El 21 de gener passat va aparèixer, per primer cop, Exterior.cat. Amb una finalitat clara: explicar què fa Catalunya a l’exterior. Un projecte de Comunicació21 per donar visibilitat a Catalunya de l’acció exterior i de la projecció internacional de les institucions polítiques, econòmiques i culturals, així com de les delegacions i oficines que la Generalitat té arreu del món. Però, al mateix temps, per donar visibilitat a les iniciatives internacionals que s’emprenguin des de Catalunya i mostrar una pinzellada del que passa al món en clau catalana o del protagonisme català arreu.
Des de fa gairebé dos anys visc als Estats Units. Aquesta circumstància fa que el projecte agafi una altra volada. Aquest projecte cuinat des de Barcelona segur que seguiria sent molt atractiu. Però fer-ho des de l’exterior encara ho fa més apassionant i hi dona més valor. I ho és perquè no és el mateix imaginar-se un català vivint a l’exterior que ser-ne un d’ells. Aquest fet m’ha fet sentir encara més partícip del projecte. La distància no només és una mida mesurable sinó que és una sensació que s’experimenta quan vius lluny de la teva zona de confort.
Un mes després de la posada en marxa, Exterior.cat s’ha convertit, per mi, en un viatge virtual diari. Tinc la sensació de tenir la maleta a punt cada matí per acabar viatjant en una ciutat o país diferents. En quatre setmanes, he recorregut mig món i he conegut testimonis de catalans molt interessants. El punt de partida del viatge va iniciar-se a Luxemburg per conèixer un dels casals catalans més actius per seguir cap a Londres i descobrir les veus dolces de London Catalan Choir. Al Regne Unit i Irlanda hi vaig fer parada per comprovar quina incidència té entre els catalans l’aplicació del Brexit, sent un dels països amb més projecció professional d’arreu.
A l’Europa central, Alemanya guanya protagonisme. Des de Munic o Sttutgart passant per Berlín, aquest últim per veure com s’alcen els castellers. Però a Itàlia, a la República Txeca i a Polònia, també he comprovat que els casals catalans agafen embranzida. He travessat l’Atlàntic per a recórrer Estats Units de costa a costa. A l’oest, hi ha un cau on les famílies catalanes o mixtes promouen el català entre els seus fills mentre que a l’est, vaig poder degustar un cafè català a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Els americans són capdavanters en l’esport i la ciència. Una passió que em van transmetre Xavi López a Oregon i el doctor José Morón, a Saint Louis. El viatge més llunyà ha estat en dos extrems del planeta. Dues realitats ben diferents com Kansai o Yucatan comparteixen, també, un mateix estímul: Catalunya.
A l’hora de triar una destinació en un viatge sempre he preferit una illa. Sol, mar i un bon àpat regat amb un bon vi del Priorat. Des que vaig conversar amb Franca Masu, estic atrapat amb la seva veu a l’Alguer. Però el viatge no s’atura. En un sol mes ja tinc la maleta carregada d’anècdotes i experiències. Això continua. Ens hi acompanyes a partir d’ara?
