El president Puigdemont es tornarà a presentar a les eleccions europees. Així ho ha anat traslladant a les darreres visites rebudes a Waterloo. I si tot va bé, a les catalanes també. De ganes no n’hi falten i visiblement ha recuperat tota l’energia, asseguren els qui l’han vist. A més, ha jugat molt bé les seves cartes, capitalitzant el relat en la negociació amb el PSOE quan la necessitat imperiosa de Pedro Sánchez per mantenir-se al poder va obrir el que fa unes setmanes a Lausana el president Mas va titllar d’“escletxa d’oportunitat única per a l’independentisme que no podem desaprofitar”.
Ara cada partit català ha triat les seves contrapartides pel suport a la investidura. Queda només seguir-ne de prop l’evolució per comprovar qui arriba més lluny sense ser psoeitzat, el clàssic i temut engany socialista. Perquè, amigues i amics, ja ho sabem que, afegida a la batalla lògica contra l’Estat, hi ha la batalla igualment lògica de relat intern per al vot català. Si Esquerra se’n surt amb la gestió diària a la Generalitat i s’avé a una certa entesa amb el PSC, guanyador de les darreres i possiblement de les properes eleccions catalanes, Junts difícilment podrà tornar a ostentar-ne la Presidència. I hi fa molt fred, fora del Govern. Per això les eleccions europees d’aquesta propera primavera són tan importants, perquè serviran per prendre el pols a un electorat desmotivat abans de la cita definitiva següent, la catalana. Com s’ho faran, però, per engrescar-lo de nou i repetir així les victòries de l’independentisme de la dècada passada?
Guanyar a Brussel·les permetria de pas renovar salconduïts d’eurodiputats exiliats per desplaçar-se, important quan la documentació espanyola t’ha caducat. L’alternativa? Obtenir el passaport belga, que ja és possible als cinc anys d’arribada dels exiliats. Ara bé: Espanya no permet la doble nacionalitat amb Bèlgica. I la ciutadania espanyola es perd… a no ser que declaris expressament la voluntat de conservar-la al cap de tres anys. Imprescindible, perquè sense ser espanyol no pots ser candidat a les eleccions catalanes. Seria renunciar a la Presidència de la Generalitat. Ara mateix, el panorama que tenim al davant és que, sense llei d’Amnistia, el president Puigdemont s’hi podria tornar a presentar simbòlicament, aquest cop amb el tàndem efectiu ben potent Victòria Alsina-Jaume Giró, però seguiria sense poder exercir-la mai. Conclusió: ser eurodiputat és a tots els efectes la millor opció a curt termini fins que l’Amnistia no hagi superat la cursa d’obstacles politicojudicials.
“Les eleccions europees d’aquesta propera primavera són tan importants, perquè serviran per prendre el pols a un electorat desmotivat abans de la cita definitiva següent, la catalana”
Mentrestant, la FIEC ens recorda que ja som 288.537 inscrits al CERA per votar des de l’exterior, dels quals més de la meitat residim a Europa, on les eleccions europees ens toquen de més a prop. Això, sense comptar els milers i milers que no han passat pel consolat per inscriure’s i per tant no consten oficialment com a residents a fora. Amb la primavera electoral a la cantonada, pot ser un bon moment per recordar un detall important que afecta el vot exterior: el doble vot és un frau i avui la tecnologia ja ha modernitzat el sistema de control i de encreuament de dades entre països.
Votar per una llista catalana al Parlament europeu i a la vegada per una altra d’allà on residim és un delicte tipificat. Simplement, les autoritats electorals de cada país, que ara ja s’informen entre sí de qui vota a on intercanviant-se les dades, són les qui acabaran determinant si s’envien els casos a Fiscalia perquè actuï o no. Així, a Espanya, l’Oficina del Cens Electoral de l’INE elabora el seu propi fitxer d'”inhabilitats” (qui vota al país de residència) al Parlament europeu per evitar aquest doble vot i és la llista que s’utilitza a les juntes electorals el dia de l’escrutini, quan es fa el recompte. Tot i que, a la vegada, també admet que fins ara no ha realitzat cap gestió posterior per denunciar el doble vots europeus comprovats. En tot cas, no té per què ser així a tots els països. Val la pena prendre nota de tot plegat.
Mireia Domènech és periodista i comunicadora internacional i cultural
3Cat: i la Catalunya exterior, què?
