cambra baixa les càmeres van captar un altre cop d’escena de Berlusconi. Va començar la funció aparentment com actor secundar, però amb les cartes a la mà pot tenir un paper de coprotagonista. Durant un moment de la sessió va obrir el seu cartipàs, i els fotoreporters van captar el hi havia escrit. Eren una sèrie d’adjectius, escrits de puny i lletra, referits a la líder emergent de FDI: “presumptuosa, prepotent, arrogant i ofensiva”. A hores d’ara és evident que el gest de Berlusconi era una posada en escena de manual. En la més pura tradició d’un altre dramaturg, en aquest cas el novaiorquès Arthur Millier i la seva obra “On Politics and the Art of Acting”, on exposa com la política i el teatre són arts bessones.
Al vespre, la mateixa Meloni va respondre amb fúria: “Em sembla que en aquelles notes faltava un punt i que ‘no soc xantajable”. Aquesta frase i tot el que implica el seu significat, disparant amb munició parabellum contra el seu soci i company de coalició, van fer saltar totes les alarmes per una futura estabilitat del govern. Davant d’aquest escenari Forza Italia va arriba a amenaçar en pujar per separat a les consultacions amb el president de la República cosa que escenificaria un trencament que ens obriria a nous escenaris i a una inestabilitat notable.
“De Matteo Renzi cal tenir present dues coses: és un polític molt hàbil en moure’s en la retro escena política i entre les bambolines del poder”
Al mateix temps Matteo Renzi, ex premier italià sortia en escena amb unes declaracions sobre la crisi oberta a la coalició de dreta centre que marcaven però perfil polític: Va afirmar que tot acabaria bé al centre dreta perquè el reclam per estar al poder era massa fort i va deixar caure que no veu la seva coalició en un govern amb aquesta majoria política i que ells no anirien amb Meloni. Sobre les declaracions de Renzi cal tenir present dues coses: és un polític molt hàbil en moure’s en la retro escena política i entre les bambolines del poder. Recordem que quan Salvini fa fer la seva maniobra erràtica per forçar eleccions anticipades el 2019 Renzi va fer una jugada de tauler d’escacs on va posar el PD al Govern amb una entesa amb el M5S, que havien sigut fins aleshores antagonistes i ell va sortir del PD fundat una força política nova Italia Viva. I en segon lloc Italia Viva, que ha acabat entrat al parlament de miracle gràcies a un acord in extremis amb Azione de Carlo Calenda. Un moviment centrista que fa frontera amb centre dreta i centre esquerra i que està cridat a tenir un rol “d’ago della bilancia”, és a dir de frontissa per decantar la majoria cap a un cantó o cap a l’altra. I el preu de la frontissa seria suport a canvi, evidentment de poder. Jugada molt coneguda i exitosa en nombroses ocasions en política italiana.
En cas d’un trencament irreparable de Berlusconi amb Meloni, Renzi podria aparèixer en missió de salvament i oferir els seus diputats, per donar un govern a Itàlia, que necessita amb urgència estabilitat. Els números li surten. El preu? La renúncia de Meloni a liderar el govern i buscar un candidat alternatiu i anar cap a un govern de front més ampli. Recordem que alguna cosa s’ha mogut en l’elecció de La Russa i que en ser votació secreta ningú ho pot interpretar en certesa.
Veurem fins a quin punt Meloni aguanta la pressió i fins a quin punt Berlusconi està disposat a jugar a fons el seu rol de coprotagonista, mantenir el partit unit i fer claudicar a Meloni amb la seva llista de ministres. Així doncs, ara mateix FI i FDI estan negociant per llimar les diferències, però el govern pot saltar. Fer un altre govern sense aquests partits guanyadors, però, és molt difícil. Com ja vam explicar en el primer article d’aquesta sèrie en la política italiana pot passar de tot. Com escrigué de Filippo en una de les celebres obre de teatre, Napoli milionaria, S’ha da aspettà, Amà. Ha da passà ‘a nuttata.
Narcís Pallarès i Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat resident a Roma. És autor del llibre Calcio & Geopolitica (Edizioni Mondo Nuovo, 2021)
Una mirada a les eleccions a Itàlia 2022 (I) Les claus de la victòria de Meloni. Eleccions a Itàlia 2022 (II)
